Diari de Girona

Havia llegit que en Francesc Solana es retirava del bàsquet com a jugador. El cap de setmana de l’inici de l’exposició de flors vaig rebre un missatge seu explicant-me que jugava a Girona el seu darrer partit. Pocs dies abans havia parlat amb el seu cunyat, en Carles Ruiz, alcalde de Viladecans. Amb gran recança per part meva, la campanya electoral m’impedia assistir al partit de Fontajau del dissabte a la tarda. Vaig imaginar-me la intensitat de les emocions i em va doldre no poder-hi ser. Però tenia compromesos dos actes a Juià i a Begur (Esclanyà).

Vaig trucar-lo i vam quedar que ens veuríem a l’hotel on s’hostatjava l’expedició de l’equip del Fuenlabrada amb el que haurà jugat cinc temporades després d’haver passat tres anteriors a Sevilla, un cop va deixar Girona.

Ens vam veure una estona i vam comentar els seus plans a Andorra i vam recordar el temps que va estar a Girona i que va jugar aquí. Durant aquest temps, en Francesc va acceptar la proposta que li vaig fer de concórrer amb la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya a les eleccions municipals de 1999, que serien les darreres que encapçalaria jo mateix com a candidat. Aquest gest i el coneixement de la seva trajectòria personal i esportiva em portaven a sentir-me en deute amb en Francesc, per la confiança que em va demostrar i per l’esforç que va fer durant aquella campanya, participant més del que alguns s’havien imaginat i aportant a la llista un valor afegit en la suma dels valors de l’esport i de les propostes de progrés per a la nostra ciutat que presentava la nostra candidatura. Ens aportava la seva claredat, el seu esperit de superació, l’instint treballador, una trajectòria honesta, un crèdit a l’equip, un lideratge reconegut, una senzillesa d’actitud i d’esperit que ens anaven molt bé per presentar amb plena normalitat la incorporació sistemàtica a la llista de persones, homes i dones, implicats en la vida de la ciutat i amb una projecció a la societat en el terreny de la professionalitat. Estàvem convençuts que la regeneració de la política passava per gestos com aquests i per les aportacions allunyades de la política de les inèrcies i de les actituds burocràtiques. Es tractava i es tracta ara de polsar sempre la temperatura de la ciutat i de connectar totes les esferes de la vida ciutadana amb el projecte de ciutat, amb el programa amb les propostes. Amb l’ambició i amb l’engrescament de fer prosperar la ciutat i de projectar-la tot garantint equitat i cohesió social. En Francesc Solana ens aportava una actitud, un esperit, una generositat absoluta, la seva incorporació a canvi de res, només per convenciment i per amistat i sintonia amb el projecte.

Amb en Francesc em passa el mateix que amb altra gent a qui en algun moment o altre i des de la seva projecció pública he compromès amb els projectes de ciutat i els projectes polítics en els quals participo. És el cas també de l’Alfred Julbe, una persona íntegra, gran professional, reflexiva, que s’interroga permanentment sobre el sentit i l’abast de les coses i que viu intensament els problemes vius de la nostra societat i hi pensa en termes de solucions i d’implicacions. Sempre penso que potser la integritat del seu compromís mai no troba una resposta equivalent en l’evolució dels fets i de les circumstàncies de la nostra vida política. Les vacil·lacions i els entrebancs en el procés d’afirmació nacional, les ambigüitats a l’hora de fer prevaldre un model inequívoc de llibertats públiques, la dificultat per avançar i aprofundir en polítiques d’igualtat i de justícia ens interpel·len constantment i ens neguitegen perquè ens assenyalen l’abisme que separa encara els nostres somnis de la realitat que vivim.

Però res no ens entrebancarà de continuar treballant per tots aquells ideals que hem dibuixat plegats i que es resisteixen tant a esdevenir una realitat potent i esplendorosa.
Amb la recança de no haver estat a Fontajau em sento partícip de les emocions que s’hi van viure i de les adhesions que es van expressar en el moment de reconèixer i agrair les aportacions, i l’entrega d’un jugador a un projecte d’equip professional a l’elit del més alt nivell que, junt amb molts d’altres, els dos noms dels amics que he esmentat, van contribuir a enaltir. Girona és poc donada a les grans efusions, però es mostra serenament agraïda i reconeguda, alhora que continua una aposta de cara al futur en tots els terrenys.

En Francesc m’explicava amb satisfacció com havia trobat la ciutat dissabte al matí ensenyant-la a alguns dels components del seu equip en tota l’esplendor i potencia d’aquesta primavera intensíssima. Ara més que mai, la ciutat comença a comptar amb una xarxa potent d’ambaixadors desinteressats disposats a difondre els seus valors i a fer-ne conèixer el seu patrimoni, el seu paisatge i la seva qualitat de vida.

Guardarem sempre un racó per l’amistat de tots ells i un sentiment d’adhesió als seus projectes i els seus somnis sabent que ells guarden també Girona en el record en el millor racó dels sentiments i de les emocions.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.  

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom.Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 47-49)