Diari de Girona 

Ahir vaig sortir aviat de casa. De nit havia plogut molt i de matinada els retrunys allargassats d’un tro potentíssim em van tenir prou despert per assistir bocabadat a l’enlluernament d’un llamp de llum blanquíssima que per un instant va convertir Sant Pere de Galligants en un immens i natural plató de televisió. L’Onyar baixava ple i espès, terrós. L’aigua baixava amb força, amb fúria continguda. M’agrada l’Onyar ple quan ja ha parat de ploure i podem tenir la seguretat que no creix més i va molt alt però encara té un marge. És una imatge trencadora, d’un dinamisme molt poc usual que permet evocacions dramàtiques però té la bellesa dels moments excepcionals. Clarejava tot just a llevant per darrere de la immensitat catedralícia. La Devesa lluïa la millor catifa de tot l’any. Un tou de fulles molles, brillants, netes, de colors torrats, i un bosc de troncs esbelts i alts, quasi despullats del tot exhibint la puresa nua d’una escorça clapejada.

Passades les set hi ha moviment a Girona. Però és un moviment amb intermitències. No és encara l’atabalament de les hores punta a les vuit o a les nou, quan tots els carrers i els giratoris semblen embogir de cop en una cursa frenètica per arribar a la feina o l’escola.

Els cotxes respiren tranquils i saben que tenen espai. Els vianants circulen mandrosament entre adormits i capficats.

A la carretera de Barcelona en Jacinto Sáiz executa el seu ritual quotidià dels cinc quilòmetres antiestrès, amb una fidelitat, una constància i un ritme iguals als del dia que va començar a fer-ho per prescripció mèdica. Deu tenir un recorregut molt precís i calculat,  i deu tenir la ciutat força apamada. Camina fort per la voravia de les Germanetes dels pobres i travessa el carrer a l’alçada del carrer de la Creu, i el perdo de vista. Observo la nova residència de les Germanetes quasi acabada del tot, pendent només dels darrers retocs, i experimento la satisfacció de veure les coses acabades només comparable a l’excitació de veure-les projectades i fent-se. El resultat final és millor del que esperava per a la ciutat. No em refereixo al servei sinó a l’encaix de l’edifici en la trama urbana. La tanca hi ajuda i l’espai entre la tanca i l’edifici ajuda a deixar que tot plegat respiri i es minimitzin els aspectes més durs d’una arquitectura que no acaba de ser del tot reeixida. Però farà el fet, acaba una cruïlla important de la ciutat i es recuperarà un servei de l’àmbit sociosanitari absolutament imprescindible i bàsic. Girona guanya un equipament, un servei, i un encaix que evita l’ofec de les cruïlles de l’eixample i atorga en la seva singularitat retrenquejada un aspecte de menor voracitat immobiliària que ajuda a conservar espais i jardins.

Per la carretera de Barcelona, la massa vegetal del Parc del Migdia evoca un racó urbà de pau que encara no ha assolit tota la seva plenitud ni ha pogut mostrar encara totes les seves potencialitats.

L’estructura de davant del Melià anuncia un nou pas en la definició de l’ordenació i alineació de la carretera de Barcelona i insinua la possibilitat d’anar acabant un altre tram urbà després de molts anys d’abandonament i provisionalitat.

En el moment de deixar el giratori de Mas Gri somnio la gran zona verda, un parc autèntic, que pot sortir entre la carretera, l’accés a l’autopista i la via del tren, i no m’és difícil d’imaginar una gran massa vegetal potent i verdíssima, una nova devesa urbana en les ondulacions dels talussos que ha deixat com herència la nova ordenació d’aquest important nus de la nostra xarxa viària.

Ja a l’autopista, l’horitzó del cel dibuixa alguns núvols trencats i per les escletxes una vermellor incipient tenyeix el cel de rosa. Ha parat de ploure, el dia s’ha anat aixecant, i tot regalima.

M’entretinc en el pensament de l’arrencada del dia d’ahir convertit en un punt de referència per tocar de peus a terra, per pensar la realitat, per sentir ben viu que el món gira i gira i no s’atura. Per assaborir com canvien els paisatges més íntims, per somniar els escenaris més desitjables i per gaudir en el contrast de dies com ahir i dels dies transparents i enlluernadors que vindran més tard. Dies serens, de cels oberts, profunds i clars, de nits fredes, glaçades, estelades com mai apunt d’entrar a l’hivern.

Van ser deu minuts d’un dia que he volgut fixar en el record i que m’he endut a la memòria en les llargues hores de les reunions, de les negociacions, dels programes, de les propostes, com a metàfora permanent  que un altre món és possible i que sempre hi ha un horitzó per somniar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.