Pròleg a Indicadors de paisatge. Reptes i perspectives. Barcelona, DPTOP-Observatori del paisatge- Obra Social de Caixa Catalunya, col·lecció Plecs de Paisatge, Eines, núm. 1, 2009

 El seminari de la tardor de 2007 sobre aquest tema va ser un éxit. Va aixecar una gran expectació, va tenir una gran participació, un elevat nivell de les contribucions i una radical actualitat de les aportacions i els plantejaments. Era indispensable publicar-ne els treballs, com ho fem ara, perque és un compendi de la temperatura dels treballs sobre el paisatge i una bona orientació per a definir les corresponents polítiques.

 Anàlisis i polítiques, vet aquí un maridatge imprescindible per abandonar el debat merament teòric i entrar en el terreny de l’acció i de la intervenció.

 Intervenir en el paisatgbe és un tema delicat, però és un repte imprescindible. Es tracta d’abordar el conjunt de les actuacions en el territori de forma integrada i amb una visió global, que no abandoni cap parcel·la i que no deixi esfilagarsar-se el paisatge en capes residuals que no s’entenen i que agredeixen el més elemental sentit comú.

 Cal, és clar, tenir clares unes quantes coses abans d’entrar en aquest terreny. Sobretot que la noció de paisatge és relativament recent i que l’observació de la realitat física del territori va ser durant segles, molt instrumental i molt poc poètica, per no dir gens cultural. L’elaboració del paisatge és una barreja de conceptes que agermanen els espais naturals i la seva observació, els paisatges transformats per la corresponent intervenció de l’home, i les lectures cultes, les elaboracions intel·lectuals que, com a espais de la memòria, recent o remota, poden suscitar els paisatges amb contorns definits que ens són familiars.

 Convé també aclarir que en la concepció del medi, el medi natural, esdevé sovint un concepte parcial, sectorial, excloent en un cert sentit. Mentre que el concepte de paisatge és inclusiu i es planteja d’analitzar, corregir i intervenir en tots els àmbits del territori, més clarament interpretat com la permanent interacció entre el medi natural i el medi humà, que són indestriables i que no es poden pas plantejar com a incompatibles.

 Aquesta és la qüestió clau que ens presenta el repte d’harmonitzar les dades espacials i temporals. El paisatge no es pot fixar de forma inalterable. Els paisatges són sólides sedimentacions, però no espais immutables, i les capes que s’hi detecten ens posen davant d’una realitat complexa que no admet la impostura intel·lectual de situar-nos en la comparació de paisatges distanciats en el temps sense prendre com a dades les de l’evolució cronológica, social i territorial, també econòmica, que en determina la progressiva transformació.

 El repte, com es veu, és descomunal perquè ens situa davant d’una tasca ingent que no pot ser ni arbitrària ni doctrinària, i que ens reclama la flexibilitat necessària per a saber respondre al repte de rellevar el paisatge de les incrustacions impròpies, de les excrecències residuals, de les inèrcies acumulades  i, alhora, deixar que s’acosti tant com sigui possible a una visió elemental, quasi natural, que és impossible però que admet torta mena d’aproximacions.

 Una intervenció culta i dirigida pot, segurament, tenir unes certes dosis d’artificiositat antròpica,  però pot segurament donar més bons resultats que algunes pràctiques deixades anar que propugnen per als espais residuals dels anomenats tercers paisatges, una mena de laissez-faire que derivaria, amb tota seguretat, en una perversió bàrbara dels paisatges resultants.

Estic segur que aquesta publicació ens situa davant del repte incontestable d’abordar les qüestions de paisatge des d’una concepció estructural i complexa del territori, i no com la última capa artificiosament incorporada sobre la realitat acumulada preexistent.