Diari de Girona

Diumenge passat va despertar un dia de transparència primaveral. Feia fresqueta i l’ambient retenia un aire de neteja general ajudat per les pluges intermitents de tota la setmana. El Galligants baixava alegre i amb aigua clara i abundosa. L’Onyar també s’havia inflat una mica, despertant de la seva letàrgia habitual; l’aigua remoguda riu amunt baixava enterbolida de fang i s’eixamplava al pont de Pedra, passejant entre les balques ben regades. A la tarda, la transparència enlluernadora del matí canviava d’intensitat segons el gruix de les nuvolades que es gestaven a l’horitzó de Rocacorba i es desfeien en els campanars de Girona.

Acabava així una setmana llarga, amb dos caps de setmana de flors i de color, de bullici de gentades, de veus somortes en els jardins, d’aglomeracions i cues en els monuments, de carrers plens, d’activitat intensa. La ciutat bullia de gent i de feina. Noves terrasses, cada cop amb mobles millors i més integrats, s’oferien als passejants per a lleure, esbarjo i repòs. També per a un parèntesi en les passejades, per a un àpat reparador, per satisfer les necessitats més elementals.

Un any més, i ja en són cinquanta-cinc, s’ha acreditat el factor crida, l’espontaneïtat massiva de la resposta, la qualitat de la proposta, la diversitat dels espais, l’atractiu de les flors i les plantes. Un any més hem pogut comprovar tots el grau d’acceptació i divulgació d’una convocatòria que s’ha anat ampliant i eixamplant, però que conserva un nervi fundacional que en fa una peça de continuïtat renovada.

Ara fa cinc anys ja vam tenir l’oportunitat de revisar a fons la història dels cinquanta anys de l’exposició de flors, i l’Ajuntament de Girona ens va obsequiar amb la publicació Girona Temps de flors. 50 anys de cartells, 1955-2005, coordinada per Dolors Vidal i Toni Monturiol, i amb textos d’Anna Pagans, Maria Cobarsí, Rosa Gil, Jordi Soler, Josep M. Birulés, Dolma Martínez i els mateixos coordinadors del volum (Ajuntament, núm 35 de la col·lecció “Història de Girona”, 2005). El catàleg dels cartells, la bibliografia i la ressenya de premsa, els textos ens aportaven una aproximació històrica a l’evolució d’aquesta convocatòria reeixida i permanentment actualitzada.

Em va produir una especial satisfacció veure com n’estava de content mossèn Baborés, el rector de Sant Feliu després de comprovar el resultat de les intervencions a la primera catedral de la ciutat i de gaudir de la plenitud de l’església restaurada i del reforçament, amb les flors i la llum de les seves principals peces d’art, així com les voltes  amb les seves claus.

Un cop constatat l’èxit de la mostra, el valor de la continuïtat, la discreta filosofia de la Maria Cobarsí, la gran contribució ciutadana, les aportacions singulars de ciutadanes i ciutadans que hi participen activament amb esforç, genetrositat i recursos, de treballadors i de treballadores que hi   col·laboren amb eficàcia, vull referir-me un instant a un precedent d’una dècada abans de l’any 1955.

Efectivament, l’any 1943 ja es va fer a Girona un “Primer concurso de flores y frutos” els dies de Fires, convocat per la Cámara Oficial Agrícola de Gerona. És cert que per a l’entitat convocant i per les característiques de la convocatòria, potser ens trobem més davant d’un antecedent del certamen, i un intent de recuperar, de forma incipient, la Fira Comercial i Agrícola que s’havia fet a Girona a l’avinguda de Ramon Folc des de 1932. Però també és veritat que en el catàleg del “2º Concurso de flores y frutos. Fiestas de San Narciso de 1944”, que es va celebrar en les sales de l’Hospici Provincial podem detectar activitats pròpies de l’activitat firal, del sector agrícola, ramader i dels viveristes, d’una banda, però també activitats més aproximades al que seria, a partir de 1955, l’exposició de flors. En realitat, la fotografia que acompanya aquest catàleg és molt floral i en aquest sentit molt eloqüent. Tant com ho és el text que l’encapçala: “Más de 40.000 personas visitaron el 2º concurso de Flores y Frutos, cifra verdaderamente importante si se considera que la población de la capital es de unas 28.000 almas”. I, encara més, el text de Gerion (Carles de Bolós) a Los Sitios del 2 de novembre de 1944: “Y discurriendo por aquellas espaciosas salas donde está instalado el Certamen, el espíritu se eleva y tonifica al palpar la variada prodigalidad con que la madre tierra nos obsequia: flores vistosas y perfumadas que nos mecen en un ambiente de ensueño y de poesía; frutos opulentos y sabrosos, promesa de delicadezas y de vitaminas a la vez”.

Vull afegir encara que l’any 1944 es va fer coincidir el segon concurs amb el Primer salón de pintura agrícola, amb aportacions dels artistes Manuel Pigem, Gertrudis Romaguera, Joan Orihuel, Martí Adroher, Vicenç Solé, J.Torrent Buch, Jaume Perpiñà, Joaquim Marsillach, Ramon Bartolomé, Pere Perpiñà, P.Gussinyé, J.Martínez Vicens, Ivo Pascual, Francesc Riuró, Antoni Varés, Joaquim Almeda, Agustí Pera Planells, J.M. Mascort, Joan Carreras, Domènec Fita, Mercè Xifra Riera, Prim Turon.

Amb el temps, les flors i l’agricultura es bifurcarien i amb encert les flors buscarien la primavera.

Aquest és un dels motius de la perdurabilitat triomfant després de cinquanta-cinc primaveres.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/05/21/girona-temps-flors/407400.html