Diari de Girona 

El 26 de gener de 2004 farà vint anys de la instal·lació de l’escultura d’Andreu Alfaro a la plaça d’Europa. Recordo vivament aquell dia ara que fa vint anys o més de tantes coses i que aquesta mena d’aniversaris s’ha convertit en una mena de constant generacional. El passeig d’Olot i la plaça d’Europa, com a prolongació del carrer Emili Grahit, era tot just una realitat incipient, el Parc Central no existia i la connexió amb Salt era dificultosa i s’ofegava diàriament a la carretera de Santa Eugènia.

En aquells moments mantenia una tensa i amistosa relació amb el Diari de Girona (aleshores encara Los Sitios) que dirigia en Jaume Sureda Prat. Des de la vella tradició concretada en la llarga trajectòria de diari únic de la ciutat  ens vigilaven atentament, ens consideraven sempre des del dubte i no ens en deixaven passar ni una. La contractació i el cost de l’escultura d’Andreu Alfaro havien aixecat una certa polseguera i es discutia la idoneïtat del projecte i l’oportunitat de la inversió. La polèmica es situava al voltant del dilema entre la qualitat i la peremptorietat. L’argument contra l’escultura era un argument feble que servia els objectius de l’immobilisme i de la paràlisi i que lligava amb una mala tradició molt gironina de no fer, ni deixar fer. Des de l’Ajuntament, en canvi, estàvem convençuts que calia apostar fort i arriscar per tal d’anar aportant elements simbòlics, fites identificables, pel canví i el progrés de la ciutat. Aquella tarda estàvem amb l’Andreu Alfaro contemplant l’obra i els darrers retocs. Ens feia molta il·lusió i l’impacte de l’espiral sinuosa i metàl·lica, una novetat brillant a la ciutat, era molt evident. Aleshores es va produir uns instant màgic. Va passar en Jaume Sureda Prat que anava al Diari des de casa seva a Sant Narcís; el vaig presentar a l’Andreu Alfaro. Ens va saludar amb un somriure carinyós i sorneguer, un punt escèptic, tot mirant l’escultura amb displicència. Va coincidir que en aquell moment passaven tres persones grans, tres jubilats, passejant embadalits. Ens van saludar i amb una total espontaneïtat, sense compliments de cap mena, van deixar anar una llista d’elogis de l’escultura que podríem resumir dient “no sabem què significa, però ens és igual, ens agrada; ens agrada la mobilitat, la variació visual, els canvis que experimentem donant voltes a la plaça sense cansar-nos de veure com l’escultura que canvia a cada instant no para de picar-nos l’ullet”. Aquí es van acabar les crítiques del Diari. En Jaume Sureda simpàticament desarmat pels de la seva quinta va canviar d’opinió com mai no ho haurien aconseguit els arguments polítics i apassionats de l’alcalde.

Em sembla que el balanç global i una política que encara continua hem de considerar-los positius. A mi ara, passats vint anys d’aquella aposta, em falta un altre salt arriscat, una nova aposta, un símbol nou per al segle XXI, un nou emblema per a la Girona del futur.

És en aquest context que em permeto evocar ara tres frustracions, tres desigs no satisfets que confesso explícitament.

El primer, Henry Moore. Havia vist l’estiu de l’any 1968 una gran exposició monogràfica a la vella Tate Gallery de Londres. Em va agradar molt. Poc temps més tard vaig veure a Escòcia un parc d’escultures amb molts Moore integrats en el paisatge. I al llarg de la meva vida n’he vist en carrers i places, parcs i museus, jardins i espais públics. La suavitat del bronze, l’arrodoniment insinuat de les formes em seduïen molt. I vaig somniar una obra d’Henry Moore per a Girona. És un somni aparcat.

Més tard, l’any 1987 (1988-1989, execució), quan vam encarregar a Joan Tarrús / Jordi Bosch, Santiago Vives, amb Narcís Comadira les obres de l’escala de l’Ajuntament ells mateixos ens van suggerir que potser era l’oportunitat per comprar una peça d’A. Maillol. Un cos femení, un altre bronze de tradició cultural veïna i fraternal. Tampoc no ens vam acabar d’atrevir. I això que uns anys més tard amb motiu de l’exposició monogràfica que es va dedicar a Maillol a Perpinyà vaig fer un tímid intent. Ara, però, em conformo amb enveja amb les peces que es poden veure a Perpinyà o al festival de Maillols que es pot trobar arrenglerat entre els jardins de les Tulleries a París. I això que encara veig un Maillol a la nova plaça del Vi o al pati de l’Ajuntament. A l’escala, la maternitat de Paco Torras o l’elogi de la pedra de Girona de Narcís Comadira, compensen amb escreix una proposta que algun dia potser es podrà concretar.

I finalment Chillida. Les peces del Peine del Viento a Sant Sebastià, incrustades amb rovell a la roca com norais portuaris seculars i l’Elogio del Horizonte de Gijón em tenien embogit. Vaig parlar amb Chillida, va venir a Girona, vam passejar. Nosaltres volíem i ell també. Vam parlar de l’orgue de la Catedral i de l’espai que en resultaria i va repetir un elogi de la nau que s’afegeix a la llista acreditada d’expressions admiratives que suscita. Vam arribar a visitar, per a l’escultura, espais oberts i espais tancats. Sant Nicolau, Sant Domènec, Sant Pere de Galligants, la muralla, els jardins. Es va quedar amb la idea d’una peça en l’absis d’una església. Em va dedicar el catàleg de l’exposició Chillida Leku que li va dedicar la Caixa de Catalunya a la Pedrera l’estiu de 1997: “Para Joaquim cordialmente esperando la obra. Cordialmente. F. Chillida, 1-7-97”. Ni ell ni jo no vam acabar de gosar de fer el pas. Potser ens espantava el preu, potser ell tenia ja massa feina per a crear una peça nova expressa. Podíem haver parlat de comprar alguna peça ja feta. Però no ho vam fer. L’exposició del dipòsit d’aigües de Vitòria o la visita del Chillida Leku amb Odón Elorza ens van emocionar vivament i em van fer veure tota la força, tota la capacitat evocadora, tot l’arrelament d’una obra immensa de gran projecció i de vincles profunds amb el treball de la forja. Chillida s’inscriu també així en el curt inventari de les meves frustracions personals en les meves responsabilitats amb Girona. Avui, a distància, en una reflexió d’estiu, atrapat per la calor, m’he atrevit a desgranar-ne algunes al fil de la política d’escultures al carrer que tant bé va saber ponderar i catalogar ja fa temps Jaume Fabre (Guia d’escultures al carrer, dues edicions, 1985 i 1991).

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.