Pròleg a Línies estratègiques d’actuació en paisatge. Barcelona, DPTOP, 2006

El paisatge té tres dimensions. Té relleu. Es pot apamar. És viu i dinàmic, en permanent transformació. No es pot reduir a una imatge fixa, i s’escapa d’una visió estrictament fotogràfica i pictòrica. No es pot reduir a una imatge plana, a una instantània o a un quadre en sentit fotogràfic i pictòric. És obert i plural,multidimensional, té moltes cares i aspectes i ens situa davant un valor universal que no es pot reduir a l’estricta excepcionalitat. És excepcional allò que és irrepetible i volem preservar i conservar per a transmetre d’una forma gairebé immutable. Però el paisatge urbà, humà i natural és reflex en el territori de la permanent interacció entre l’home i la natura de la qual forma part de manera molt rellevant. El paisatge és una qüestió d’humanitat i de vida. De vida extraordinària i apassionant on es combinen múltiples registres i colors, varietats i situacions, textures i materials, horitzons i racons. El paisatge és part de la vida i acumula un pòsit cultural mil·lenari. No parem de mirar el paisatge i interpretar-lo des del prisma de l’impacte que nosaltres mateixos hi hem fet, del que hi ha deixat les generacions i generacions i de les interpretacions que la humanitat ha produït i ha retransmès a l’imaginari col·lectiu. Les emocions del paisatge no són només el reflex d’un instant són sobretot l’expressió d’un batec vital que ho abasta tot.

Des del punt de vista del Govern de Catalunya, d’acord amb els plantejaments de diversos organismes internacionals, la noció de paisatge concerneix a tot el territori, l’identifica, el valora i l’expressa com una interacció entre el territori i la realitat social. D’aquí es desprèn la necessitat real d’una política de paisatge. D’una llei. La llei no pot, en els termes  que hem dit, integrar tota la profunditat i varietat de la dimensió paisatgística. Pot, això sí, definir pautes de comportament, actituds davant el paisatge, establir valors de referència, marcar i insinuar algunes línies, produir instruments d’intervenció i revalorització dels valors acordats. Per això, la Llei de paisatge és volgudament poc rígida, poc doctrinària, d’un intervencionisme ajustat, que es limita més a ajudar, a conduir, a facilitar, a promoure que a crear dificultats o sancionar actituds. Aquesta Llei és complementària de les lleis de caràcter territorial i de mobilitat que ha inspirat el Govern de Catalunya. N’és un instrument valuós, una referència, el recordatori permanent de la necessitat de situar els valors mateixos que hem acordat de forma comuna, entre tots, com un fet establert i admès com una prioritat estratègica.

Defugim la comoditat, la passivitat o el fatalisme. Ens posicionem de forma positiva i adoptem un activisme militant, actiu. I proporcionem les eines per intervenir amb intel·ligència, amb sensibilitat, amb cura. A partir d’inventaris de valors,els catàlegs i les cartes de paisatge, de plans experimentals i pilot, d’actuacions puntuals emblemàtiques, d’intervencions en les vores de les carreteres, en el litoral, en les àrees de descans, en els punts estratègics, en les zones sensibles, es vol anar modulant una sensibilitat implicada directament amb el paisatge. Educar en els valors del paisatge, afavorir una actitud col·lectiva i individual de relació positiva, estimulant dialèctica entre la societat i el seu territori.

Hi ha, així, una dimensió paisatgística del territori, de l’urbanisme i de la mobilitat i, així mateix, una integració de les polítiques del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i de tot el Govern de Catalunya en una mateixa direcció, que aquí s’expressa en aquestes Línies Estratègiques que defineixen les polítiques públiques de tot el Govern en aquesta matèria. Ens inspira permanentment el treball de l’Observatori del Paisatge i des de la Direcció General es faciliten els camins, es creen els instruments, es proporcionen els fons que ho han de fer possible.

Lluny dels valors instantanis, fotogràfics, de les interpretacions reduccionistes, de les visions esbiaixades i doctrinàries. Des de la simplicitat, l’autenticitat, els valors evidents i eminents. Amb sentiment i capacitat d’emocionar i emocionar-nos, conscients dels múltiples contorns de la realitat, proclamem el paisatge com una expressió directa d’un permanent esclat de vida. Una explosió permanent de la natura entesa en tota la seva dimensió i canviant a cada moment sota l’impuls del clima, les estacions, les actituds socials. I sempre interpretada amb una mirada culta i càlida. A disposició de tots.