Diari de Girona

Passejo tranquil·lament pel carrers de la ciutat aquests dies de campanya. Girona recupera la normalitat després de l’atrafegada setmana de les flors. Hi ha encara molts grups de visitants però no s’apilonen en cues interminables i s’esglaonen suficientment al carrer de la Força per deixar espai per respirar. Tot és més tranquil, reposat. L’èxit es palpa i ara toca treure, endreçar, recollir. Com més de pressa es fa, millor perquè l’espectacle decadent dels residus de la mostra floral fa nosa a la vista i molesta. Tota l’esplendor efímera d’una setmana deixa rastre i aquest rastre s’ha de treure.

Mentre els jardiners i les brigades continuen el seu treball de desmuntatge, els analistes continuen ponderant els valors i les vacil·lacions de la mostra, i els organitzadors sense treva comencen a pensar en l’any que ve. Aquesta és la clau de l’èxit: continuïtat, treball i imaginació. I el desig cada cop més insistent que la creativitat i la imatge no acabin desvirtuant la presència imprescindible i primigènia de les flors.

Tothom coincideix també que és arribada l’hora de reconèixer la imprescindible aportació de la Maria Cubarsí, a qui la ciutat deu un homenatge. Ho vaig sentir de diverses veus el dia de la inauguració provinents del nucli dur de l’organització. Vaig percebre una coincidència total entre els Amics de les flors i els Amics de la Girona antiga. Vaig deduir que tothom vol aquest homenatge i que es vol sense escletxes, sense dubtes; jo que he vist durant dècades des dels finestrals de casa la Maria traginant testos em sumo incondicionalment a aquesta proposta que vaig escoltar i que simbolitza en una persona l’esforç generós de tanta gent. Només que la Maria és l’ànima, el principi, l’origen de tot. El pont entre el passat i el futur.

M’entretinc en aquests pensaments abocat a l’Onyar, repenjat a la barana del Passeig Canalejas. Gaudeixo del nou espai recuperat i net, amable, al costat de l’edifici de la cantonada (can Revuelta) entre el passeig i la plaça de la Independència. Gaudeixo del nou espai ara lliure de tanques, contenidors, materials, furgonetes o cotxes. Vaig mandrosament cap al local electoral de la plaça Josep Pla. M’aturo encara en la vorera ampliada de la façana oest de la plaça de la Independència. Admiro la qualitat dels materials i celebro una reforma elemental i clara que dotarà la plaça d’un perímetre generós i eficaç que ja ara li dóna molt més aire de plaça-plaça. La plaça respira millor i els establiments de restauració despleguen els seus atractius i les seves taules amb generositat. La plaça vessa de gent, d’activitat i de vida.

Al carrer Hortes m’aturo satisfet davant de la nova façana descoberta del nou Hotel Ciutat de Girona. Una cornisa correcta, un aplacat de pedra de qualitat milloren sensiblement en el nou edifici la vella arquitectura de neogòtic postís del convent de les Dominiques. Aquesta cruïlla tot just insinuada hi ha guanyat. Ha guanyat la imatge urbana i ha guanyat el servei. Imagino ja els turistes entrant i sortint de l’hotel, donant vida al barri del Mercadal i a les botigues. És una invitació a fer Girona a peu des de l’hotel. Un plaer i un gust que ja havien intuït els fundadors de l’Hotel Peninsular ara fa cent cinquanta anys, i que també van desenvolupar ara ja fa uns anys els agosarats promotors de l’Hotel Carlemany. Girona és viva, es mou i progressa. No entro al local electoral. M’assec a la plaça Josep Pla en una taula de les bones amigues del 21, el bar-restaurant que omple de vida la plaça. Tinc el convenciment que puc respirar tranquil i satisfet i gaudir a fons de Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.