Pròleg a  Girona sota els comitès. 20 de juliol-15 d’octubre de 1936, de Pere Joan Sureda i Canals. Girona, Curbet edicions 2013


L’alçament militar del 18 de juliol de 1936 contra la República va provocar la Guerra Civil espanyola. Qualsevol guerra és una brutalitat inadmissible i inexplicable, i una guerra civil afegeix a l’absurditat de totes les guerres el caràcter de guerra fratricida. La Guerra Civil, com a guerra i com a civil, va deixar moltes ferides obertes. Moltes famílies trencades, molts cors destrossats, molts sentiments ferits, molta gent exiliada, molts morts.

Encara avui, passades moltes dècades, els milers de morts de la Guerra interpel·len les nostres consciències i ens deixen en un atordiment generalitzat. Hi ha els morts dels fets de guerra, hi ha els de la rereguarda, hi ha les víctimes civils dels bombardejos, les de l’acció de grups violents armats i els morts de la repressió indiscriminada. Hi ha fins i tot els morts en vida, els que van veure’s perseguits pel seu pensament, fos quin fos, els que es van haver d’amagar, els que van haver de callar. O els que formant part de corrues innombrables iniciaren el camí d’un exili anònim i humil i del qual mai més no en van tornar, no pas després per causes polítiques sinó simplement perquè no s’ho van poder pagar.

Hi ha, doncs, al voltant de la Guerra i de les seves conseqüències un drama humà colossal i molta tristesa i desesperació. La tristesa que desperta la impotència davant la incapacitat per fer prevaldre els valors de la llibertat individual i col·lectiva, el valor de la democràcia, el valor de l’ordre i de la legalitat.

I això vol dir moltes coses alhora. Moltes i de molt diversa índole. Què han de pensar encara avui les famílies que ploren els seus morts en defensa de la República? Què han de pensar avui persones de conviccions republicanes, catalanistes i d’esquerres si a la seva família hi ha algun mort justament pel fet d’haver defensat uns ideals diferents pel que fa el model social o la religió? Què han de pensar avui les famílies dels que tenen algun mort simplement per revenja o per la presumpció que pel fet de ser benestant i acomodat podia ser depurat per suspecte? Què han de pensar avui famílies de partits de la dreta catalanista que malgrat la seva fidelitat republicana van patir persecució? Què han de pensar els ordes religiosos o la mateixa Església si compta els capellans morts per centenars? Què han de pensar els obrers i els camperols i les seves famílies que per la seva militància i defensa d’uns drets elementals van ser objecte d’un atac contumaç i sistemàtic? Què han de pensar avui les famílies que tenen morts indiscriminades de la repressió posterior a la guerra, sense justícia, sense raó?

Són tants els sentiments contraposats que es debaten que una ajustada visió de la memòria històrica hauria de tenir molta cura a atendre la diversitat i la multiplicitat de fets que, ara, la història tracta de jutjar i no sempre ho fa amb objectivitat. El país no es va partir en dos. La línia divisòria no era tan simple com la distinció entre feixistes i antifeixistes. Ni entre burgesos i revolucionaris. Ni entre partidaris i detractors de la legitimitat republicana. Ni entre catòlics i anticatòlics. Cal, doncs, una acció decidida de recuperació de la memòria històrica que estiri tots els fils, tots i més, sense deixar de descabdellar cap dels fils d’una troca extremadament embolicada i de judici difícil.

Teniu avui a les mans un llibre que vol fer memòria d’un dels aspectes d’aquesta embolicada complexitat. Pere Joan Sureda tracta en un triple nivell, Catalunya, les terres de Girona i la mateixa ciutat de Girona, el període que va des del moment que a Catalunya es dóna per dominat i controlat el cop d’Estat fins al moment de la dissolució dels comitès de milícies antifeixistes. I n’enfoca una anàlisi de vindicació d’uns fets que palesen els excessos i les incongruències de la suposada acció revolucionària. És un al·legat de part, però un al·legat carregat d’informació. Una informació que com tots els interrogants que he plantejat més amunt fa estremir. En realitat, Pere Joan Sureda amb l’acumulació de dades que ens presenta tracta de fer un judici molt sever a les febleses de la República, a les febleses i contradiccions del Govern de la Generalitat, a les febleses mateixes del sistema democràtic, i a la supeditació i subordinació dels poders legítims de la República i de la Generalitat a les vel·leïtats dels comitès.

Coneixem la realitat d’aquests mesos en què a Catalunya, de fet, es va establir una dualitat de poders; d’una banda, els institucionals i de representació democràtica afeblits i, de l’altra, els comitès, atiats pel mateix cop d’estat i per la presumpció que a Catalunya a cada cantonada podia haver-hi facciosos.

Hi ha, esclar, qui en un sentit contrari del que fa Pere Joan Sureda ha enaltit l’etapa dels comitès com un esglaó més en la discussió del món capitalista i ha atorgat caràcter revolucionari a les accions dels comitès, les discriminades i les indiscriminades. Hi ha qui, contràriament al que fa Pere Joan Sureda, ha tractat de preservar el sentit institucional del Govern de la Generalitat i els seus intents de recuperar el poder i el control de la situació, adreçant amb la col·laboració de determinats partits polítics, les desviacions absurdes dels primers mesos. Però Pere Joan Sureda creu que els polítics de la Generalitat, finalment, van sucumbir a la dictadura dels comitès i en comptes de frenar-los van passar a davant i es van fer seva la seva dinàmica, en molts moments, esbojarrada.

Aquest llibre posa de manifest la brutalitat de la Guerra i de les seves conseqüències a la rereguarda, i acumula dades per a la vindicació de les víctimes de les accions indiscriminades i la condemna dels que les van consentir.

Estem davant de la crònica d’un xoc de legitimitats. No pas entre la dels republicans i la dels revoltats, perquè aquests no en tenien. Sinó entre totes les persones i les seves consciències que, de bona fe, tenien sentiments i pensaments contraposats i que, sovint, uns i altres van ser víctimes d’una violència injustificada.

Aquest llibre és una demostració més que queda molta feina per fer i la constatació que no sempre els historiadors estan disposats a fer-la.