[Publicat a Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds): La Guerra civil al territori. Lleida, Tarragona, Girona. Barcelona, Memorial Democràtic, 2017, p. 439-475]

La sotragada de la guerra va tenir conseqüències que s’allargarien inevitablement en el temps, amb uns estereotips fixats per la més tronada lite-ratura franquista que, a partir de la hipèrbole desqualificadora, analitzava per contrast fets i persones amb un esbiaixament que només el temps ha corregit i compensat. «La apacible Gerona» és un dels destacats que dedica a Girona la Historia de la Cruzada española, on diu, per comparació amb Toledo: «Gerona, por el contrario, es más modesta: pirenaica y húmeda, tiene la melancolía de los inmensos y altos valles de la cordillera cercana, que la envuelve con su invisible relente y está como arrebujada en las neblinas de cuatro ríos sin importancia pero insidiosos…» i segueix «Gerona vivía sosegadamente sin que la mudanza de los tiempos le impusiese grandes transformaciones». La conclusió és clara: «Mas, a partir de 1931, Gerona cambió. El encendido huracán desencadenado por la República, soplando sobre España entera, llegó también a este apacible remanso». No és estrany, doncs, que als ulls de l’autor d’aquesta obra de propaganda franquista Mi-quel Santaló fos com el dimoni amb banyes: «Uno de los mayores responsables del estado de sublevación social y agitación política en la provincia era el diputado y ex-ministro de la República Santaló, personajillo sacado de quicio por la marejada demagógica, hombre débil como viruta en ventolera, tosco provinciano a quien solo un ambiente de demencia colectiva como el de la Cataluña autónoma pudo sacar a flote y encumbrar. Los desafueros que se cometían en la provincia encontraban apoyo en su inenarrable flaqueza moral, y bajo su aspecto primario había un alma de fanático, amargada tres largos años de oscuridad e insignificancia».

Avui Santaló és una figura coneguda, reconeguda i recuperada. Però l’obertura amb aquests textos es proposa de situar el trau profund, ideolò-gic, que va enterrar en l’oblit persones, obres, sentiments i emocions en un afany porfidiós d’esborrar i fer mal. A vegades la recuperació de la memòria des de la normalitat és més revolucionària que l’exercici doctrinari de la mateixa memòria tergiversada. […]

Veure l’article complet en pdf