Diari de Girona

Som a finals de juliol. Hem consumit quasi sense ni adonar-nos-en mig estiu. Els dies encara llargs de clarors profundes es van escurçant de forma imperceptible. Per si no havíem atinat que l’any ha tombat cap a la segona meitat, un any més l’anunci anticipadíssim de la loteria de Nadal que senyoreja les ciutats ens ho recorda amb impertinència insultant. Agost a la cantonada de demà s’escolarà amb el temps mort de la feina i el vertigen festiu de la gent.

I això que fa ja setmanes que els cops de calor, africans o no, ens enganxen a la pell la sensació xafogosa d’un aire calent que quasi es mastega. Les calorades a la ciutat són odioses. La dutxa escocesa dels aires condicionats ens manté en un clima artificial que fa encara més insuportable la bafarada calenta de les cantonades. I, en canvi, a cel obert, en plena natura, l’estiu, la calor, és un esclat de sensacions, un festival per als sentits. Tot es desperta amb un punt dolç de matinades fresques.

A casa, amb els finestrals ben esbatanats quan el sol ja ha caigut, el pas de la nit obre el camí d’una brisa finíssima, d’un airet lleuger i fresc acompanyat d’olors i de sons. Escolto amb més precisió que mai la cadència potent de les campanes, sento les hores i les assaboreixo sense el filtre dels vidres tancats i les batallades de la Beneta arriben amb una contundència penetrant. A les set, el toc de les hores s’allarga quasi mig quart més per la reiteració monòtona de l’oració. Hi ha una hora imprecisa que, quan no hi ha concert a la plaça dels Jurats i quan el punt d’humitat del Galligants encara recorda les abundants aigües d’aquest any, les granotes desvetllen del seu moment letàrgic i trenquen suaument la nit silenciosa i recorden que la vida entra a la ciutat pel fil d’aigua ara ja inexistent fins les primeres pluges. M’entretinc en el raucar de les granotes i m’imagino el xipolleig discret en algun bassiol a tocar d`herbes fresquíssimes. El dia s’aixeca lent i silenciós i el ritme dels cotxes de la vall de sant Daniel ha baixat de freqüència i de soroll. Hi ha, en aquesta hora matinal, una llum suau, tot just insinuada primer, que puja de to amb les clarors que apunten per darrere les Gavarres.

De dia, en canvi, la calor s’enganxa al cos. Puja a casa, amb el sol de migdia, la temperatura. I a primera hora de la tarda comença una estona el fregadís incessant i membranós de les cigales. Aquest rascar incessant dels insectes arrecerats a la garriga em transporta als aires de Provença dels meus anys d’estudiant, amb una musiqueta monòtona a les carreteres que era sempre sinònim de calorades imponents. De forma inconscient vaig a parar a Jean de la Fontaine i a les seves faules, i recito displicent la història de la cigala indolent i poc previsora i la de la laboriosa formiga que estalvia i acapara per a l’hivern. Quan les cigales callen, el sol de ponent que ha girat del tot la casa transforma la tènue llum matinal per un esclat encès descrit a la literatura urbana de Girona com el moment més brillant, daurat, del sol i la pedra. Aquest any, la natura ens ha regalat amb un esclat exponerós de verds grassíssims i intensos d’aigua abundosa que encara endarrereix el moment més dur quan els verd perden la intensitat tendra i la plenitud vital i agafen un to de cobalt espès preludi de la tardor que vindrà. Els verds d’agost han perdut la intensitat del crescendo imparable dels mesos de creixement. Són verds madurs que a les vinyes deuen ser ja també, i no ho he vist encara, de maduresa total.

Hi ha encara olor de terra humida, de terra amarada com mai pels regalims generosos. És així com més ens acostem al Pirineu. És la sensació agradabilíssima que vaig viure diumenge passat a Camprodon. Amb el seu alcalde Esteve Pujol, amb la diputada Pia Bosch i amb un centenar molt llarg de veïns vam visitar i gaudir del passeig dedicat a Francesc Maristany. S’hi havien fet unes obres necessàries però que no es noten. Ara és el passeig que havien somniat els seus creadors, amb arbres de tronc potent i d’alçada considerable, de regust del nord de passeig amb solera, de saló urbà sense pretensions,d’amplada generosa, de gespa tendra. Vaig dir que era un acte de reivindicació de “l’urbanisme perdurable invisible”. Actuar sense que es noti, intervenir sense que es vegi, subratllar els valors del projecte originari, acotar l’espai per als vehicles, impedir els abusos, insinuar només el mobiliari urbà, soterrar els serveis. Natura urbana en contacte amb la natura lliure que beu de les alegres aigües del Ter, que baixa de Setcases enguany amb una potència inusual. Abans de trobar-nos plegats vaig voler fer tot sol el passeig. Tapat com sempre de pit em vaig sorprendre a mi mateix respirant profundament l’olor penetrant del boix de les tanques de les grans finques que donen vida al passeig Maristany. Vaig tastar, així, un instant els estius a muntanya que havien captivat el doctor Robert o Cèsar August Torras. La Sílvia Planas, exercint de camprodonina il•lustrada estava contenta.

De tornada a Girona les cigales encara grataven incessantment i el sol reverberava en els contraforts de la muralla i dels grans campanars de la ciutat vella. Mig endormiscat vaig esperar l’airet fresc de la nit i em va semblar que m’adormia del tot amb el ressorgir quasi imperceptible de les granotes.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/07/31/opinio-granotes-cigales/347350.html