Diari de Girona

Entre Llançà i Colera, després de les pinedes de Cap Ras i de roquissars abruptes, s’obre la platja de Garbet. Cap Ras i Garbet formen un racó de pau i un paisatge extraordinari sobre el que pengen les feixes de les vinyes que s’enfilen com la carretera que segueix pujant i baixant cap a Colera per tornar a pujar camí de Port-Bou.

La platja de Garbet és una platja verge, pràcticament lliure d’edificacions, lluny de l’atapeïment de cases de Grifeu. Durant una època hi havia hagut un càmping, una casa i una edificació sobre la zona costanera que va acabar esdevenint un restaurant emblemàtic i de prestigi.

Càmping i casa eren de propietat privada mentre que l’edificació històrica sobre la zona costanera era una concessió que s’havia anat perpetuant des del segle XIX, em sembla. Fa uns anys l’Institut Català del Sòl va comprar el terreny del càmping amb la voluntat de començar a sanejar els voltants de la platja i regenerar-ne el paisatge costaner; temporalment un cop suprimit el càmping l’Ajuntament de Colera hi va habilitar un espai d’aparcament que va alliberar de cotxes la part més immediata a la platja.

Durant un temps va continuar l’activitat del restaurant que regentava l’Àgueda Pascual seguint una tradició familiar. Era un restaurant de prestigi i de qualitat, era un servei a la platja, i una referència gastronòmica de la Costa Brava Nord. De dia les embarcacions que fondejaven a la platja sovintejaven el restaurant i les nits de Garbet eren una delícia.

En contraposició hi havia qui pensava que es tractava d’un restaurant elitista, reservat només a gent amb recursos i economies sòlides i que de fet representava una privatització d’una part de l’espai públic.

Entenet les raons de tothom personalment veia més avantatges que inconvenients en l’existència del restaurant.

Però ara la situació és una altra. L’estiu passat el restaurant de Garbet ja no va obrir i ara els espais que ocupava han esdevingut espais tancats, sotmesos a la intempèrie i patint un procés de degradació creixent. Les parets i els plafons de tancament han estat objecte de diverses pintades i alguns espais ja han estat oberts i ofereixen un espectacle de desolació.

Es podia estar a favor o en contra del restaurant. Però no crec que ningú pugui estar d’acord amb la situació actual.

Si la concessió ha caducat, si l’activitat no ha de reprendre mai més, si la titularitat del terreny és de costes, què esperen les administracions per començar a enderrocar les edificacions provisionals actuals i iniciar un projecte integral de regeneració paisatgística de la platja de Garbet Desconec, insisteixo, si encara hi ha alguns drets de concessió vigents. Però sé segur que la incúria actual i l’abandonament no estan emparats per cap dret legal. L’Ajuntament de Colera hauria de promoure una acció determinant adreçant-se al Ministeri de Foment d’una banda i al Servei de Costes de la Generalitat de l’altra i hauria d’instar l’enderroc immediat de totes les edificacions fora d’ordenació que avui contaminen visualment el paisatge de Garbet.

La política d’ordenació del territori és complexa, toca interessos, afecta drets, i tracta material sensible. Però ara el Govern ha decidit plantejar una opció ferma per la moratòria de les edificacions i està disposat a aturar les promocions de signe més especulatiu. Aquesta iniciativa ha disparat les alarmes en els sectors immobiliaris i en alguns ajuntaments que no han estat consultats però em sembla evident que ha arribat l’hora de superar l’horitzó dels dos Plans Directors del Sistema Costaner i avançar un pas més en la protecció del litoral.

Així i tot els grans plantejaments requereixen també d’actuacions exemplars i la visió macro en el planejament ha de trobar en una acció micro l’exemplaritat edificant pel país que diem que volem ser.

El nostre paisatge està contaminat aquí i allà d’edificacions impròpies, d’edificis abandonats i en ruïnes, de granges abandonades, de gasolineres tancades, de tanques matusseres, que haurien de ser demolides de forma immediata en una operació de neteja urgent que és ara per ara més plausible i més tangible que els efectes a més llarg termini de la moratòria que hem esmentat.

En definitiva sí a la moratòria, però sí sobretot a la neteja i regeneració dels espais que ja són públics i denoten un abandonament inacceptable.

Si es donen les circumstàncies, ho desconec, estaria bé de començar per Garbet i deixar tota la corba de la platja neta d’edificacions. Els espais protegits ho han de ser fins a les últimes conseqüències.