Diari de Girona

Un dels efectes de la pandèmia ha estat una reculada dels humans i una expansió de la natura. És potser una formulació massa simplista però és un fet que el domini de la vegetació s’ha expandit i que el radi d’acció de diverses espècies animals ha experimentat un clar procés d’aproximació a les àrees urbanes. Hem vist tota mena d’imatges de grups d’animals disciplinadament travessant carrers sense trànsit, famílies de senglars baixant de Collserola cap als primers carrers de Barcelona o senyorejant el laberint d’Horta; i imatges semblants al carrer Migdia, al carrer Emili Grahit, a la pujada de Montjuic de Girona. Això és el que passa a la superfície, arran de terra. Però ha succeït un fenomen semblant al subsòl i a l’aire.

Durant molts anys, quan les escombraries s’amuntegaven a la llera de l’Onyar o al pont del Galligants i quan el sistema de col.lectors era només molt incipient, el clavegueram era font d’immundícia i d’abundància de rates que calia combatre en una lluita desigual per a mantenir-les a ratlla al subsòl, sabent-les, però impedint que sortissin a la superfície per a fer-se evidents. El progrés en aquesta matèria va ser a Girona molt notable durant unes dècades; la brigada especialitzada en la desratització i la desinfecció va arribar a unes prestacions de gran eficàcia i el fenòmen del rosegadors es va minimitzar moltíssim. Val a dir que en termes generals es pot dir que aquest fet segueix essencialment control.lat, si bé l’aparició esporàdica d’alguna rata morta als carrers, o la visió intermitent d’algunes rates vives deambulant a la recerca d’alimentació ha estat un avís que cal vigilar. Cal doncs estar molt atent a les rates com a símptoma; higiene i salubritat requereixen un control estricte del sistema de clavegueram i col.lectors i una vigilància de la població de rosegadors.

Però el fet més alarmant que ha desbordat totes les previsions és la proliferació extrema de colònies de gavians i de coloms. Voleien al cel de la ciutat, s’aturen a les teulades de les cases, als ràfecs, s’esplaien batent les ales damunt els rius, planejant sobre l’aigua, s’aturen a les places i recullen menjar. Els gavians i alguna gavina són més distants i ens sobta encara de trobar-los com despistats en espais urbans a peu de carrer, però aquesta és una imatge cada cop més freqüent.

Passa sovint que els gavians s’abraonen damunt els coloms, els esbudellen, en mengen i deixen les despulles descarnades i les plomes intactes de les ales a la intempèrie dels carrers fins que els serveis de neteja les recullen.

Aquesta lluita desigual entre gavians i coloms té efectes lamentables per al decòrum urbà però no és ni de bon tros l’efecte més preocupant de l’excés de població d’aquestes aus.

El problema esdevé greu si ens referim a les dejeccions, sobretot dels coloms, d’habitat més urbà. El combat contra aquesta problemàtica ha extremat l’enginy i han proliferat per la ciutat, als ampits de les finestres, a les superfícies planes de les teulades i els ràfecs els artilugis de punxes metàl.liques amb efectes disuassoris per als coloms. Però l’excés de coloms trasllada a d’altres àmbits les dejeccions desplaçades per la lluita punxeguda. Així, cada racó, cada espai, cada petita superfície susceptible d’esdevenir un espai de repòs després d’una voleiada, es veu ocupat i esquitxat d’excrements que desborden el niu i s’escampen pel paviment dels carrers just en la projecció vertical en el sòl de l’àmbit de repòs de les aus. La reculada dels humans de molts carrers de la ciutat ha fet més evident aquesta problemàtica de contaminació urbana que requeriria molta aigua a pressió per a ser combatuda amb eficàcia. Els excrements no respecten ni capitells de nobles edificis, ni pedres centenàries, ni llambordes brillants, ni el paviment de les voreres de panot, ni les capelles votives. L’amuntegament és a hores d’ara ben visible.

El problema doncs no és estrictament de neteja sinó de control d’un excés de població amb connotacions de plaga. No sé quins mètodes serien a dia d’avui homologables per reduir les colònies invasores sense ferir cap sensibilitat i evitar accions d’extermini; durant un temps per exemple no es combatien els gavians sinó els nius dels gavians i s’intervenia directament amb els ous, punxant-los, per evitar la procreació. És el mateix que es feia amb les colònies descontrol.lades de gats; el control passava per l’esterilització per evitar d’aquesta manera mètodes més expeditius.

Però finalment hem de convenir que ha passat ja l’època d’una certa poètica dels coloms i els gavians: La poètica del colom com a símbol de pau, el vol d’una gavina com a símbol d’elegància en el cel argentat, ha passat la mitificació de les gavines marineres i les seves havaneres. Ha passat l’època d’anar a la plaça de Catalunya de Barcelona a donar veces als coloms, o a alguns jardins i places de Girona.

És veritat que l’àliga de Girona porta un colom al bec i que s’allibera al final de la cavalcada dels Reis o de la processó de Corpus com a símbol de llibertat. Però la gràcia singular, el simbolisme individual, és una cosa i la problemàtica general n’ès una altra sobre la que cal incidir i actuar amb determinació.