Diari de Girona

Vivim en els darrers mesos instal·lats en una obsessió col•lectiva. La crisi econòmica, la primera crisi d’un món global, ens té a tots preocupats i sovint tenallats, lligats de mans i peus, agafats per sorpresa i sense capacitat de reacció. La intensitat del daltabaix impregna totes les esferes de la vida i colpeja les economies familiars d’una forma insospitada, no exempta de dramatisme. Però sembla molt evident que no ens podem quedar parats i menys instal·lats en una situació d’abatiment general, ni en una espiral pessimista que envairia totes les esferes de la vida col·lectiva. El mateix caràcter global de la crisi li dóna una dimensió global que potser no té. O no té en la mateixa proporció en uns llocs que en d’altres. Fa molt pocs dies reflexionàvem conjuntament sobre aquestes qüestions a la Fontana d’Or en Xavier Amores i jo mateix, amb motiu de la presentació del llibre d’en Joan Majó Cruzate, No m’ho crec!, i escoltàvem atentament els punts de vista de l’autor. La idea central és molt clara. La crisi és diferent als Estats Units i a Europa, i és també diferent a la majoria dels països de la Unió Europea en relació amb Espanya i Catalunya.

Cal, doncs, precisar les coses i no deixar-se endur per una espiral de pessimisme global que ens arrossegaria a tots. Cal, fins i tot, ser conscient que ens en sortirem. Que sortirem diferents de la crisi, però que en sortirem i que cal un capteniment positiu i optimista, per evitar que la simultaneïtat de les notícies sobredimensioni, més del compte, els aspectes problemàtics que avui vivim.

És amb aquest ànim que em permeto de reflexionar un instant, el temps d’aquest article, sobre la crisi i la nostra ciutat. Una ciutat que viu en un context territorial molt sensible a les variacions estacionals de l’ocupació pel seu lligam al turisme, en part. Així, doncs, em permeto assenyalar alguns punts positius i alguns avantatges de situació i comparatius de la nostra ciutat perquè serveixin de base per a la represa i per abordar, si cal, la reinvenció de Girona a la sortida de la crisi.

La primera qüestió afecta a la indústria de transformació, perquè si bé Girona no ha sigut mai una ciutat de tradició industrial sòlida, tinc el convenciment que la transformació i el trànsit de les indústries clàssiques a les noves s’ha saldat de forma positiva. Hi ha en aquest terreny algunes empreses emblemàtiques, competitives malgrat la crisi. Però per a mi té un sentit simbòlic especial el fet que a la fàbrica Nestlé s’hi estigui realitzant una inversió important, una ampliació de la producció i, de fet, la construcció d’una nova planta. En relació amb l’economia productiva no em puc estar de dir l’avantatge comparativa de la ciutat i de les comarques, ara. Algú recorda el context econòmic i social anterior a la creació de la Universitat de Girona? Algú recorda l’escepticisme dels primers temps del projecte de Parc Científic i Tecnològic? Algú, fa trenta anys, podia pensar que les inversions públiques haurien situat la UdG i també la ciutat en una posició avantatjosa en relació amb la recerca i en relació amb els contactes entre la Universitat i la indústria? Convé, doncs, mirar-nos les coses amb la confiança d’haver assolit uns nivells impensables i sense precedents, als quals encara hem de treure la part més important del profit. Tenim un repte, és clar, però també tenim una oportunitat.

Un segon punt afecta al sector més colpejat al nostre país per la recessió. Em refereixo a la construcció. És veritat que ha minvat el bosc de grues que dominaven l’horitzó de la ciutat vist des de l’avinguda Pericot i la carretera de la Creu de Palau. Però les grues de la construcció han estat substituïdes per la presència potent de les grues i de les hidrofreses de les obres del TGV i les grans promocions han cedit el protagonisme ara en expansió de la rehabilitació. A l’entorn del Mercadal i en menys d’una setmana, com no s’estan de comentar els tertulians més assidus del Neptú, en Guillem Terribas i en Modest Prats, han aparegut com a mínim tres bastides noves. I els edificis embolicats són senyal d’una activitat menys potent que la nova construcció però més plena de sentit en el context actual de crisi.

I, finalment, ara que tothom ens recorda les dificultats del model turístic i de la caiguda d’un 12% de l’activitat en aquest camp, els primers mesos de l’any, em pregunto amb quins paràmetres ens ho hem de mirar en el cas de la ciutat de Girona. Ho hem de fer amb els ulls recents de quan la ciutat no tenia amb prou feines cap activitat lligada al turisme i tampoc no tenia una oferta equivalent? Amb quin termòmetre hem de mirar la nostra temperatura i on situarem el nostre percentatge? Compararem amb l’any passat, o ho farem amb èpoques més reculades quan tot estava per inventar? Ja sé que l’efecte hi és igual, però ara ens agafa en un context expansiu i amb una oferta àmplia i diversificada que permet una certa confiança en el futur. No estic dient que ja estem bé i que ens hem d’estar quiets. Estic dient que estem molt millor que no havíem estat en el passat i que tenim els ingredients i les condicions patrimonials, culturals, socials i d’equipaments, per abordar la crisi en millors condicions que en altres temps.

Convido tothom a participar d’aquesta visió en positiu. No pas amb un ànim conformista i d’acomodació. Amb esperit crític, amb ambició renovada, amb esperit de superació, amb austeritat i treball, amb esforços compartits i redoblats. Però amb confiança. Amb el convenciment que ens en podem sortir. I amb el compromís inexcusable de seguir pensant, inventant, reinventant la ciutat. Res no ens serà donat gratuïtament. Però ens ho podem guanyar i hem de poder oferir estratègies de futur que recullin l’ànima col•lectiva d’una ciutat que ha superat moments molt difícils i que, com dèiem, no fa gaires dies ha deixat de ser una ciutat hipotètica.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009062600_4_340355__Opinio-GIRONA-CRISI