Diari de Girona

Vaig trobar la senyora Florentina Barceló fa unes setmanes a l’Ajuntament, en un dels actes de presentació de llibres de la setmana anterior a Sant Jordi. Havia llegit al diari que feia poc s’havia mort el seu marit, el senyor Pedro Talon Moreno. L’havia estat buscant per telèfon per donar-li el condol i no l’havia trobada. Vaig aprofitar l’ocasió per fer-ho i per manifestar-li la meva simpatia i el meu afecte. El matrimoni Talón Barceló amb els seus fills, M. Carme i Pere Anton, havien viscut molts anys en un pis a la placeta de l’Institut Vell, amb el número 31 del carrer de la Força, just fent cantonada amb la Canonja Vella. Més tard anirien a viure a la Devesa. Crec recordar que als baixos de la casa hi havia un cistellaire que protegia les seves finestres amb un filat espès, totalment masegat pels rebots de les pilotes que fèiem servir els estudiants de l’Institut per jugar a “saco”.

La Florentina era filla del senyor Antoni Barceló i de la senyora Llúcia Corominas, que van tenir set fills. Quatre noies i tres nois. Recordo més les germanes. La Florentina, la Carmen, l’Anna i la Llúcia. Vivien a la plaça de Sant Pere, 21 amb els seus pares i un oncle capellà, mossèn Manel Barceló. Era una casa amb un jardí frondós i ombriu, una font, unes escales que baixaven al jardí, un colomar o galliner al fons del jardí tocant, paret per paret, amb el jardí de casa ,i un bé de Déu de flors en el qual destacaven per damunt de tot les camèlies fins a fer-li dir a l’Anna Dalmau que el jardí de can Barceló era el jardí de les camèlies. La meva àvia Teresa i la Carmen Barceló van obrir una finestra que comunicava els dos jardins i que havia estat tradicionalment tancada per desavinences de vistes, i aprofitaven la seva amistat per comunicar-se amb freqüència d’un jardí a l’altre. És el que fèiem de petits en Pere Anton i jo per una finestreta molt petita que comunicava el jardí amb el rebost de casa. Els migdies, quan sortíem de la classe de preparatòria amb la senyoreta Carmen Barceló, en Pere Anton anava a casa dels seus avis i oncles i aprofitàvem la comunicació per la finestra per continuar xerrant.

Aquest és un record molt entranyable i de caire molt personal. Però el que avui m’ha portat a escriure aquest article i dedicar-lo a la Florentina Barceló és la seva petjada professional a l’Institut i el fet que aquest any, al mes de gener, la Florentina ha complert noranta anys. D’aquests noranta, la Florentina n’ha dedicat més de la meitat a treballar per a l’Administració educativa; primer a la Delegació d’educació de l’any 40 al 45, després durant vint-i-vuit anys del 45 al 72 a l’Institut, i encara del 72 al 85, altre cop a la Delegació. Del meu record, les altres germanes van treballar també a l’Institut, com a mínim dues. La Florentina i l’Anna a l’Administració, i la senyoreta Carmen a la docència. La senyoreta Carmen era eficaç, afable i exigent, molt bona pedagoga i va garantir que moltes generacions de gironins i gironines arribessin a l’ingrés sense fer faltes d’ortografia. Era una feina que complementaven ella a preparatòria i el senyor Santiago Echevarría, a ingrés. Eren classes mixtes i eren classes que ens introduïen a la vida de l’Institut des dels primers anys d’escolarització.

Les certificacions del meu llibre escolar les signen el senyor José Gener Salord i la senyora Florentina Barceló. Les dependències administratives estaven a la torre, donaven a les Ballesteries i al pati de baix, i eren uns despatxos molt assolellats, protegits per vidres bisellats amb unes finestretes típiques. Aquestes oficines es trobaven en el camí cap a la sala de professor on es reunien, deixaven els abrics, i passaven el temps entre classe i classe els catedràtics de l’Institut.

Guardo un record inesborrable de la meticulositat de la Florentina Barceló portant l’Administració i la secretaria de l’Institut. S’hi dedicava amb intensitat i eficàcia, i atenia totes les consultes de forma afable i amb respostes pràctiques i entenedores. Va ser durant molts anys, prop de trenta com he dit, un pilar de l’Institut. No sé si la seva feina ha estat mai prou reconeguda i agraïda. Estic segur que sí. Però també estic segur que el pes i la personalitat dels professors deixava sempre l’Administració en un segon terme. La docència acaparava tota l’atenció, però el funcionament de la màquina en un context de limitacions i privacions i d’una gran precarietat era imprescindible per atorgar eficiència i seguretat. El pas de les germanes Barceló per l’Institut mereix un reconeixement explícit, però el pes de la Florentina enmig de les actes, les certificacions, les matrícules, etc. és d’una singular importància que ara he volgut recordar. Sabia tot on era i controlava amb meticulositat l’evolució dels expedients. Tenia una familiaritat absoluta amb tots els temes i els tractava amb tacte i amb coneixement de les realitats socials, familiars i personals que sempre s’amaguen darrere la fredor dels papers.

Estic segur que aquest és un record compartit per molta gent i que aquest recordatori pot afegir ara una pàgina singular a la història del pas de l’Institut pel vell convent de caputxins del carrer de la Força amb totes les seves vicissituds.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 120-122)