Diari de Girona

Durant molts anys hi havia un punt neuràlgic de la geografia de la ciutat històrica: la plaça de les Castanyes. De bon matí, a l’hora de començar les oficines s’hi produïa un creuament entre les persones que, des de la riba esquerra de l’Onyar i pel pont de les Peixateries, s’adreçaven al carrer dels Ciutadans i els que venint de Montjuïc, Sant Daniel, el Pont Major o Sant Pere fèiem el recorregut a peu per les Ballesteries, les voltes d’en Rosés, la plaça de les Castanyes i el carrer dels Mercaders fins a la plaça del Vi o el pont de Pedra. Estratègicament situada entre les voltes i la plaça, la floristeria de l’Anna Dalmau era la primera parada i fonda per comentar l’actualitat matinal amb ella, en Xena i alguna altra persona escadussera. Fent-la petar amb l’Anna passava per la plaça de les Castanyes en Fèlix Bouso camí dels serveis territorials de Cultura. Una aturada més i un repàs a l’actualitat de la ciutat que, amb instint periodístic, seguia de prop: els fets i les persones, el present i el passat.

En el repàs del passat arrencàvem sempre de les eleccions municipals de 1979, la seva primera entrevista, la personalitat d’en Ricard Dalmau, la seva amistat i també la meva construïda amb els anys amb els amics de l’antiga Unión del Centro Democrático, que ell havia conegut de prop des del Diari. En Joan Terradas, en Martí Manel Díaz, en Cinto Sáiz. Un reconeixement reverencial per la personalitat educada i ponderada d’en Francesc Pararols, que en Bouso valorava des de la distància política, o el reconeixement de la passió política d’en Pep Quintanas en els moments àlgids de la seva efervescència.

El passat més remot quedava diluït en les boires d’una adolescència de record borrós de les classes d’una colla de professors dedicats a guanyar-se la vida en l’adoctrinament i ràpidament trasplantats a la vida de la ciutat.

En canvi, sempre fèiem un viatge compartit, en el record, a Toledo, la seva ciutat. En Fèlix la recordava amb amor i nostàlgia, i desitjava un emparentament més intens, més a fons, entre les dues ciutats. No era ben bé el tòpic de la Toledo catalana, no. Més aviat en Bouso s’interessava per les noves polítiques de rehabilitació del patrimoni i de recuperació del teixit urbà de la ciutat històrica. Vibrava especialment cada vegada que per un motiu o altre jo m’hi havia de desplaçar i em recordava amics i escenaris estimats. Exercia profundament de gironí, i exercia també de fill de Toledo, en una simbiosi constant i positiva.

Però el cert és que l’any 1979 va marcar amb empremta profunda les nostres relacions. En Bouso podia fer les cròniques del Girona de futbol, i les cròniques polítiques dels plens de l’Ajuntament, on ens mirava amb mirada crítica i exigent, sense perdonar-ne ni una, i dedicant-nos engrunes diverses d’ironia variable per situar el lector en l’anecdotari dels plens. Però la freqüentació de la política municipal i els diferents regidors i regidores el dugueren inexorablement a modificar el seu to crític, en algun moment intransigent, per derivar cap a una posició d’entranyable tendresa. Familiraitzat amb les interioritats de l’Ajuntament va acabar convertint en llibre les seves contracròniques en el llibre La otra cara del Pleno que a hores d’ara ja deu ser una peça força introbable de La bibliografia gironina dels primers vuitanta.

A poc a poc va trobar el seu espai al diari com articulista i quan la Maria Alonso, Cierzo, va deixar l’Alminar ell el va assumir fins que va acabar convertint-se en una secció menys solemne quan va ser el Pas de Zebra. En Fèlix Bouso hi destil•lava una particular visió de la quotidianitat i amb un llenguatge especial, molt seu, repetint sovint el peu “y digo yo”. La transformació del diari en un diari íntegrament en català va acabar produint un fenomen especial. Els que coneixíem amb certa profunditat l’estil d’en Bouso el seguíem citant en castellà, encara que els articles fossin publicats en català; algun peu forçat en la traducció d’algunes expressions ens retornava a la matriu castellana i ens el feia recitar gairebé de memòria amb aquell “y digo yo”, que no podia sonar bé de cap manera, “i dic jo…!”

Distants en l’origen ideològic i polític ens vam acabar respectant molt, i apreciant. Es va acabar establint una certa complicitat feta dels contactes diaris i d’algunes valoracions compartides d’algunes circumstàncies de la política gironina i d’alguns dels seus personatges.

Més endavant es jubilaria del diari i mantindria la seva regularitat de funcionari al carrer dels Ciutadans fins també la seva jubilació. Fins aquell moment vam compartir instants matinals de la ciutat a la plaça de les Castanyes. Un somriure, una ironia, un comentari de passada. Poca cosa més. Però era molt i era càlid. Després, a poc a poc, la seva presència s’aniria diluint silenciosament i potser també molt dolorosament. Però això no ho podem dir els que l’hem vist per darrera vegada al carrer, a peu de carrer, encara amb la cartera i un punt de somriure, darrere la morenor pròpia i l’afegida a Platja d’Aro. Només ho poden dir els que, de més a prop, hi han viscut i l’han tingut assistint dia rere dia a un lent procés viscut amb amor i dedicació. Un dia, fa uns mesos, vaig demanar a en Miquel Diumé que preguntés a la Magda, l’esposa d’en Bouso, si el podia anar a veure, i la resposta va ser afirmativa. Em recarà sempre no haver-ho fet, haver-me deixat endur per les presses, les urgències i les agendes, i no haver pogut compartir un instant, un darrer somriure una darrera mirada, un darrer record de la plaça de les Castanyes. La ciutat es fa cada dia de noves presències i de noves absències, de noves emocions i de nous sentiments. Però la ciutat viu també en les arrels del record i de la memòria i en Fèlix Bouso Mares té un lloc en aquesta memòria.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 102-104)