Diari de Girona

Ahir vaig fer un petit itinerari a peu. A la plaça de la Catedral vaig observar el procés d’instal·lació i preparació per al “Temps de flors”. Les rengleres de pomes ordenadament esglaonades, mai tan ben dit, atorguen un tou carnós a la gran escala de pedra en una mena de desafiament vegetal al barroquisme de la façana. Les pomes del paradís escampades per tota l’escalinata encarnen tots els motius del barroc,des de la simplicitat ordenada i racional de l’arrenglerament.
Després de les pluges reiterades, que ens han tornat la normalitat primaveral d’un abril plujós, els carrers regalimen net i traspuen una humitat saludable, lliscant, endreçadora. Els carrers, ara ben ordenats i pavimentats, han perdut l’antiga porositat i l’aigua lliscant s’escola per sistemes eficaços sense impregnar el subsòl i escampar humitat i líquens per les parets dels baixos de les cases. Recorro amb displicència la Força, Força avall, encara en silenci, carrer que desperta tard, i m’adono més que mai del conjunt de plaques commemoratives que esmalten les façanes d’algunes cases fent memòria de Joaquim Vayreda, de Maria Gay, de Nahmànides i de l’aljama dels jueus, per posar algun exemple. L’itinerari quotidià dels estudiants fa molts anys ja que no trepitja aquestes llambordes o aquests còdols i, ara, en canvi, ho fan reiterats grups de turistes que desfilen conduïts per guies diversos pels nostres carrers. M’entretinc un moments en l’estucat de la casa de la cantonada de la Força amb la placeta que dóna arrencada a les escales de la Pera. Em giro un moment per veure aquest gest esbiaixat d’un urbanisme intel·ligent que un dia va decidir fer drecera física i visual cap a la façana meridional de la plaça dels Apòstols. La ufana humida dels jardins penjats anticipa, en un matí encara de fresc viu, una setmana gloriosa i atapeïda. L’estucat, discretament geomètric en les sanefes, és d’un torrat pàl·lid eficaç. Em confirmo en la mobilitat viva de les bastides i el dinamisme urbà que generen i que ja vaig explicar fa uns dies.

El pas per les escales del Correu Vell als Quatre Cantons és un moment especial quan la ciutat històrica gira cap a les platges de l’Onyar. M’arribo a la plaça del Vi per esmorzar i tenir un petit canvi d’impressions amb en Narcís del Clàssic, alguns treballadors i treballadores de l’Ajuntament, que esmorzen abans d’entrar, i en Joan Casanovas, que ha arribat molt d’hora i a qui he vist entrar des del bar. A la cantonada mateix de la plaça amb Abeuradors, dues plaques commemoratives més em criden l’atenció perquè són noves, lluents, brillants. Casa renovada, placa nova. Aquí, les dues plaques ens recorden el pas de Francesc Cambó com a dependent de farmàcia en la seva joventut i l’altra fa memòria de la cova de can Viñas i de les tertúlies que donarien peu als moviments literaris de la Renaixença i de la pre-Renaixença, amb el Certamen Literario i la Revista de Gerona.

Encara a la pujada del pont de Pedra m’adono sortint de la placa que fa memòria de Xavier Monsalvatge. Interrogo en Joan Casanovas sobre les plaques d’Abeuradors i em recorda que són noves i en substitució de les originàries desaparegudes en el tragí de les llarguíssimes obres que es van eternitzar fins que el carrer dels Mercaders va recuperar, no fa gaire, la normalitat sense bastides.

Tot el recorregut em fa adonar del valor elemental i clar d’aquestes plaques d’un format elegant i sòlid que transmeten petits missatges de memòria. En un objectiu bàsic: fixar la memòria, retenir els fets més singulars de la nostra peripècia col•lectiva, fixar els noms més evidents a la seva geografia urbana. Lligar les biografies, els carrers, les vides a la vida de la ciutat. “Aquí va viure…”, “darrere els vidres d’aquesta casa escrivia…”, fins a una varietat extensa que fita els carrers amb esments i fragments de memòria que donen perfil, contorn, cos, als nostres carrers. No sé si l’Ajuntament va pensant en una continuïtat discreta d’aquesta tradició. Però estic segur que ara que ens visita tanta gent i que molta ve d’altres llocs de Catalunya i que els noms i els fets que recordem els són mínimament familiars, tinc la seguretat que aquests petits detalls que esmalten les nobles parets de la ciutat il·lustren i eduquen un públic inquiet i àvid lluny de la badoqueria estantissa dels que passen i no miren, dels que s’arrosseguen i no veuen, dels que no viuen la intensitat de les emocions que desvetllen els escenaris de moltes vides, de molts fets, de moltes generacions que ens precediren i que van anar configurant un teixit urbà físic fet de permanències i renovacions, i una psicologia col·lectiva teixida amb el fil invisible de la memòria col·lectiva. Una memòria que ha de fer justícia oberta, plural, democràtica, sense una tria esbiaixada, fugint dels tòpics i dels estereotips i acostant-nos al pols social i col·lectiu d’una ciutat feta a redós de la Catedral i sota l’empara reiterada els Reis, com ara ens recorden documentalment la sèrie impagable dels llibres Vermell, Verd i Groc, dels privilegis de la ciutat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2680_4_198115__Opinio-memoria