El Punt Avui

Els morts de la guerra civil són persones de carn i ossos, amb família, amb sentiments, amb  ideologia. Molts moriren per les seves idees, d’altres per d’altres qüestions més mesquines i miserables. La fractura de la guerra va ser traumàtica pels vius, aquí i a l’exili, però també ho fou pels morts i el rastre de violència que els acompanyava.

Le memòria de totes les violències que va comportar la guerra civil és un tema encara mal resolt i segurament encara ara mal enfocat. La violència del nou estat, la repressió i les morts indiscriminades, les farses dels judicis sumaríssims, els efectes d’una persecució contumaç assenyalen el franquisme com un règim sanguinari. Els morts produits en el camp republicà tampoc no són modèlics; la violència va ser sovint gratuita, també indiscriminada i per molt que ara es reivindiquin els Comitès de Milícies antifeixistes el rastre de sang que van deixar alguns d’aquests comitès marquen a sang i foc les memòries de moltes famílies.

És hora doncs d’abandonar la retòrica frontista, la retòrica franquista dels “caidos por Dios y por España” i és hora de reivindicar la memòria dels morts de la guerra, de tots els morts de la guerra.

És bo que finalment es treguin les despulles de Franco del Valle de los Caídos, però seria convenient també i de forma simultània canviar el nom del monument encara  associat a aquella retòrica. I després caldria amb urgència garantir que els memorials dels morts de la guerra es modifiquessin tots fins a reivindicar justament la profunda humanitat de tots els morts, sense signes externs de part.

Un memorial amb plenes garanties democràtiques, un memorial per la dignitat de la condició humana i per les llibertats, un memorial de tota la violència incorporada a la pròpia construcció del monument.

Franco només era el primer obstacle. Ara cal una estricta reparació anul.lant tots els judicis sumaríssims.