Diari de Girona, 11 de novembre de 2022

Fa quinze dies ens referíem a la Seu vacant i al fet que ja fa força mesos la diòcesi de
Girona està sense Bisbe. Ara ja podem parlar que després dels focs de diumenge
passat les Fires de Sant Narcís de 2022 ja són història. Ja formen part del bagatge
acumulat de l’experiència viscuda, de la vida de la ciutat.

Un cop passades les Fires sembla com si la ciutat respira i descansa. Mentre van
desmuntant les parades, mentre els operaris van desmuntant els escenaris de les
actuacions en escenaris públics, la ciutat recupera el pols i recupera la mínima calma
per transitar de Fires a Nadal. A Girona el calendari té aquest avantatge: les Fires són
una etapa, una aturada en el camí, una estratègia per a fer més curt el primer
trimestre del curs escolar i del calendari posterior a les vacances d’estiu. Ara és com si
la ciutat s’hagués de desestressar, superar el neguit, el soroll, la hiperactivitat, unes
agendes impossibles, l’afany per programar més i més actes. És com si no hi pogués
haver ni un sol forat per respirar i com si l’atapeïment fos la condició indispensable per
a unes Fires d’èxit.

Ho han estat. El temps hi ha acompanyat i la gairebé plena normalitat post-covid ha
estat la garantia d’un bon funcionament de la Fira Comercial i de la Fira d’atraccions;
de la mateixa manera que tots els actes que han tingut una gran afluència de públic
són l’expressió de la combinació virtuosa entre el bon temps i les ganes de sortir.

Per a molts aquesta constatació de l’èxit i la participació massiva té algun petit
contrapunt. D’una banda un sentiment de nostàlgia per la cantada d’havaneres del
Grup Terra Endins a les escales de la Catedral. Ja sé que l’Auditori és una alternativa
plausible i més comfortable i còmoda als efectes de l’organització. Però l’escenari de la
Plaça de la Catedral és inigualable i l’oportunitat d’un escenari a l’aire lliure és
l’aproximació més fidel a les cantades d’havaneres a platges i tavernes. Vull dir que la
cantada a les escales establia una mena de simetria amb la cantada de Calella i que
salvant les distàncies entre una cantada plural i una cantada d’un únic grup es podia
establir una certa simetria entre la gran cantada d’estiu i la gran cantada de tardor a
les terres gironines.

Per altra banda on més s’ha notat encara l’efecte de la COVID va ser en l’ofici solemne
de festa major a la basílica de Sant Feliu. En anys anteriors, tradicionalment, l’ofici era
un acte de concurrència massiva, amb la nau de l’església plena a vessar i amb la
capella de Sant Narcís també plena a vessar. Aquest any tots vam tenir la sensació que
hi havia més espai, que tot respirava més que hi havia menys densitat. No crec que
sigui un problema de menys freqüentació a les esglésies; de et la missa solemne de
Sant Narcís havia estat l’excepció que confirmava la regla. Potser és només un
parèntesi, una aturada en el camí. Un replà per respirar i agafar empenta. Veurem.

En canvi les grans trobades en espais vells i nous, com els concerts al Parc del Migdia o
la gran trobada castellera de cada any hem de considerar que van aplegar una gran
munió d’espectadors delerosos de la bona música i de la frisança per veure pujar els
castells i culminar l’arquitectura de castells majestuosos per part dels anxanetes.
Hi ha però algun element que crec que valdria la pena de revisar. Es tracta de la
proliferació de concerts a l’aire lliure, del volum de les músiques, de la proximitat i
reiteració de les convocatòries, que situen en els entorns de la Copa, Pedret, Plaça de
Sant Pere, Plaça dels Jurats i Plaça de Sant Feliu concerts molt sorollosos i d’horaris
incerts. Sembla fins i tot com si en la coincidència en els horaris de les convocatòries hi
hagués una certa voluntat de concentrar i de comprimir per tal d’assolir el màxim de
densitat amb el mínim d’espai. Ningú no dubta de l’encert i de l’èxit del concert dels
Catarres. Però no és del tot evident que s’hi encavalquessin d’altres concerts i
activitats pràcticament solapades i amb uns horaris excessius i del tot incompatibles
amb barris on no només la gent hi va a divertir-se sinó que són barris on també hi viu
gent.

El punt de paroxisme, segons sembla, es situa en algun local on contra tota lògica i
sentit comú, i amb evidents problemes de salubritat, higiene i ordre públic l’activitat va
esdevenir un autèntic after hours amb perllongament de l’activitat des del vespre d’un
dia fins ben passat el migdia de l’endemà.

La discrecionalitat municipal en aquests dies tan singulars hauria de preveure un punt
mínim de contenció per tal d’evitar que de l’atapeïment se’n segueixin efectes no
desitjats.

Han passat les Fires i encarem mig novembre. El calendari encara ens servirà amb
safata una setmana de dos ponts (o tres segons com es miri) per tal d’arribar a les
festes de Nadal amb plenitud.

Mentre assistim a l’inici lent, suau, gairebé imperceptible d’una tardor que fa la seva
feina sense que es noti (els arbres en són testimoni) però amb unes temperatures que
ens fan més suportable la factura del gas.