Diari de Girona

El diumenge 19 de juny de 2022 quedarà inscrit en els annals de la ciutat de Girona com un dia d’eufòria i plenitud esportiva. La tarda avançava lentament i les xarxes socials bullien transmetent els nervis de l’espera. A partir de les set de la tarda vam començar a seguir la transmissió de la final de bàsquet entre l’Estudiantes i el CB Girona. L’esplendorosa primera meitat va deixar les coses en un punt dolç i malgrat que en el bàsquet un minut és una eternitat donava la impressió que les coses estaven encarrilades. Fontajau era una festa. Plenitud de les instal.lacions, públic vibrant. La segona part va haver de ser més treballada però finalment els números es van decantar a favor de l’equip gironí. El bàsquet tornava a l’ACB. Gairebé sense solució de continuïtat i sense moure’ns de la cadira va arribar l’hora del futbol. El temor d’un empat era evident; empatar hagués estat la pitjor manera de no pujar. Però cap al final de la primera part, aquest cop sense dubtes, Stuani va transformar amb fredor magistral el penal assenyalat al Tenerife. El somni era possible. El gol de l’empat tornava les coses al principi però la segona part va ser la demostració que el Girona tenia els ànims i les cames més preparats. Per un resultat d’1 a 3 el Girona FC pujava a primera divisió, la Liga Santander.

L’eufòria desfermada es va escampar pels carrers de la ciutat i per les xarxes i ja no s’aturaria fins la finalització de les rues, conjunta i separada, del bàsquet i del futbol del dilluns 20 de juny. En un intent de fer un compendi de la situació vaig fer un tuit que deia que Girona tenia quatre equips a la màxima categoria: l’UNI, el CB Girona, el Girona C. D’hoquei i el Girona FC. Em semblava important subratllar el gruix que representa aquesta presència a l’elit. Una amable seguidora de twitter em va recordar que em deixava el club de Girona de patinatge artístic, campió del món. I tenia raó si bé l’enfrontament entre equips és només a traves de la puntuació obtinguda en l’actuació de cadascun. Per altra banda posats a acabar de completar el panorama seria injust no esmentar en aquest moment d’eufòria col.lectiva la tasca enorme que per a l’esport de base fa d’una manera totalment amateur el GEiEG en una paleta variadíssima d’esports que aglutina de fet l’únic club poliesportiu de la ciutat i el primer club centenari. El primer club en anys i en associats.

En un altre tuit vaig mirar d’assenyalar un fet indiscutible: la ciutat tota sola no hagués pogut assolir aquests èxits. La realitat ens diu que el bàsquet femení és un projecte de continuïtat amb empresaris locals, que el CB Girona és un projecte en el que s’hi ha implicat a tots els nivells en Marc Gasol fent una opció molt generosa per Girona i per combinar la seva condició de president i de jugador del club que lidera. I el futbol és en realitat el resultat de la voluntat expressada pels diferents propietaris de paquets d’accions i pel Manchester City. Sense les energies de fora res no hauria estat ni igual ni possible.

L’èxit del bàsquet permet passar pàgina de les èpoques brillants del Sant Josep, el VALVI, el Casademont i l’AKASVAYU i oblidar el final accidentat d’aquest darrer projecte. La sintonia que en els darrers temps s’ha mostrat entre l’UNI i el CB Girona en el terreny de l’esport de base liderat per la Laia Palau és un primer símptoma de les sinergies que cal anar a buscar en els dos equips de bàsquet de Girona a l’elit i en la utilització intel.ligent i conjunta del pavelló de Fontajau. Per altra banda la rua conjunta de dilluns passat esdevé un patró a repetir de tal manera que la suma d’energies ens farà més forts que l’aïllament de cada projecte de portes endins. Jo crec que ara ha arribat l’hora d’una major implicació institucional.

Finalment vull dedicar la darrere part d’aquest article a posar l’accent en el Girona FC. En primer lloc per dir que l’ascens tanca definitivament i incorpora de ple dret a la història del club i de la ciutat la que en el seu moment es va anomenar era Machín. Quatre anys gloriosos, amb un ascens directe i una temporada d’èxit a primera divisió. Després amb la segona temporada el descens i els dubtes sobre la força i les voluntats per tornar a primera. Si l’era Machin és història de ple dret, amb un principi i un final, ara comença l’era Michel que mira el futur i és un llibre obert amb un any ple d’alts i baixos i la recompensa final a la tenacitat, la resiliència i la confiança en el projecte i en l’entrenador. Hem tornat a primera i hem deixat enrere els temors i els riscos de fer com altres equips catalans amb un pas efímer per primera i una història aigualida posterior. Obrim doncs una segona etapa històrica que volem llarga i fructífera.

Els artífexs d’aquest èxit són diversos. No cal insistir en el paper de l’entrenador i els jugadors. Al final són ells els que competeixen i són ells els que marquen la pauta d’un estil de joc i d’uns resultats. Michel ha tret el millor dels seus jugadors i ha superat les friccions en el vestidor creant una sintonia i una implicació en la que la veterania de Stuani i les seves ganes boges de tornar a primera i l’empenta i la implicació apassionada dels més joves ha donat uns resultats espectaculars.

Però l’èxit principal és dels aficionats, el públic al camp, el públic als desplaçaments, els socis, els abonats, les penyes. Sense l’afició el Girona no seria res. Però també és veritat que l’afició actual no s’hauria forjat si no hi haguessin acompanyat els èxits i les il·lusions desvetllats per les expectatives de l’equip. Aquí tot es situa en el terreny d’un discerniment impossible per saber què és primer si l’ou o la gallina. El fenomen de l’afició, la mesura d’aquest fenomen, s’ha de fer per capil·laritat. Avui el Girona FC és conegut, valorat i estimat en un àmbit territorial cada vegada més gran. És el club de la ciutat, però és molt més. Mai abans no havia passat que la simbologia del club, escut, bufandes, samarretes, equipacions diverses, tingués una difusió tan àmplia i una extensió en taca d’oli. Avui veiem samarretes del Girona a Barcelona, a Lleida, a Tarragona, al Pirineu, a la Costa Brava. El Girona ha esdevingut un fenomen social incorporat de ple en els fenòmens de masses que desperta el futbol. I un detall d’importància vital: l’edat dels aficionats. Infants, adolescents, joves s’escampen per la geografia i acompanyen pares i avis en una comunió absoluta.

La síntesi perfecta, la soldadura necessària, és entre l’afició, el pàlpit de la ciutadania, i les estructures del club. Els propietaris i els directius no poden oblidar aquest lligam. Al contrari, han d’enfortir-lo, n’han de fer una senya d’identitat. Són les crides simbòliques que ha fet Michel diverses vegades apel·lant a la immortalitat de la ciutat com a fonament de la resiliència i l’èxit. Michel ha donat la clau: la suma de les emocions d’una banda, de l’orgull gironí, i la professionalitat d’un projecte que ha de demostrar ambició. I comprensió de l’entorn i de la realitat. Ha arribat ara l’hora de dos projectes: la ciutat esportiva i la remodelació de Montilivi. Amb la ciutat, amb les institucions, amb l’àrea urbana. I les estructures empresarials i directives han de mostrar una àmplia sintonia amb l’afició que ara viu eufòrica però que no sempre ha passat bons moments.

Bàsquet femení, bàsquet masculí, hoquei sobre patins, patinatge artístic, futbol… Ara és l’hora de les decisions intel·ligents , de la generositat compartida, dels projectes comuns, de la implicació de les institucions. Ara és l’hora de sumar les energies externes i les internes. Ara és l’hora de pensar el futur i d’assegurar que s’hi impliquen tots els actors disponibles salvant la separació entre uns i altres. Calibrant les forces ara ja sabem prou bé que el passat ens ensenya que sols no podem però que sense Girona tampoc no es pot.