Diari de Girona

Vivim sovint de forma trepidant i accelerada. Tenim pressa. Sembla com si tots haguéssim de córrer i guanyar els cent metres llisos. I la vida de les persones, de les societats, de les nacions de les ciutats ho és tot menys una cursa de velocitat. Si només mirem el curt termini tenim sempre la temptació reduccionista de veure més els aspectes negatius, el vas mig buit, les coses que no funcionen. Però hi ha coses que es juguen i es guanyen en el mig termini, en la superació de la distància curta, en el desbordament de les circumstàncies conjunturals.

Pensava totes aquestes coses divendres de la setmana passada quan, amb José Blanco i Anna Pagans, vèiem com la tuneladora Gerunda entrava a la que serà en el futur l’estació de Girona. Després de mesos de molèsties, de dubtes, d’entrebancs, de discussions, apareixia un fet tangible. Primer 1,3 km de túnel fet i acabat i després un espai enorme, una estructura complexa i forta, robusta pensada per acollir diverses instal·lacions. La magnitud de l’espai de la futura estació deixa ja entreveure el que serà la nova estació d’autobusos de Girona, l’aparcament subterrani i les andanes de la mateixa estació. De cop, una dimensió desconeguda començava a agafar un perfil, una identitat creïble. Contorns tangibles, una realitat que es pot mesurar. La pròpia dimensió de l’espai assenyala l’encert de l’espai públic aportat per la ciutat de Girona amb els terrenys que en el seu moment es van adquirir a Renfe i a Feve. Un nou parc central sobre el parc Central que, en els anys vuitanta, va trencar l’aïllament històric de Sant Narcís amb l’eixample tallat per les vies del tren.

Ara sabem ja que d’aquí dos anys tindrem TGV a Girona per anar a Barcelona i per anar a França,connexió internacional amb la xarxa d’alta velocitat i el compromís en ferm de la plena integració urbana del ferrocarril convencional, que haurà de fer servir la mateixa estació del TGV un cop s’hagi produït el corresponent enderroc del viaducte, compromès per José Blanco. Una cursa de fons assenyala el camí del futur. El futur nou que, com diem amb la Pia Bosch, estem convençuts que comença ara mateix.

Després, al llarg del cap de setmana, vaig portar la meva reflexió a d’altres terrenys. Per exemple, el de les obres i el comerç al centre de la ciutat i la sensació que alguns, a vegades, en desprenen que hem tocat sostre i que tanquen més establiments dels que obren i que es perd el petit comerç i la dimensió humana. I és veritat que en algun moment es podria pensar que després dels anys de màxima eufòria la ciutat s’ha estancat. Però ressorgeixen, de cop, signes de vitalitat, hi ha una represa, hi ha tants i més motius d’optimisme que de preocupació. És veritat que va tancar la Ferreteria Puig, com ho és que en molt pocs mesos on abans hi havia ferreteria ara hi ha una nova i flamant sabateria. Alguns vam sentir la preocupació per la jubilació i el tancament de ca la Margarita, al carrer dels Calderers, però igual com tancava un dels darrers “colmados” del barri vell tornava a obrir després del corresponent traspàs i amb les obres de restauració de la façana de tot l’edifici.

El mateix divendres, al sopar de Sant Corneli, vam poder saludar una jove parella que ha obert un establiment hoteler al carrer del Nord, igual com vam poder comprovar que la casa de la cantonada de la Cort Reial amb les Voltes d’en Rosés, que tantes vegades ens havia fet patir pel seu ritme lent, havia arribat pràcticament a dalt. Ho vam veure nosaltres però també ho va veure la Isabel Salamaña i el  senyor bisbe Francesc Pardo i tots els veïns del barri engrescats en un sopar sota les voltes, signe també d’una altra vitalitat. Una casa s’acaba i una altra comença amb l’enderroc i la preparació de les bastides de la casa de la parròquia de l’església del Carme. Podríem estendre aquest repàs elemental a més racons de la ciutat.

Però vull concloure en un altre terreny vinculat a la Fira de Girona. Durant anys vam patir i vam escoltar discursos catastrofistes al voltant del saló Equus i les rivalitats barcelonines al voltant del món del cavall. Alguns haguessin tirat la tovallola dient que la gran ciutat ens menjava terreny i ens segava l’herba. D’altres, com l’Anna Albar i els dirigents de la Fira, van decidir aguantar i tirar endavant, resistir l’escomesa de Barcelona i lliurar una batalla de llarga durada. I els que van confiar en la Fira, en el sector, en el producte, en la nostra capacitat, han tingut raó. Barcelona ha fet figa, ha claudicat i totes les lamentacions dramatitzadores dels darrers anys esdevenen ara satisfacció pel fet d’haver plantejat les coses com una cursa de fons.

Equus esdevé, així, una metàfora del ressorgiment d’una ciutat que alguns voldrien interessadament situar en el camí d’un cert declivi i que ha emprès en canvi el camí de la renovació, transformació i modernització en els camps dels equipaments, de les infraestructures, de la cultura, de l’economia, de la recerca i la Universitat i en molts altres camps d’excel·lència que entre tots hauríem de subratllar en comptes de discutir.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/09/24/girona-valor-curses-fons/434348.html