Diari de Girona

El dia que es va saber que la revista Restaurant havia mantingut el Celler de can Roca en el segon lloc dels millors restaurants del món vaig escriure un missatge a les xarxes socials que venia a dir que a Girona teníem tres meravelles del món: El Celler, segon millor restaurant del món; Temporada Alta, premi Max, i el Tapís de la Creació recentment recuperat per al patrimoni ciutadà després de la seva restauració.

Arran d’aquell missatge algunes persones m’han recordat que potser hi podia afegir més coses a la llista. I tenen raó.

La Catedral, en el seu conjunt, és en la seva superposició i multiplicitat d’espais, d’estils i d’elements singulars (capelles, sepultures, vitralls, objectes, el Beat, el retaule, el baldaquí, Ermessenda…), un pou permanent de sorpreses, un conglomerat nummulític farcit de cultura i d’història eclesiàstica, i és una meravella des de l’escala al trifori, des del claustre a la girola.

La Devesa és en la seva uniformitat vegetal un monument a la geometria de la plantació, un singular aprofitament de les aigües i dels sediments dels rius, una arbreda com n’hi ha poques al món. Potser única al món si fem excepció de la volta contínua de plàtans que ombregen el Canal du Midi i que, actualment amenaçats per un fong, corren el risc de desaparèixer.

L’arquitectura de Rafael Masó, ara que la Fundació ha posat en servei la rehabilitació de la casa Masó del carrer de les Ballesteries, és un patrimoni col·lectiu i ciutadà de primer nivell; finalment valorat, recuperat en la mesura del que ha estat possible, i rehabilitat en tots els edificis que han sobreviscut a les etapes de menyspreu. En el context del noucentisme hi ha una lectura culta de la ciutat que ens és imprescindible per entendre pràcticament tota la primera meitat del segle XX.

La vall de Sant Daniel, boscana i ombrosa,  és en la proximitat als murs de la ciutat, en el diàleg entre la Catedral i el monestir, en la ufana vegetal que la caracteritza, en les fonts delicioses, les flors que encatifen els prats, els rierols que dibuixen un projecte de riu, una singularitat rural a tocar de la vida urbana. Entorn pagès a les portes de les Gavarres, un pulmó al servei de generacions i generacions.

La Força Vella, el Call, el recinte de les muralles romanes i carolíngies, la ciutat dels tres castells, és d’una densitat patrimonial que configura un palimpsest amb totes les de la llei, una lliçó d’història urbana i social. El conjunt de les Àligues i Sant Domènec, just fora del recinte, expressen el lligam entre passat, present i futur.

Temps de Flors, ara que demà comença la seva 57a edició és, en la seva condició efímera, un esclat global, una explosió de vida ciutadana, una meravella en estat de concentració, un destil·lat excels.

Però tornem al meu missatge. No cal comentar el Tapís, que és una peça única només comparable amb el tapís de Bayeux i d’unes fonts iconogràfiques segurament més clàssiques i més riques que aquella tira que explica uns fets de guerra. Temporada Alta és la creació de la voluntat, de la imaginació, de la saviesa, del coneixement aplicat al món del teatre. Salvador Sunyer i Bover anima un projecte col·lectiu, una ambició metropolitana, una emulació calculada i premeditada de les grans cites com Avinyó. Situar Girona, el teatre i Catalunya en el mapa.

I el Celler de can Roca. Una ambaixada de Girona oberta al món. El cim màxim d’un conjunt més ampli. Crec que ha sigut en Joan, però haurien pogut ser a cor en Joan, en Josep i en Jordi, que ha dit que la singularitat del Celler no es pot entendre com un món apart. És el punt culminant d’un conjunt, d’una transformació radical de l’oferta gastronòmica de la ciutat del conjunt de les comarques. El Celler ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran, ha saltat fronteres, alhora que com en una piràmide (una altra de les meravelles del món!), d’altres establiments de gastronomia, de cuina elaborada, de cuina de mercat, de cuina popular, de cuina de menú, omplien tota la piràmide fins a configurar una base sòlida, estable, forta que nodreix el conjunt i justifica el cim. És des de la humilitat expressada pel Celler, des de la solidaritat, des de la complicitat a un projecte col·lectiu, que podem entendre la grandesa de totes les meravelles que he volgut comentar i que conformen els punts culminants, els cims a escala local, d’una jerarquia de valors que no s’entendria si no la abordéssim en la seva integritat.

Encara pot haver-hi algú que ens recordi que hi ha moltes altres Girones, que els habitants de la ciutat omplen barris i barris sovint innocus, que una lectura com la que hem fet té un punt d’elitisme exclusiu i excloent. I tindrien raó si no fos que la selecció que presentem és el destil·lat últim, el més concentrat, d’una collita més àmplia, d’un conjunt fet de contradiccions, de lluites, de superacions, d’entrebancs, de dificultats, d’èxits i de fracassos, i que en el seu conjunt conformen l’herència rebuda. La història de la ciutat no es pot, naturalment, construir només amb els carreus singulars de l’excepcionalitat, sobretot perquè aquesta excepcionalitat no s’explicaria sense el conjunt d’històries normals que les nodreixen.

Per això justament, sense pretensions, amb discreció absoluta, el Celler de can Roca és un compendi del que intento dir. Una casa de menjars en un barri popular de la ciutat, una família treballadora i honesta, enllacen els anys i esdevenen baules d’una història d’èxit fins arribar al millor restaurant del món, assumint aquesta meravella amb la normalitat, amb la naturalitat del que sap d’on ve i que no vol renunciar, com la ciutat, a cap dels episodis de la seva història, i que se la mira com deia fa pocs dies en Joan, amb la tranquil·litat d’una passejada amb bicicleta pel barri vell, rebent afecte i absorbint l’entorn sense mai deixar de tornar a Taialà. La síntesi positiva entre el barri obrer de la ciutat i l’excel·lència de la millor gastronomia mai somniada, però construïda en els arrossos de can Roca i molta feina, imaginació i experimentació, sense oblidar que un restaurant és una casa de menjars.

Si voleu veure l’article cliqueu aquí.