Diari de Girona

Aquest diumenge passat (18 de setembre), com ja va informar puntualment el Diari, va tancar l’Hotel Fornells Park, que havia obert el 19 de març de 1960. Portat per un cert sentimentalisme, a mitja tarda tornant de Barcelona, m’hi vaig acostar. El portal des de la gran rotonda de l’A-2 i la carretera de Fornells era obert encara de bat a bat, i al pàrquing hi havia un sol cotxe. Vaig entrar a la recepció i hi vaig trobar només una persona. “No hi ha ningú, hem tancat, senyor Nadal”, em va dir. I darrere el taulell s’hi apilonaven les caixes d’embalatge amb la darrera documentació. A la sala del costat, on havíem fet tantes reunions i algun dinar amb poca gent, ja no hi quedaven ni mobles. A les parets penjaven tristes i solitàries algunes litografies. Però s’havia apoderat de tot l’espai un silenci total i trist. Vaig fer un volt discret, vam comentar aquest moment final, vaig saber que amb els clients més habituals havien servit aquell migdia mateix el darrer dinar, i vaig sortir al jardí per veure l’espai de la piscina i els menjadors buits, a les fosques i en silenci. Tot feia una sensació evident de final d’etapa. Em costava d’imaginar-me, encara unes hores abans, la cuina funcionant i els cambrers servint les taules; a mitja tarda tot era ja història. Em va saber greu no haver-hi pensat i no haver anat a compartir aquest darrer àpat.

Després vaig repassar mentalment els meus records del Fornells Park. Casaments i jubilacions en primer terme. Però també actes institucionals de tota mena. Dinars i sopars de caràcter social de la vida gironina, que anaven a buscar al Fornells el local ampli i la cuina de qualitat que encara no es trobava a Girona. La meva obsessió pels bunyols de poma i crema cremada que quan em veien arribar ja encarregaven. Els sopars de l’esport, les penyes, les federacions, les campanyes, les entitats benèfiques, els sopars d’Astrid impulsats per la M. Lluïsa Ferrer i amb els jocs que organitzava en Joan Gaspart, les associacions de la societat civil. En els anys centrals de la meva etapa com alcalde, com a mínim una vintena de dinars i sopars l’any eren al Fornells Park. Ho recordo amb un punt de nostàlgia, com un record amable, plaent, tranquil. I confirmo que va ser sempre un establiment d’un tracte exquisit i d’un servei eficaç. En Joan Coll,   la Fina Navas i la col·laboració d’en Vicenç Andreu primer, i aquest i la Fina Navas després, varen tenir sempre cura d’un hotel en una cruïlla estratègica de la carretera nacional, a Fornells, a tocar Girona, amb un bosc de pins, un jardí frondós i uns locals amplis, i una terrassa tot volt de la piscina que va ser l’escenari d’aquells aperitius abundants i llarguíssims pròleg d’un àpat complet.

Em vénen al cap les cares de molts cambrers, que identificaria pel carrer i de qui no recordo els noms, els diferents maîtres, la Fina capficada en la seva tristesa per la mort del marit i alhora atenta a tots els detalls de la vida de l’hotel. Un hotel  on no he dormit mai i on sempre he pensat que si jo fos turista a la meva pròpia ciutat m’hi hauria aturat per fer una parada tranquil·la i convertir-lo en una bona base per a fer turisme cultural a la ciutat veïna, i on es devia dormir bé i lluny de la bullícia de la ciutat.

El Fornells Park no va perdre mai del tot la imatge inicial d’aquella torre que, en els anys cinquanta, es va fer construir el senyor Pallés i que era objecte de comentaris alguna vegada en algun dels sopars familiars, a la vora del foc, per part de l’avi Farreras, perquè eren amics. Però va anar afegint serveis i sales fins esdevenir el local de referència, com a mínim, durant tres dècades a la ciutat de Girona. Si com deia diumenge el Diari, l’hotel ha servit la ciutat i Fornells durant cinquanta un anys, hem de convenir que la petjada que haurà deixat és molt viva.

Tan viva que portat per la meva dèria per la documentació, els arxius i la història, penso que la història del  Fornells Park no es pot perdre. No sé si encara hi som a temps. Però estic convençut que d’aquí no gaire tindria un gran interès un estudi  qualitatiu i quantitatiu que mirés de fer una aproximació a l’impacte social de la vida del Fornells Park. Saber quants sopars, amb quanta gent, de quins col·lectius, amb quins menús, van fer ús dels serveis de l’hotel. Un estudi de gastronomia i hostaleria social, una aproximació a les festes i les celebracions  de la Girona dels setanta, vuitanta i noranta, com a mínim. Crec que seria útil i que ens ajudaria a captar la mutació de Girona en aquesta època, des que per a un determinat nombre de persones no hi havia cap altra alternativa a la ciutat fins a l’explosió de la gastronomia i els serveis gironins en els darrers temps, fins a assegurar una diversificació que ha esdevingut emblemàtica i estrictament necessària.

Finalment no em puc estar de dir que a la tristesa ambiental que vaig compartir diumenge a la tarda hi hauria d’afegir un cert sentiment de frustració, perquè el tancament d’un hotel com el Fornells Park em sembla un mal símptoma. No sabem què passarà en el futur. Sí que sabem que establiments d’aquestes característiques aporten valor afegit a la societat que els pot oferir. Fins ara hem viscut una llarga etapa marcada per l’expansió de l’oferta hotelera de la ciutat. Em nego a pensar que comenci una etapa de contracció. L’oferta turística i el pes del turisme en l’economia de Catalunya i de Girona ens haurien de dur a potenciar una oferta de qualitat i d’excel·lència que ja hi és, però que no pot perdre pes específic.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/09/23/ha-tancat-fornells-park/517120.html