Diari de Girona

He volgut anar a Solius. Hi vaig sovint a veure els monjos per entendre que hi ha maneres diferents de viure i de veure el món. Els ritmes i les presses són diferents. Canvien d’escala i de dimensió. És clar que la reiteració de les hores marca amb empremta profunda cada jornada. Començar el dia a les cinc no és poca cosa. És l’única manera de funcionar fent compatible l’oració i el treball. Hivern o estiu, tant és. Res no ho canvia. Només la percepció subtil de dia en dia del canvi inexorable de les estacions. Veure com es trenca la foscor profunda, l’obscuritat total dels dies curts. Identificar el dia de la tornada dels ocells. Veure despuntar la natura. Intuir una escletxa de claror per l’avinguda de xiprers de l’església. Hi porto llibres a relligar, sense pressa, a ritme conventual. De Nadal per a Pasqua, de Pasqua per a l’estiu. I hi torno sense esbrinar si la feina és feta. Així trobo excusa per tornar-hi si no estan acabades les feines. Ara, amb les noves responsabilitats m’hi fixo més. Analitzo el recorreguts i els dissecciono amb ulls exigents i crítics.

Quan passo per la cruïlla de l’estanc de Llambilles no puc deixar de recordar el compromís que tenim per regularitzar-la amb un semàfor i evitar la perillositat dels encreuaments. El poble vol una variant que trigarà i que no és fàcil. Però mentre s’ha de trobar una solució. Els tècnics s’hi resisteixen perquè ja no hi ha cap semàfor entre Girona i Palamós. Però aquest és un punt massa urbà, massa perillós per deixar-se endur només per consideracions tècniques. Més endavant, a la primera rotonda de la variant de Cassà, veig les obres iniciades de l’aparcament de camions i recordo que li devem una resposta a l’alcalde de Cassà que vol un accés més directe a aquest aparcament. A la rotonda següent, ja al final de la variant, observo l’exuberància primaveral de la rotonda. Aquí a les vores les herbes fan més d’un metre. Ha arribat l’hora de segar. D’endreçar les vores, de tallar branques que tapen senyals. És el gran moments de les cunetes i de l’aire acurat de les carreteres un cop han passat les màquines i s’han recollit papers, llaunes, cartrons que queden al descobert. M’adono també que l’accés al polígon de Cassà per sota de la carretera no acaba d’estar mai del tot i que la seva provisionalitat una mica precària denota un grau d’improvisació que s’ha de corregir. S’han de treure les tanques i els puxons de les obres. Més endavant, ja a la variant de Santa Cristina em pregunto si serem capaços d’acabar i obrir abans de la revetlla de Sant Joan i si la tarda del 23 el nou desdoblament absorbirà els trànsits densos i feixucs de l’èxode metropolità. No entenc la lògica dels ponts i les baranes, diferents en el tram nou i en el vell. Deixarem aquesta varietat d’artefactes o unificarem els materials a banda i banda? De moment la senyalització horitzontal a la cruïlla de Sant Feliu és ara, en obres, insuficient i alguns cotxes es despisten i es desvien cap a Sant Feliu. Em sento impacient i trobo que és important acabar aviat i continuar bé el desdoblament en el darrer tram. De tornada vull entrar a Llagostera per veure com funciona l’enllaç nord de la variant. Per fi s’ha obert i s’ha trencat la sensació d’aïllament. Observo, però, que els talussos de l’enllaç no han sigut objecte d’un tractament d’hidrosembra i veig que les pluges han començat a menjar perillosament les vores. Els xaragalls anuncien que la pluja persistent ha deixat la seva petjada.

També he anat a Corçà per la carretera delicada i deliciosa de Madremanya i Monells. La carretera és més secundària i els efectes de les pluges en la vegetació són més visibles. Tant que pel fet de no haver-hi voral l’herba es menja directament la calçada i dóna l’aparença d’empetetiment perillós. Acompanyat per quasi un túnel de vegetació el plaer i el gust per l’espectacle cromàtic no impedeix que pensi en la urgència d’una passada de les màquines de segar. Però en aquest cas toca a la Diputació.

Finalment, aprofitant que els dies són llargs i és clar fins tard, em decideixo a anar a donar un cop d’ull a la variant d’Hostalric. Em pensava que estaria més avançada però m’adono que és una obra complexa i també que hi ha alguna disfunció que té l’obra parcialment entrebancada. És veritat que l’he recorregut de cap a cap un dia de festa i no he pogut calibrar el grau d’activitat i la intensitat del treball. Però m’adono que en els dos extrems de l’obra els enllaços tenen un cert grau d’endarreriment i que els accessos als dos polígons industrials necessiten encara l’empenta definitiva. Però el més endarrerit és el pas de l’encreuament de la carretera de Grions i la via del tren que està tallada. Hi ha un bon tram ja asfaltat però m’indigna quan veig tres pals de telèfon encara incrustats en el paviment pendent de la resolució d’aquesta interferència. Penso de seguida en una altra obra que s’està endarrerint molt i massa per un problema de serveis afectats i em convenço que haurem de fer una sessió monogràfica per analitzar el mètode que s’aplica a la supressió o desviament dels serveis afectats i per reorientar els ritmes de negociació per tal d’evitar que les obres els ralentitzin per culpa dels aspectes de gestió complementaris. Només de sortir dels recinte de l’obra, l’entrada a l’autopista pel pont d’Hostalric em fa evident la imperfecció d’una cruïlla confosa i mal senyalitzada on l’accés a la carretera d’Hostalric a Tordera es fa de forma forçada i perillosa.

Surto per Maçanet i agafo l’N-II. L’arrencada de l’autovia Maçanet – Vidreres em fa evident un paviment en força mal estat i també posa de manifest la urgència de completar aquesta secció d’autovia des de l’autopista fins al desdoblament ja efectiu de la costa d’Alou. Només trencant l’embut garantirem un nivell d’eficiència en les prestacions d’una carretera que és l’accés principalíssim a la Costa Brava sud i centre.

L’idíl•lic recorregut per Solius, en la calma singular, dels paisatges més íntims i dels recorreguts més anònims, és un bon referent per saber que en el terreny de les infraestructures és ara indispensable un disseny sensible i un respecte escrupolós amb un traçat adaptat com més millor a la topografia que eviti els grans artefactes i les estructures aparatoses sempre agressives amb l’entorn i el paisatge.

Revisarem tots els projectes, els refarem, garantirem una acurada visió de l’encaix en el territori, minimitzarem els impactes, i treballarem per a una mobilitat sostenible i eficient. Farem les carreteres que calen, i cada vegada les farem millor.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.