Pròleg a Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern, 2008-2010,  de Joaquim Nadal i Farreras. Barcelona, DPTOP, 2010.

Fa dos anys vam publicar a Escrit a l’aigua els escrits des del Govern del període 2003-2008. En aquella publicació fèiem una recopilació exhaustiva d’aquells anys i de forma voluntària fèiem un pas enrere per deixar clar el caràcter subsidiari dels meus escrits respecte del gruix dels treballs prologats o presentats. Negava el caràcter efímer dels meus escrits, però insistia en el gran abast de la tasca empresa en el terreny de la legislació, de la planificació i de l’acció política. Mantinc obertament aquella idea. El volum de les tasques empreses pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques és enorme. Poques vegades es podrà trobar un cas més clar d’interrelació entre la reflexió teòrica i l’acció, entre la planificació i el pragmatisme. I també poques vegades es trobarà un cas tan clar d’interacció coordinada i transversal de les diverses àrees governamentals al Departament i la més que evident multidisciplinarietat de les accions empreses. He insistit en d’altres llocs que aquí i durant aquesta etapa hem tractat de saldar l’abisme que separava els arquitecttes i els enginyers, l’urbanisme i l’obra civil, el “regional planning” i els “plans d’obres públiques”, per esmentar-ho en termes d’un diàleg necessari i inexistent abans de la Guerra Civil.

Els meus escrits són, en aquest context, el testimoni més  breu, potser el destil·lat més polític d’aquest compromís. La part més visible d’un conjunt que tindrà la seva justa mesura amb el temps i en la Història. Però, ara, són alguna cosa més. Han pujat un esglaó en el terreny del compromís polític i també un esglaó en el valor de conjunt del que representem.

Així, si agrupem els textos dels dos volums ens adonem que en aquesta segona etapa hem tancat l’edifici i el mapa de la planificació. Hem culminat una mancança històrica, hem atrapat el temps, hem deixat endarrere els dubtes i les ambigüitats, hem pogut presentar una arquitectura completa i travada, on figuren ja totes les eines que crèiem necessàries. Els mapes i els plans, i els mapes dels plans ens presenten una visió de conjunt, una perspectiva àmplia, una dimensió nova on els espais oberts, els assentaments i els infraestructures actuen de forma integrada i esdevenen peces separades, els plans sectorials s’integren com a peces inseparables de la visió més territorial. I, en el canvi d’escala, fem un pas més cap a l’imperatiu moral i polític que baixa el terreny de la planificació a l’escala local i evita forats negres en el mapa de Catalunya.

Els governs anteriors havien abdicat d’aquestes obligacions; havien negat el sentit a aquesta tasca que ara uns discuteixen per massa intervencionsta però d’altres, des del mateix terreny, reclamen i exhibeixen com el marc de referència necessari per a tirar endavant. Només la visió més sectària i de mirada curta pot negar l’abast i l’envergadura de la tasca escrita i de la tasca feta. I no hi ha una sense l’altra.

D’aquí el sentit més polític, un esglaó més, d’aquest nou volum. L’entitat de l’autogovern, l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, atorguen un sentit i valor nacional, bel·ligerància nacioanl, a escrits que en el volum anterior eren més circumstancials. Ara, quan des de determinades esferes es nega el caràcter nacional a la societat catalana, tota acció concreta sobre el territori adquireix una nova dimensió nacional. No pas per una pruïja absurda, sinó simplement per afirmar, més que mai, que la nació es fa des de l’autogovern i es fa cada dia. I els ingredients amb què es fa es corresponen amb la més estricta realitat material i social del país: el territori i les persones. La nova circumstància reforça les idees, subratlla els programes, aprofundeix les accions i les inscriu a la pedra amb consistència ferma.