La Vanguardia

La mort, fa pocs dies a Girona, de Francesc Pararols ha deixat un buit en la vida cívica i política de la ciutat i de Catalunya, i al tanatori de Girona regalimaven llàgrimes als ulls dels amics i companys.

La vida de Francesc Pararols (Sant Jordi Desvalls, 1919 – Girona, 2015) ha estat una vida molt intensa, que ocupa pràcticament tot un segle. Format sobretot a Torroella de Montgrí a l’ombra de Pere Blasi, gran mestre, i en contacte amb el paisatge de l’Empordà i les estades a Sant Julià de Boada, on feia servir d’escenari dels seus jocs la reconegudíssima església preromànica, que el seu mestre va aconseguir que fos declarada monument nacional. La guerra va interrompre bruscament una adolescència feliç.

Amb disset anys va entrar a l’exèrcit de la República com a artiller al front d’Osca i, el 1937, en les seves estades a Lleida es va afiliar al PSUC. El 1938, amb divuit anys, colpit per l’experiència dels morts de la guerra, va decidir entrar a l’escola de pilots d’aviació i viatjà a l’URSS per completar la seva formació com aviador a l’escola de Kirovabad (24 d’octubre de 1938 – abril de 1939). Acabada la Guerra Civil espanyola va decidir romandre a la Unió Soviètica, on, l’any 1943, entrà a l’exèrcit roig amb el qual participà en diferents accions de guerra en diversos fronts. L’any 1947 es va casar amb Maria López Barrenechea, una de les “nenes de la guerra” acollides a l’URSS.

El 22 d’octubre de 1956 van tornar a Espanya amb la seva família i va començar una etapa d’adaptació dura, a la recerca de feina i esquivant l’hostilitat d’un règim que el va vigilar i interrogar reiteradament. Féu de torner universal en uns tallers de Girona, de delineant en una fàbrica de maquinària agrícola, i va assolir l’estabilitat en una fàbrica de Riudellots de la Selva, on va acabar assumint el paper de cap de fabricació i on, amb plena confiança de l’empresa, va fer estades d’aprenentatge a Hamburg i de muntatge d’una nova fàbrica al Líban .

A Girona va reprendre els contactes amb el PSUC, va mantenir intacta la seva vocació política i el seu compromís amb la causa obrera, i amb el nou sindicalisme emergent de Comissions Obreres, i va viure els moments de la lenta sortida de la clandestinitat i la irrupció del partit comunista a la vida pública.

La seva trajectòria personal, la seva honestedat sense fissures, la seva sensibilitat i educació, la seva ponderació i amabilitat, en van fer una imatge pública molt necessària per als moments intensos de la transició; participà en la campanya de 1977 i finalment es presentà, com a cap de llista del PSUC, a les eleccions municipals que es van celebrar el 3 d’abril de 1979. Amb quatre regidors, el PSUC va ser una contribució imprescindible a la construcció d’un govern de progrés a la ciutat de Girona, i Francesc Pararols va esdevenir tinent d’alcalde de sanitat i serveis socials de l’Ajuntament i regidor delegat de promoció econòmica i turisme.

Pararols ha deixat escrit el  testimoni de la seva peripècia vital en els llibres Un català a l’exèrcit roig, (Girona, CCG, 2002), amb pròleg de Manuel Vázquez Montalban i, El final del silenci, (Girona, CCG, 2005), amb pròleg d’Eudald Carbonell.

Un cop jubilat de la feina i de l’activitat política de representació pública, Pararols va mantenir el seu compromís cívic permanent en l’espai polític de tota la seva vida i participant en el Consell  Municipal de la Gent Gran.

Molt a l’inici del seu retorn a Catalunya va recuperar els paisatges entranyables de la seva infantesa, es va emocionar a casa de Vicenç Bou, amb la sardana per antonomàsia de Torroella, i va haver de mantenir intactes els seus valors i els seus principis ètics i morals quan uns companys li van proposar, i ell va rebutjar, de treballar amb ells a Pals, a Ràdio Liberty, aprofitant els seus coneixements de rus.

La trajectòria de Pararols i la seva família sembla de novel·la, però és real com tot a la vida. Farcida de dificultats, de moments de dolor intens, viscuts sempre amb la serenitat que irradiava el seu magnífic cartell electoral, de cos sencer, de les eleccions de 1979, sense cap renúncia a la coherència política i al compromís militant. Amic dels amics; marit, pare i avi lliurat de ple a la seva família, Pararols va conservar sempre el bon humor i el secret de l’eterna joventut que, per ell era fer-nos creure que havia nascut en un any de traspàs i que només en complia cada quatre.