El Punt Avui

Dijous passat a l’editorial RBA es va fer una presentació singular i entranyable del llibre d’Ángel Gabilondo Darse a la lectura. Es va tractar d’un diàleg obert sobre el llibre, la lectura, el coneixement i l’elegància entre Iñaki Gabilondo i l’autor del llibre, entre dos amics que parlen molt i sovint i que són germans.

Primer de tot una reivindicació del llibre com a objecte. Mirar-lo, tocar-lo, deixar-se anar per les sensacions abans de la lectura. L’elogi dels marges blancs, de la lletra de mida llegidora, de la flaire singular de la impressió, del tacte de la textura del paper, de la coberta de tapa dura, el gest imperceptible d’amanyagar el llom. Després, una presència terapèutica del llibre. El piló aleatori dels llibres de la tauleta de nit; una presència i una consciència. La certesa d’una companyia saludable, complement de l’inevitable farmaciola que el temps i l’edat amplien. La constatació que la salut no és només la carència de la malaltia, sinó un estat de pau i serenor assolit gràcies a l’acompanyament amic.

Ángel Gabilondo hàbilment conduït pel seu germà es va endinsar, després, en la constatació d’un fet passional. La passió pels llibres i per llegir; la deliciosa picada del verí de la mateixa serp; la recerca del plaer en els llibres mateixos, la impregnació pausada del contingut assaborit a glopades lentes, l’acte conscient d’amor al llibre, la capacitat activa de fer l’amor a les paraules. La relació estreta entre la lectura i la vida, la capacitat de somiar, comunicar, ampliar els espais i recordar.

I una reivindicació essencial. Hem sembrat les nostres vides de records, però anem fatal de memòria. L’acte de memòria que fem en l’exercici gimnàstic de la lectura ens transporta a l’acumulació de la saviesa dels clàssics que hem oblidat o abandonat. Escassos de memòria portem la motxilla buida del pòsit del pensament i de la capacitat del bagatge acumulat per la humanitat generació rere generació. Desfilen, esclar, en aquests diàlegs els de Plató i Sòcrates, i la memòria d’Aristòtil, Plutarc, Descartes o Hegel. Repassem també, mentalment, el dèficit dels nostres clàssics, la seva desaparició de la memòria col·lectiva, de la tradició oral, del coneixement de la nostra societat. Llull i March, Verdaguer i Maragall, Carner i Foix, Riba i Ferrater, Pla i Rodoreda.

Sumits en la desmemòria perdem l’oportunitat de pensar i construir el futur, de sotjar fora de nosaltres mateixos i interrogar la realitat amb una curiositat inacabable que ens ha de dur a l’acte de risc i de valentia de preguntar-nos si podem ser d’una altra manera. Assumir el perill de la lectura, la capacitat que tenen les paraules de matar perquè llegir ajuda a comprendre i comprendre és inherent a la capacitat transformadora de les paraules, d’educar, de formar, d’aprendre a comprendre i fer-se comprendre, i l’exercici bàsic, el magisteri, la capacitat d’ensenyar a comprendre.

I, finalment, la relació dialèctica entre l’autor i el lector, entre l’escriptor i el públic, entre el llibre i el públic fins al punt que es pot també establir que la paraula ve del públic, i que l’acte d’escriure neix com un acte de necessitat i d’interrelació amb el públic en demanda d’afecte. El sentit últim de l’acte i de la necessitat d’escriure endut per una força irresistible que neix de la mateixa passió de l’acte de llegir, de la intensitat de la passió per fer l’amor a les paraules.

La constatació d’un risc en l’aparició abusiva i indiscriminada de les noves tecnologies, que esdevenen imprescindibles però ens alerten de la confusió entre la quantitat d’informació i la capacitat de transportar-la d’una banda, en contraposició amb la pèrdua de capacitat de convertir l’abundància d’informació en un acte de comunicació. Arribem, així, en l’exacerbació de l’exercici de la individualitat no comunitària a un acte de màxima soledat i a una autèntica tempesta de banalitats superficials sense capacitat de despertar emoció i comprensió. Gabilondo apuntava aquí el risc enorme que comporta la facilitat de la hipercomunicació per no dir res i per no afegir coneixement a l’acte de comunicació sobretot en molts tuits que només descriuen la vida més elemental en moviment.

Per altra banda Gabilondo recorda un fet d’una obvietat aclaparadora. No sempre hi ha un efecte directe entre el llibre i el seu contingut. Perquè no menges pas més pel fet de llegir llibres de gastronomia, ni t’aprimes pel fet de llegir llibres de dietes, de gimnàstica o d’esport, ni aprens a nedar amb un manual de natació. I igual com els infants només aprenen a nedar quan s’abandona la teoria i se’ls tira a l’aigua només hi ha una manera d’aprendre a llegir: llegint.

D’aquí que l’acte de generositat de lliurar-se a la lectura sigui una reivindicació de les coses més bàsiques relacionades amb la comunicació i l’aprenentatge transmès pel llenguatge. Fet i fet ens cal, per damunt de tot, ser capaços de parlar, llegir i escriure. Vet aquí un programa bàsic, també polític, que consisteix a ensenyar una mica de gramàtica i a llegir llegint. I començar a escriure per satisfer la necessitat d’afecte, antídot de la soledat de la societat contemporània.

Iñaki i Ángel Gabilondo ens van transportar durant una hora llarga a la seducció de les paraules, a la capacitat d’evocació del llenguatge, a la necessitat de reclamar una actitud individual i col·lectiva d’implicació amb la lectura i els llibres. Un bon exercici dialèctic per a la presentació d’un llibre.

Fèlix Riera, somreia satisfet. Ricardo Rodrigo també. Un públic embadalit i entregat va trobar que l’acte s’havia fet curt. No sé segur si llegiré Darse a la lectura, que malgrat tot, com és obvi, recomano. Sí que sé que continuaré fent l’amor a les paraules.