Diari de Girona

A principis d’any va entrar en funcionament la línia d’alta velocitat que finalment connectava la ciutat de Girona, en ample europeu, amb la xarxa ja operativa. Culminava així un procés històric que havia mantingut l’aïllament ferroviari de la península durant molt de temps. No hi fa res que els francesos hagin aigualit la satisfacció endarrerint la connexió directa, sense canvi de trens a Figueres-Vilafant, o ajornant les millores imprescindibles entre Perpinyà i Montpeller. Es reparava, finalment, una anomalia històrica. Des d’aquell dia de gener l’èxit d’ocupació ha confirmat l’encert d’un tram de l’alta velocitat que, en aquests termes, podem ben bé considerar com l’excepció que confirma la regla. Desmenjats com som ens hem mostrat displicents amb aquesta millora, quan en el conjunt de la xarxa espanyola és de les poques que podríem catalogar com de plena ocupació. Cal dir, però, que el nivell de satisfacció dels usuaris és molt i molt alt, la puntualitat és mil·limètrica i les prestacions envejables. Trobo gent que m’havien negat la raó fins ara i que han acabat per reconèixer l’encert de la ubicació urbana, de la centralitat, de l’estació. Sobre l’alta velocitat només una darrera cosa: és una ignomínia que en la superfície tot sembli encara un paisatge devastat o bunqueritzat. Potser cal demanar tanques avall, encara que només sigui amb un nivell precari d’arranjament provisional. La visió canviaria radicalment.

Fa poques setmanes va entrar en funcionament l’accés Girona oest de l’autopista AP-7, entre Sant Gregori i Taialà. La posada en servei d’aquest nou accés, un cop ja feia mesos que s’havia acabat del tot l’ampliació a tres carrils de l’autopista fins la frontera, va arribar acompanyada també de males premonicions i d’anuncis de grans cataclismes circulatoris, de col·lapses que no han arribat de cap de les maneres. Avui, el nou accés està ja plenament integrat en l’imaginari dels gironins i compleix una funció de distribució i de diversificació i accessibilitat que hem de considerar de molt altes prestacions.

És ara imminent l’entrada en funcionament del nou accés de Fornells, de connexió entre l’A-2, l’N-II i l’AP-7.L’envergadura de les obres es correspon amb la importància de la funció. Es tanca l’anella de circumval·lació de Girona amb un sistema de dos carrils per l’est i de quatre més quatre per l’oest, part dels quals coincideixen amb el tronc de l’autopista, que és de tres més tres. Amb un carril per banda afegit, el sistema d’accessos a Girona queda ampliat i millorat amb una permeabilitat alta i una mobilitat més fluida. Fornells, Celrà, Quart, Sant Julià, Sant Gregori, Salt, Bescanó, Vilablareix, Aiguaviva hi surten guanyant amb un sistema basat en la gratuïtat. Quan tothom reclamava el tercer carril per a l’autopista, que era una necessitat en termes de seguretat viària, pocs imaginaven que en el tracte hi aniria incorporat un sistema d’accessos lliures que faria millorar molt la mobilitat de Girona i la seva àrea urbana.

D’aquí pocs mesos hi haurem d’afegir, encara, el nou accés de Vilademuls, que tancarà pel nord tot aquest gran canvi. En la mesura que són inversions de l’Estat fetes en conveni amb la concessionària i per a garantir un sistema de gratuïtat total per a l’àrea urbana de Girona, crec que podem dir que la revolució acordada està donant els seus fruits.

Encara quedarà pendent el pont de Pedret, que ha d’unir Pedret i Fontajau. Hi ha qui troba aquest pont innecessari i superflu. Però cal recordar que en una ciutat de tants rius, mai no s’hi havia fet tants ponts com en els darrers trenta anys. I que els ponts salven entrebancs, uneixen barris, lliguen la ciutat i la fan viable. En el fons, aquest és un pont que finançat amb criteris de carreteres (per unir peces de l’N-II) acabarà incorporant-se al parc d’infraestructures de la ciutat, com ho va fer en el seu moment el pont de Fontajau. També és molt evident que aquesta obra mai no s’hagués pogut fer amb recursos municipals i que, també aquí, la possibilitat d’implicar-hi inversions de les altres administracions és un valor afegit que cal contemplar. I crec que puc assegurar que tampoc en aquest cas es produirà cap col·lapse i que l’entrada nord i oest de Girona quedarà ben repartida, fent que el pont de Pedret a la Devesa i tot el barri de Pedret respiri millor en benefici de la sortida, aquesta sí col·lapsada, de Montjuic a les hores punta.

Fet i fet, doncs, en menys d’un any es culminarà un procés acumulatiu de millora de la connectivitat de la ciutat i l’àrea urbana que és molt convenient per facilitar el desenvolupament i el creixement equilibrat i ordenat de la ciutat. Una ciutat poc quadriculada haurà anat dibuixant cercles de distribució de trànsit, tot aprofitant totes les conjuntures i salvant tots els obstacles de la geografia.

Bé és veritat que per parlar d’una ciutat connectada no podem parlar només de les connexions físiques i tangibles, i que hi hauríem d’afegir totes les millores imprescindibles i millorables de la connexió virtual, del servei en banda ampla i de la difusió de la fibra òptica per assegurar una qualitat i velocitat de transmissió de dades que avui ja és un requeriment de la ciutat i de l’economia del segle XXI.

Girona encara el seu futur més equipada que mai. Ara cal, però, que sàpiga aprofitar el seu capital humà i pugui crear totes les oportunitats per captar aquest talent i aquest coneixement i retenir-lo aquí, fer-lo tornar o fer-lo venir. La ciutat del futur requereix aquestes bases, però reclama més valor afegit.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.