El Punt Avui

I ara què, davant els atacs de Rajoy i els seus? I ara què, davant de les apel·lacions messiàniques de Felipe González? I ara què, davant de l’ús més groller de la llei per amenaçar Catalunya i les seves institucions? Estic convençut que cal una resposta contundent, forta, radicalment democràtica, sense renúncies i que aquesta resposta pot ser compartida per diferents opcions polítiques de les que es presenten a les eleccions del 27-S.

Com analitzo el panorama que se’ns presenta? PP i C’s encarnen, els uns la caspa i la casta i els altres una visió moderneta de la mateixa cançó, i tots són dues cares d’una mateixa moneda. La vella Espanya carregada de complexos i de tics autoritaris, sense un bri de regeneracionisme, sense  cap voluntat d’integració i de conciliació, amb més esperit de revenja que voluntat de concòrdia.

El PSC no ha estat capaç de salvar i omplir l’abisme que s’ha obert a la societat catalana. L’espai important i necessari que ocupava el PSC ha caigut en la irrellevància per manca d’interlocutors creïbles en l’escena espanyola. El drama és que, atrapat en les seves contradiccions, el PSC és menystingut aquí i, sistemàticament, ignorat allà. I això que en Miquel Iceta hi posa tota la intel·ligència i l’habilitat que li coneixem.

Confesso que Raül Romeva no em convenç. El trobo amb un punt de pretensió, li trobo el furor del convers i detecto alguna feblesa en els seus arguments quan, venint d’on ve, fa una oferta postelectoral a Catalunya Sí que es Pot i, l’endemà, apel·la al vot útil situant només Junts pel Sí a la banda del sí, i negant  aquesta condició a tots els altres. I això que les llistes de Junts pel Sí potser tenen més virtuts que defectes; entre aquests darrers, el pes inevitable de la història. Només em cal recordar que quan jo era un alcalde primerenc, Artur Mas ja era director general de la Generalitat, fa més de trenta anys. En el conjunt pesa més, però, el valor de la unitat, per precària i fràgil que sigui. De fet, Junts pel Sí és una candidatura en cremallera de CDC i ERC (i la Unió dissident), amb la incorporació de personalitats indiscutibles de la societat civil. Els vells paladins de la unitat en temps clandestins (els hereus del PSUC) no hi són, o hi són simbòlicament a través del cap de llista o d’alguna representant de la societat civil. Tot el valor de la unitat, que és gran, té el llast de l’exclusivitat, com si l’única alternativa nacional fos aquesta, negant la mateixa condició a totes les altres.

Catalunya Sí que es Pot podria ser la candidatura que aglutinés les esquerres clàssiques i doctrinals; potser també la nova esquerra nascuda del malestar i la indignació del segrest de la democràcia, i la perversió i liquidació de la transició. És una candidatura que combina autenticitat, contradiccions i manca de lideratge clar, si bé tinc tot el convenciment que els lideratges no neixen, sinó que es fan.

Naturalment, la CUP és una força emergent i coherent, a qui ningú no li discuteix la claredat dels seus postulats: emancipació nacional i social, pancatalanisme i radicalitat anticapitalista. Van de cara i tenen l’atractiu d’un aire fresc i espontani sense tota la crosta, la parafernàlia i les hipoteques de la vella política.

Unió Democràtica ha trobat en Ramon Espadalé un candidat convençut i convincent, nedant contracorrent i movent-se en el mar de la penúria absoluta de tots els camins del mig, terceres vies o alternatives integradores. Venint d’on ve, Unió formula davant d’un nacionalisme sense límits, un nacionalisme amb límits.

Vet aquí una visió personal del panorama, potser compartida per més gent, una mica escèptics i avorrits, cansats i, en canvi, il·lusionats, esperançats, atents, disposats a tot, a trencar les inèrcies i a avançar per camins incerts.

Pendents de la grandesa de tots, del sentit profund de la política, la llibertat i la democràcia, amatents a pensar el país només al servei de tots i per a tots. Pendents de la grandesa per al diàleg i la negociació, per al pacte, el rigor, l’experiència, les idees i les propostes, grandesa per explorar amb fermesa els nous camins que calguin.