Pròleg a Guia d’itineraris. Cap de Creus, Parc Natural, de Ponç Feliu. Figueres, Brau Edicions, 2007 

Refer una i una altra vegada els vells camins coneguts. Descobrir nous camins. Abastar nous paisatges. Prendre la temperatura i les mesures d’un espai, d’un territori i de les empremtes seculars acumulades. Percebre les transformacions, la conformació natural i induïda d’un paisatge. Adquirir familiaritat profunda amb la realitat present i l’herència rebuda, saber-se els replecs de l’espai, respirar les olors, absorbir els colors, entendre el pas del temps i de les estacions. Buscar l’equilibri, l’harmonia, els valors de la natura, de la topografia, de la vegetació, de la fauna, dels conreus. Assumir la síntesi sublim d’un moment entre l’aire, l’aigua i la terra. Gratar en les entranyes de la cultura i resseguir el rastre de la humanitat mil·lenària que discorre per aquest espai conegut.

 Aquest és el pòsit que necessita una Guia d’itineraris per fugir de la superficialitat, de la frivolitat, de les visions massa elementals i epidèrmiques. Una bona Guia ha de transmetre les emocions acumulades, destil·lades, de la llarga experiència i pacient de l’autor de la Guia, que ens condueix per a fer-nos partícips dels seus coneixements acumulats.

Hores d’observació, d’espera pacient, recerca dels instants, de les imatges, dels colors, repetició de la mateixa experiència fins a conèixer-ne la intimitat més radical. Vet aquí les condicions indispensables per abordar una tasca que busca transmetre i facilitar un recorregut, o diversos, iniciàtics, presentant-nos les dreceres de l’experiència, fent-nos evident amb un paràgraf la realitat adquirida després d’hores i hores de treball de recerca i d’ atenció.

Ponç Feliu, jove naturalista, crescut i format en el contacte permanent amb la natura i el territori, té totes les capacitats per facilitar-nos aquest aprenentatge. Des de la infància mateix, més tard tota l’adolescència, Ponç Feliu ha madurat mamant de prop, amb els binocles i la fotografia, ajudant-se de les cames, de la motxilla i d’un esperit atent i despert, la realitat que ara ens presenta. Ponç Feliu ha viscut el cap de Creus i ha viscut al cap de Creus. A l’hivern i a l’estiu, a la primavera i a la tardor. S’ha submergit a les aigües de la Mediterrània, o s’ha arrecerat en els racons més càlids davant les ràfegues de tramuntana i el fred gèlid de l’hivern. És el bagatge necessari per ara introduir-nos-hi i fer-nos entrar ganes de resseguir la seva petjada carregada d’humanitat i sensibilitat, amb saviesa i prudència. És jove i ens convida a seguir-lo.