Diari de Girona

Avui s’acaba la campanya electoral. Durant mesos m’he mogut insistentment per totes les terres de Girona. Coneixia bé els perfils i els contorns de la nostra terra. Però ara puc dir que ho conec molt millor. N’he percebut els diferents accents, les diferents sensibilitats, he escoltat les veus diverses de les dones i els homes que cada dia viuen i treballen aquí. He pogut apreciar en el detall la riquesa extraordinària dels nostre paisatge humà, territorial, monumental. He pogut resseguir la petjada de l’home al llarg dels segles. M’he pogut emocionar davant d’un paisatge, d’una posta de sol, d’una tempesta d’estiu, d’un racó de mar, d’un rierol de muntanya. He escoltat les veus del silenci i les veus del vent i de la gent. He copsat tota la sensibilitat i voluntat de servei col·lectiu que s’escampa per tota la nostra geografia.

 Les terres de Girona són un autèntic mosaic, una filigrana de camps i boscos, de turons i planes, de gorgs i penya-segats. Un formiguer de pobles, viles, disseminats, ciutats mitjanes. Amb una qualitat ambiental remarcable, amb serveis públics i equipaments, amb projectes de present i de futur, amb idees innovadores, amb voluntats emprenedores que esperen una empenta definitiva, un estímul clar, una nova embranzida.

En el rerefons d’un paisatge encara de profundes empremtes rurals s’escampen aquí i allà amb una proximitat familiar els campanars senzills i austers la majoria de les vegades, o d’una altivesa  entre pretensiosa i agosarada com el de Borrassà, que domina la plana de l’Alt Empordà. És el testimoni d’una civilització centenària, d’una arquitectura, d’una tipologia de pobles, de carrers, de cases definides des de la saviesa popular per segles i segles de materials i formes adaptats al paisatge i a la climatologia.

Ens movem massa compulsivament per aquesta geografia. El cotxe ens desplaça a una velocitat renyida amb la contemplació entretinguda. La mobilitat per la feina, la congestió de les carreteres, el dens camionatge, ens distreuen de la visió calmada, de la mirada atenta, de l’aproximació en el detall. Però puc donar testimoni de centenars de masies d’una qualitat excepcional, d’una solidesa construïda amb afanys de generacions, de detalls de l’arquitectura rural i urbana que reclamen ells tots sols una bona estona.

I la vida de cada dia. El repartiment ambulant del pa a Orfes (Pla de l’Estany), la venda ambulant del peix. La botiga de queviures que ho és tot, el brogit de la mainada als patis de les escoles, la fleca reciclada i convertida en bar, botiga, espai amable d’Esponellà. La pluja fina pels carrers deserts i el sol esclatant per les platges atapeïdes. Els col·lapses de l’estiu i la placidesa de les torturades carreteres comarcals.

I un grapat de preocupacions. Fetes i explicades des de l’exigència crítica, del rigor, de la qualitat. Reivindicacions subtils i sòlides, elementals, construïdes des de la constància que la mateixa qualitat que hem assolit no ens ha de permetre l’abandonament i la confiança. Des del convenciment que si som on som, seríem molt més amunt si tinguéssim tot el que ens toca en el terreny de les infraestructures, dels serveis públics, de les telecomunicacions, dels recursos, dels plans i programes pels ajuntaments. Reclamacions fermes per assolir una autèntica, profunda, real igualtat d’oportunitats i territorial. Ser igual en drets i en deures a un  poble de l’Alta Garrotxa que en una gran aglomeració urbana. Ser lliures per triar un model de vida o un altre sense el risc de pensar que amb un tenim menys oportunitats que amb un altre. Passat el gran segle del telèfon encara no tothom té telèfon. I això passa quan les noves modalitats de serveis i comoditats creen noves discriminacions i oblits. Tenim zones fosques, punts negres, forats de cobertura clamorosos.

He observat i escoltat, he viscut intensament i m’he posat a la disposició de tothom. En nom meu i en nom d’un projecte, d’unes idees i de totes les companyes i els companys de la llista. He tingut el privilegi d’encapçalar-ho i l’he gaudit excepcionalment. He vista despuntar la primavera, he suat un estiu xafogós com pocs, he vist amb ulls molt oberts l’esclat d’una tardor esplèndida. La intensitat variable de la petjada de la tardor en les arbredes de la collada de Tosses, en el cor de les Guilleries, en els paisatges de Vidrà o Viladrau, o en els carrers de Girona. He vist els grocs pujats o pàl·lids, els ocres, els marrons, els vermells de vi intens de les espècies autòctones i dels arbres de jardí.

Volem i proposem més poder per aquestes terres, més capacitat de decisió, més lideratge, i ens hi hem posat a disposició.

I avui s’acaba la campanya electoral. Diumenge al vespre tot serà diferent. Però passi el que passi, em toqui el que em toqui i sigui quin sigui el grau de confiança que ara us demanem i que ens volgueu atorgar, seguiré fidel al meu compromís amb vosaltres. Continuaré escrivint i mantindré el tracte que vaig fer amb el director quan vaig deixar l’alcaldia de Girona: escriure de tot això, de les nostres terres, amb periodicitat quinzenal. I així ho faré. Gràcies amics, per tantes coses.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.