Diari de Girona

El dia 29 de juliol es van presentar dos llibres a l’Ajuntament de Girona. Primer, un de caràcter general: Girona. Construir la ciutat (I). De Kerunta a la crisi baixmedieval, que és el volum vuitè de les “Conferències a l’Arxiu Municipal”. I, en segon lloc, Història Urbana del Mercadal de Girona. Dels orígens a la fi de l’edat mitjana,  que és el volum deu de la sèrie “Història Urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica”. En el primer, amb una introducció de Josep M. Nolla, s’hi inclouen conferències sobre els fons documentals pel tema d’Anna Gironella, de Lluís Palahí sobre els orígens, de Josep Maria Nolla sobre la ciutat tardoantiga i altmedieval, de Jordi Sagrera sobre els segles XI a XIV, de Sandrine Victor sobre els segles XIV i XV, i d’Eduard Canal sobre el barri del Mercadal.

El segon, de caràcter més monogràfic, és la culminació d’una obra immensa feta en equip per Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera. La coincidència de noms entre un llibre i altre ens ensenya ja la íntima connexió entre tots dos i ens porta a una afirmació més concloent encara: sense els deu volums d’Història Urbana no hauria estat possible el volum de conferències. O, simplement, l’estat de la qüestió que s’hagués pogut fer hauria estat mancat de la vibració innovadora, del coneixement aprofundit que hi aporten els estudis cartogràfics d’aquest volum i dels anteriors.

Comencem, doncs, per la monografia sobre el Mercadal, un barri integrat des de finals del segle xiv, per l’arc que formava a la riba esquerra de l’Onyar la nova muralla que havia fet construir el rei Pere el Cerimoniós. Una protecció comuna per tres nuclis ben diferenciats: el Mercadal pròpiament dit, Fontanilles (ara Pompeu Fabra i plaça Hospital, grosso modo) amb la Font d’aigua que encara ara existeix sota les voltes, i Cuguçacs a la zona marcada entre l’Hospital de Santa Caterina i la plaça del mercat. Tres en un, partits a l’alçada de l’actual carrer Nou i des de mitjan segle XIII (1232) pel nou convent dels franciscans. Una zona d’horts i molins, un barri agrícola i industrial, amb una església parroquial en consolidació (Santa Susanna) i un sistema de ponts i passeres per connectar la ciutat, a banda i banda de l’Onyar. I entre els horts i els recs i canals principals i secundaris, un procés de creixement urbà i d’urbanització que va agafar gran embranzida a finals del segle XIII. La restitució cartogràfica i gràfica de les referències documentals i les aportacions espectaculars de les diverses campanyes arqueològiques i, molt especialment, les que va propiciar la construcció de l’aparcament de la plaça Hospital i Pompeu Fabra fa entrar pels ulls un món viu de cases d’artesans i menestrals, de tallers i botigues, al costat dels grans equipaments que hem esmentat i que havien marcat i emmarcat, amb petjada profunda, els esquemes urbans de la ciutat medieval amb permanències i alteracions notables a la ciutat contemporània. La lliçó d’història urbana i social, i la invitació a anar traient les pells de ceba successives, les capes de la història, per anar a trobar els orígens del poblament més remot i dels canvis d’usos i de propietat més significatius.

Sabem que els autors d’aquesta obra magna pensen en un darrer volum, l’onzè, que faria el salt cap al segle XVIII i que aprofitant els recomptes i inventaris de 1535 i de 1716, amb el cadastre, ens portarien fins a l’entrada mateixa de la ciutat contemporània.

Ja he dit i repetit que a tot Europa no hi deu haver cap altra ciutat que estigui tant apamada com la nostra. És un bon bagatge per fer-ne un laboratori d’idees que integri el passat, el present i el futur. És per això que el volum deu, mereix un deu. Deu sobre deu.

El volum de les conferències és un destil·lat molt fi del coneixement acumulat. Un oppidum ibèric des del segle VI aC (Kerunta) dóna peu a una fundació (Gerunda) en les dècades dels 80 i 70 aC. La fundació defineix una trama urbana i un sistema de terrasses per salvar els desnivells que atorga preeminència física al temple romà (ara la Catedral) en diàleg amb el centre cívic a l’actual plaça de la Catedral: ”el fòrum es va definir en dos espais, units, però clarament diferenciats topogràficament” i units per una escala. El recinte presenta, primer, una muralla republicana, amb modificacions i millores posteriors en època imperial. Des de la mateixa fundació, el salt entre els dos plans marcaria el destí de les futures escales de la Catedral. Sobre aquest esquema bàsic fundacional després dels fets de 785 (Carlemany) i 793 (razzia d’Abd-al-Malik), es produiria un canvi significatiu: les muralles carolíngies, les més ben conservades, i més íntegrament, d’Europa, aprofitant i recreixent la vella fàbrica romana i ampliant el perímetre amb grans obres d’enginyeria en el pendent que separava el temple-catedral de la vall del Galligants. Pràcticament, el sistema de torres i tota la muralla que dóna a la vall del Galligants expliquen aquesta època. El segle IX veuria la coexistència de dues catedrals: Sant Feliu i Santa Maria (extra i intramurs); el segle XI seria el de la consolidació del burg de Sant Feliu; el segle XII, els inicis de la compactació del call i la primera expansió cap a l’Areny, i el segle XII (finals ) i el XIII, fins a 1285, marcarien un procés expansiu a l’Areny, el Puig i la Vilanova, el burg de Sant Pere i també el carrer de les Fàbregues (Ballesteries). Tot emparat per una gran obra de protecció fluvial, el mur de la riba dreta de l’Onyar des del Galligants fins a l’inici del carrer del Carme (“sense aquest mur, l’avenç de la urbanització cap a l’areny de l’Onyar hauria estat molt compromès”). Al segle XIII es van començar a edificar les platges ara protegides del riu. La titularitat reial d’aquests terrenys va emparar el sorgiment d’una nova classe dirigent que, a finals del segle XIII començava a definir el poder civil i municipal i trencava la vella dicotomia feudal entre militars i eclesiàstics. És el que confirma Sandrine Victor, que estudia les obres civils i eclesiàstiques (muralles, ponts, casa de la Ciutat i la gran obra de la Seu), i defineix una cronologia interna dels segles XIV i XV, on més que la profunditat de la crisi remarcaria la gran capacitat de redreç i recuperació. Malgrat la crisi i l’impacte de la Guerra Civil, que ningú no podria negar, la ciutat sortiria del daltabaix amb unes autoritats urbanes modernes i dinàmiques i “més bella, més moderna i amb més prestigi”.

Caldrà, encara en el futur, casar la visió decadent del Mercadal del segle XV, que ens dibuixa el volum 10 i aquesta visió més optimista de Sandrine Victor. Potser són dues cares de la mateixa moneda. Convé, però, recordar que si bé la crisi va poder ser una crisi generadora d’oportunitats i de modernitat, la ciutat enfilaria el segle XVI  amb el simbolisme de la desintegració del llegat intel·lectual i artístic del cardenal Margarit, la dispersió de la seva biblioteca, i el daltabaix d’un miratge renaixentista que, ara, caldria reinterpretar.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.