El Punt Avui

Escric abans de les eleccions i no sé encara el que avui ja sabem. Opino sense saber el resultat. El problema és que m’és força igual. He viscut la campanya amb indiferència per saturació. M’ho miro tot amb un punt d’escepticisme, tocat també per una visió pessimista. Però una mirada freda evita el sentiment de desesperació i de frustració.

No hi ha a l’horitzó cap, cap, alternativa creïble, ni cap alternativa fiable. I si mai havia pensat que ja havíem tocat fons ara penso que sempre podem anar a pitjor.

Amb aquesta mirada i la realitat que pugui haver sortit de les eleccions d’ahir no sabem per on transitarà en el futur immediat la democràcia. Hi ha qui ha arribat a dir, i a escriure, que fent objecció de consciència, se sentia més lliure en els anys vuitanta que ara. I potser és veritat. Però si fos així seria un argument demolidor pels que han construït el seu ideari com una esmena a la totalitat al règim del 78. La paradoxa seria que ara enyoren aquell règim de llibertats col·lectives. Ignorem que si ara els marges de les llibertats s’aprimen és que aquelles llibertats eren més sòlides, o tenien més marge, del que ara estem disposats a acceptar.

En definitiva convé que es digui que en termes generals el franquisme viu més en ànimes insospitades que en algunes estructures de l’estat, que també. Tothom ha confós l’adversari perquè no era veritat que el franquisme es situa únicament en les esferes de l’unionisme recalcitrant com tampoc no és veritat que la democràcia es situï unívocament del costat del sobiranisme.

És una fal·làcia, doncs, afirmar que no és una qüestió d’independència perque és una qüestió de democràcia. La democràcia no penja només d’un costat i els que s’ho pensen també perverteixen el sentit mateix del sistema de llibertats públiques.