Entrevista  al programa  “Els matins” de TV3

Contenció és el que hi ha d’haver després del comunicat d’ETA?

La idea és molt clara: efectivament hem de donar aquest pas com a bo però l’hem de donar també com a insuficient. La notícia que un esperaria ja a aquestes alçades d’aquesta tristíssima història és l’anunci d’abandonament de les armes. I un procés ordenat per entregar-les i acabar. Com que això no arriba, per molt que sigui una treva pública, internacional, verificable i no sé què, al final és un pas, però no és el pas, falta el pas definitiu.

El pas definitiu ha de ser que ETA digui definitivament que plega i que torna les armes?

Sí. Els processos són així en aquests casos.

Comparteix amb Rubalcaba que en un país democràtic la verificació internacional no té cap sentit?

No he escoltat bé Rubalcaba. Els mecanismes democràtics d’un país poden servir per verificar aquestes coses. En qualsevol cas, si la verificació internacional és un valor afegit, posem-li, no passa res.

Demà es tanca en una mena d’exercici espiritual que vostè a convocat a Sant Benet… Busquen que hi hagi algun tipus de benedicció, d’inspiració que els arribi de més enllà? Necessiten l’aportació espiritual?

En absolut. El grup parlamentari socialista des de fa molts anys, un parell de cops l’any durant dos dies, passant-hi una nit, es reunia al Montseny. Aquesta vegada vam decidir que amb un dia n’havíem de fer prou. Del que es tractava era de reunir tot el grup, reunir-lo en un lloc ben comunicat, en una cruïlla de camins, que es produeix entre l’Eix Transversal i la C-16, afavorir que la gent que ve de nord, sud, est, pugui accedir amb una certa comoditat, en un lloc confortable, en un lloc on hem contribuït modestament a la seva rehabilitació… Em sedueix més la memòria de Ramon Casas ocupant un espai desamortitzat o abandonat per la vida monàstica… La suma de totes dues coses fa de Sant Benet un paisatge extraordinari. Jo crec que més enllà de què hi hagi anat altra gent i per altres motius, la confortabilitat de la sala se’ns garanteix que podrem treballar bé. Què anem a fer-hi? Anem a explicar com arrenca la legislatura i anem a posar en comú tot el Grup quina responsabilitat assumirà cadascú dels diputats i diputades. Que no és fàcil. Vol dir qui serà portaveu de cada tema a cada comissió. Fins ahir no vam saber quines comissions proposava el Grup Parlamentari majoritari de CiU. Demà podrem repartir responsabilitats i encomanar temes a cadascun dels diputats i diputades. I alhora també estructurar el funcionament de les comissions… Ens toquen 4 vicepresidències, 4 presidències, 4 secretaries… Es tracta de repartir les feines. I en el repartiment de les feines, algú podria esperar moltes més coses: un salt qualitatiu de caràcter polític. No. D’orientació política, la bàsica de l’estratègia política.  Ningú no ha posat en dubte l’orientació. En això he sigut claríssim. Hi ha unanimitat en el grup i en l’Executiva del partit.

Necessiten fer una catarsi col·lectiva en el millor sentit: on són de debò els socialistes?

La catarsi que ha de fer el partit la va començar a fer la mateixa nit del dia de les eleccions, l’endemà a la seva Executiva quan Montilla va anunciar que renunciaria a l’escó, i després l’ha anat fent en diferents Executives i Consells Nacionals. L’orientació del Grup Parlamentari té una orientació pràctica i/o estratègica. No hi ha més història. Hi ha un procés de clarificació: implacables en tot allò que hi hagi diferència de models. Una orientació errònia del Govern de Catalunya des del nostre punt de vista. Què ha començat a fer algunes coses poc encertades des del nostre punt de vista. Serem alternativa de govern en tot allò en què nosaltres vulguem fer una política propositiva. En alguns temes comptats, en aquells diem d’emergència nacional col·laborarem amb el Govern de Catalunya per treballar perquè aquest país pugui abordar la crisi econòmica amb més tranquil·litat que fins ara.

Joan Ferran publica avui a El Periódico un article titulat: “El PSC necessita un reset”. El PSC necessita reivindicar-se com una força d’esquerres?

EL PSC necessita reivindicar-se com una força progressista, catalanista, federalista, d’esquerres, i totes aquestes coses juntes configuren un ideari que en termes generals no ha caducat ni de bon tros. El PSC l’any 2011 necessita adaptar la seva estratègia i la seva tàctica política al temps que corren. Ha de ser capaç d’actualitzar-se sense tornar a començar.

Com s’actualitza un partit polític havent abandonat el Govern de la manera que han hagut de marxar?

L’hem abandonat de dues maneres diferents. 1. Perquè hem perdut les eleccions d’una manera molt notable. I 2. Amb una capacitat exemplar de fer el traspàs de poders.

Això no ho ha negat ningú.

No, però ho afirmo. Hem hagut de marxar perquè hem perdut. Segon: com hem hagut de marxar? Amb una dignitat extrema que no es va produir l’any 2003. Alguns han hagut de reconèixer que aquella vegada no es va produir perquè hi havia rebot.

La segona és una mica com el valor a la mi, ja se li suposa. En una democràcia, exemplar? Normal…

Les coses només se suposen si són la norma. Si són l’excepció que confirma la regla, que normalment no passa, convé subratllar-ho. No havia passat? No, no havia passat. Ha passat aquesta vegada? Subratllem-ho.

Continuen sent un partit de Govern a Catalunya. La reorientació en el grup parlamentari també és necessari?Algun diputat, en alguna reunió, hi ha hagut algú que ha demanat explicacions sobre l’acord d’investidura amb CiU, si vostè anava per lliure… és cert això?

No.

No hi ha hagut cap exabrupte?

No.

Un exmembre del Govern va demanar explicacions.

Els diputats i diputades, quan es troben en un procés que és molt ràpid, quan es prenen decisions i que arriben cinc minuts tard però 24 hores abans que tots els altres diputats de la cambra, poden dir que jo estava en una reunió i que no vaig poder… Els diputats van tenir l’acord que vam acabar subscrivint PSC i CiU en un correu electrònic a les set de la tarda. El grup parlamentari ha d’agilitzar els seus mecanismes? Sí. Ha de tenir major cura d’atendre els diputats cadascú pel que val i per la feina que fa? Sense cap mena de dubte. De la mateixa manera que jo em vaig trobar d’un dia per l’altre presidint aquest Grup Parlamentari, tots els diputats estan en una fase de reubicació, bé perquè vénen del govern, d’altres perquè vénen d’una etapa anterior. Tots, amb una idea principalíssima: un grup parlamentari que ha estat 7 anys sent sobretot l’intèrpret a l’hemicicle de la voluntat del Govern, ara ha de passar a ser el vigilant del Govern. Els diputats que intervenien poc s’hauran de multiplicar, i ara són menys. Som com a mínim 10 diputats menys. Sobretot en la societat. On ens hem de moure més? Què és el que no ha fet prou en els darrers temps el PSC? Obrir-se a la societat. Aconseguir que en tots els àmbits de la societat catalana sigui conegut, acceptat, valorat, apreciat, etc.

Per obrir-se a la societat de cara a les municipals s’han de fer primàries?

Les primàries és un mecanisme establert reglamentàriament. L’excepció és que en alguns casos, l’Executiva Nacional, i específicament el Secretari d’Organització, si aprecia que les  coses estan prou clares, i que no cal, pot determinar que en algun municipi no calgui fer-ne si no hi ha necessitat. El que ara apareix és que en la majoria dels casos, aquesta excepció per no fer-ne no s’activi i a tot arreu allà on hi hagi es pugui fer de manera normal.

A Barcelona n’hi haurà?

És un cas possible.

És també probable?

Res no impedirà que n’hi hagi si hi ha més d’un candidat.

Tura a l’Executiva ahir es va interessar pel mecanisme oficial de les primàries?

No, perquè se’l sabia. No es va interessar pel mecanisme. Van intervenir tres persones de l’Executiva en aquesta direcció. Una d’elles, Tura, una altra exconsellera, i una altra persona van intervenir dient: Barcelona és un tema, com està? Va quedar clar que si hi hagués oportunitat de les primàries no impedirà que es facin amb una normalitat extrema.

Dedueix vostè que Tura podria tenir interès a presentar-se a unes primàries per la candidatura socialista a l’Ajuntament de Barcelona?

No arribo a deduir tant. Crec que no es desprenia de la intervenció que li vaig escoltar. Interès directe manifest. Si algú podia interpretar que en la informació que feia tenia un interès addicional, jo crec que no se’n pot despendre. Jo crec que veurem les properes setmanes, si n’hi haurà o no moviments en aquest senti. Si n’hi ha, tot sigui a favor de l’obertura del partit cap a la societat.

Jordi Hereu és el millor candidat dels que poden tenir o és que en no tenen cap altre?

No ho sé. Jo crec que això la federació de Barcelona, les agrupacions, el partit, la possibilitat d’altres candidats, ha d’acabar determinant si l’actual alcalde és o no el millor candidat.

Vostè què creu?

De moment, crec que és l’alcalde de Barcelona…

Això és un fet.

Mereix un respecte, un reconeixement. Ha de poder acabar exercint amb normalitat, no ha de tenir la sensació que se li mou la cadira per tots costats, i si hi ha un procés d’obertura i apareixen nous candidats, internament es veurà i es decidirà qui ha d’acabar sent el candidat les properes eleccions.

Ferran diu que el PSC necessita un reset… És bastant lògic, natural, humà, comprensible, que algunes persones pensin que se’ls hi belluga la cadira…

No hi ha res pitjor en un partit polític i en la política en general, que enfocar les coses, jo crec que es fa menys del que ara es podria intuir per la pregunta, no hi ha res pitjor que vincular l’acció política al manteniment d’unes posicions o llocs retribuïts. No hi ha res més important en la política que la temporalitat: hi som perquè la gent ens hi posa. Però tenim un contracte temporal d’una durada de 4 anys a renovar en un procés electoral. I qui pensi que d’això ha de fer un ‘modus vivendi’ permanent, s’equivoca. El retorn a la vida professional o la possibilitat del retorn a la vida professional és un valor afegit.

Això ho pot dir vostè perquè és catedràtic i pot tornar a la Universitat, però vostè sap que en el seu partit polític, com en tots els partits polítics, un dels problemes que hi ha ara que a partir de les seves pròpies pedreres, poden crèixer quadres de partit que només tenen aquesta trajectòria professional, que no se’ls coneix ni ofici ni benefici.

Sobre això hi ha un text magnífic, literàriament elegant fins i tot, de l’Isidre Molas en el seu llibre sobre els seus dos anys de presó on parla justament d’això. En la política, si s’arriba després d’haver exercit una professió, les coses es veuen d’una altra manera. I té la perspectiva de tornar al món professional d’on prové. Això ha de ser possible i els mecanismes legals perquè qui tingui un ofici pugui tornar a la feina i ser readmès d’allà on ve és una garantia que a la política s’hi va però es pot tornar a sortir en qualsevol moment.

Van signar un acord. Els punts del pacte van deixar clar que allò no era sociovergència.  Aquell decàleg era d’emergència nacional?

Llei de finances municipals, no una emergència nacional però sí una necessitat del món local. Artur Mas pràcticament no va fer esment del món local en la seva primera intervenció. Jo sí i vam posar aquest tema. Desplegament de la Llei de l’Àrea Metropolitana? Bé contenciós entre els dos principals partits polítics. Considerar la Salut i l’Educació un servei d’interès públic és transcendent, no només en el terreny de l’afirmació genèrica sinó també en el que això comporta en la forma de prestar serveis en la societat del Benestar. Tenir una Llei Electoral no deixa de ser una qüestió transcendent de cara al futur perquè si aquest país, per la raó que sigui, durant 30 anys no ha estat capaç de tenir una Llei electoral, com altres comunitats autònomes tenen, potser ha arribat l’hora que els dos principals partits de l’hemicicle conjuntament per veure si es posen d’acord en una nova Llei electoral. L’acord d’investidura diu que ens abstindrem a la investidura… CiU accepta que la seva conducció hi ha uns quants temes on donarà preferència. Molts pocs. Va quedar clar que ningú no s’enganyi, i qui se sentí enganyat és pel desaire… No hi ha un pacte d’estabilitat parlamentària. A CiU li faltaran sempre sis vots que haurà d’anar a buscar allà on sigui  i els nostres els tindrà en comptades ocasions.

No a qualsevol preu?

No a qualsevol preu.

Encara que sigui amb altres que puguin tirar endavant lleis que a vostès no els satisfacin?

Dependrà molt. El que nosaltres no consentirem és que ara que venen vaques magres, que fa temps que duren, el que no farem és convertir-nos en l’ase dels cops de CiU per compartir les mesures de caràcter impopular que s’han de prendre. O només en aquells casos en que sigui tan clar que no hi ha cap altre camí que aquella mesura sigui     d’extrema necessitat. Amb les meves converses amb el president Mas hi ha dos temes que vaig esmentar en el debat. 1. Els Pactes nacionals del Govern sortint són tots repescables. En un sentit contrari, fem bons aquells Pactes que vam propiciar des del Govern. En l’any 97, la Llei de política lingüística que vam proposar socialistes i convergents en aquell moment, segueix sent un valor d’estabilitat en el model lingüístic de Catalunya.

Aquell acord que va treballar directament amb Mas, d’alguna manera….

Artur Mas, jo mateix, Miquel Iceta, Josep Maria Pelegrí, Felip Puig.

Vostè hi era… Primer amb Mas i després amb els companys. La definitiva va ser la de vostè amb Mas. Correcte?

No. La definitiva va ser dels 4.

La que va encarrilar això va ser la seva reunió amb Mas, correcte?

Correcte.

Tot aquell acord queda tocat perquè Mas hagi fitxat Mascarell o perquè Mascarell hagi optat per Mas i s’hagi donat de baixa del partit?

No. I no perquè que algunes actuacions posteriors de CiU puguin denotar deslleialtat i poca elegància política, per dir-ho amb paraules benèvoles, no…

Es podrien dir més cruels? Com per exemple?

Sí, més gruixudes.

Digui-les.

Deixi’m continuar perquè si no, jo perdo el fil.

Impossible que perdi el fil. En té tants…

L’acord val pel que val. Per aquell moment històric concret. Veus molt qualificades del món de l’opinió, de l’empresa, de la societat catalana, consideraven que el meu discurs del meu primer dia va ser molt dur. Que perdíem una oportunitat històrica de donar un aval a CiU i que devíem votar-los a  favor i acabant aquesta història. I continuaven pensant que algú altre havia de fer possible la investidura en la segona volta. Els mateixos, tan bon punt es va produir la investidura, van començar a parlar de desorientació del PSC. Opinadors, molts amics meus.

Començant pel seu germà.

Van començar a parlar de desorientació del PSC. Al revés! Aquell pacte val només per aquell moment. En tot lo altre, denunciarem tot el que calgui.  Gent nova, molt capacitada, tots els nomenaments que es produiran, són quadres històrics de les joventuts de Convergència que ja havien ocupat càrrecs diferents que vostè esmentava. En quasi totes les conselleries, i en quasi totes les delegacions territorials del Govern també. Anem cap a una Administració que és tot el contrari a un cert model “despartiritzat” que ens havien venut en algun moment. Això pesarà en el debat que farem la setmana que ve quan Artur Mas comparegui i presenti l’estructura de Govern que ha aprovat i proposat.

Li preguntava per Mascarell…

Una cosa no treu l’altre.

Deia que podia dir-ho d’una manera més cruel…

Marxa de Mascarell… Declaració de Mascarell: “Vaig deixar el Parlament l’any 2006, arran d’una profunda reflexió. En el món privat es pot fer molta feina per la cultura i per les demandes de la societat. No era un dirigent del PSC”. No el van voler com a dirigent del PSC?

Ni ell va voler mai. Aquestes coses s’hi va… A les agrupacions, federacions… No va ser dirigent però va ser conseller del Govern Maragall. Va ser conseller sis mesos. El que és complicat és nedar entre dues aigües i poder triar sempre. Dit això, jo sóc amic del Ferran Mascarell. El respecto. Conec els valors que té en el terreny de la cultura. Va fundar L’Avenç quan era estudiant, era un joveníssim professor. Revista que encara circula. Els meus respectes al conseller Mascarell. Avui, conseller independent del Govern de CiU. Com que no hi ha hagut un pacte de coalició, queda clar quin sentit pren el fet que el conseller Mascarell hagi hagut de deixar la militància del PSC, tot i que vull pensar que la seva ideologia no és tan volàtil com perquè tot i que hagi perdut el carnet hagi abandonat les idees que ell havia cultivat i tingut durant anys i anys.

Li va dir que acabaria tenint problemes de consciència. Ell li va contestar que si vostè no ha tingut cap…

Jo li vaig recontestar en un tweet que ell també em va contestar, que de consciència sí que n’havia tingut, però que de moralitat, que ell en tindrà, no havia tingut mai. Ell em va dir que podem fer un debat filosòfic entre la consciència i la moral.

La seva valoració, perquè ha quedat més o menys definida en les respostes anteriors sobre els moviments del nou Govern Mas… Mas diu que ha trobat un dèficit superior al que creia i al que li havien dit, i ha començat la retallada dels nous càrrecs.

No només ho comentem i responem sinó que ho demostrem. Montilla diu que Mas no pot dir que el dèficit és superior al que se li havia explicat. Hi ha el paper. El dèficit és el que serà. Si comptes tots els alts càrrecs que CiU per demostrar que ha retallat no ha comptat perquè forma part d’una estructura de govern de nomenament de Govern i comptes els càrrecs de confiança que acabarà nomenant, no només no retallarà sinó que probablement ampliarà.  De moment, la retallada és del 12%, no del 22%. Retallada i aprimament de l’Administració. Va dir que ho faria però no ho voldrà fer.

A la darrera entrevista en campanya, jo li preguntava a Mas que una cosa és campanya, i una altra el que es pot fer. Es poden retallar el nombre de mestres, policies?

El salt  de la campanya al debat d’investidura,  porta un canvi de concepte: ja no és una retallada de l’Administració sinó una retallada exemplificadora dels alts càrrecs de l’Administració… Reduirem conselleries, càrrecs polítics, i farem una cosa més endreçada. Això no és el que s’havia dit en campanya. I a més acabarà no sent veritat.

Ha renunciat al sou de cap de l’oposició. Com va fer Artur Mas.

Faré tot el que va fer Artur Mas. I una cosa més. He renunciat a escorta.

Per què?

No sento la necessitat de tenir-ne.

Seguretat…

Si em donen l’opció de triar… A mi em sembla que no em cal. Si mai pensés que m’ha de caldre, ja m’ho direu vosaltres.

Joan Herrera ha renunciat al cotxe oficial.

Ell va en bicicleta al Parlament i jo vaig en cotxe des de Girona.

Ens divertirem aquesta legislatura?

Espero que sí. Si la política ha de ser escenificació, un festival, millor que no. Que la gent entengui que els que hi som no hi som per divertir-nos, sinó per fer un servei.  O s’entén això i ens hi posem tots plegats i ens arremanguem junts cadascú en el seu paper. Si ha de ser un divertimento, no anem bé. Porto 30 anys amb càrrecs públics i em diverteixo en la política.

Vostè es diverteix en la vida.

En això podríem coincidir vostè i jo.

És possible. En moltes altres coses no coincidim. No s’està de dir que si el partit li ho demana, al Congrés d’octubre podria presentar la seva candidatura per dirigir-lo. És veritat això? Què vol dir si el partit li ho demana?

Jo buscava ser president del grup parlamentari socialista? Jo m’imaginava la nit de les eleccions que al cap de 48 hores estaria assegut amb Mas pactant debat investidura? Jo em veia fent en nom del PSC…? No, no m’hi veia.

Es va sentir coaccionat?

No. No és dels moments que m’he sentit més còmode a la vida. Per respecte. Estava fent una cosa que li tocava a ell i que ell per dignitat va renunciar a fer. La meva era una posició no còmoda. Vaig assumir amb responsabilitat i vaig acceptar. Quan ahir Manel Fuentes, a Catalunya Ràdio em pregunta si jo vull ser Primer Secretari del PSC   jo dic que no vull res perquè ja tinc una edat. Com aquest partit ha de fer un debat d’idees, d’estratègies, i ha d’agrupar voluntats, si cal jo estic disposat a tot. Vull dir que no em tanco a res. Jo no em postulo per primer Secretari. En aquests moments estic fent de cap de l’oposició.

Sense postular-se ha estat sempre a tot arreu…

El nostre partit té una gran tradició i una gran potència municipalista. Partit polític que a mi el que més nerviós em posa és que se’ns discuteixi la catalanitat per se, per ella mateixa, i això dels sectors i les sensibilitats. L’altre dia sortia en un diari que els que volen fer una oposició responsable, que són el sector catalanista del PSC, són els que acabaran fent un favor al PSOE, que espera una oposició responsable perquè les coses vagin millor. Però què és això? El PSC per fer oposició no mira a Madrid, sinó que mira cap a Catalunya. No fa un càlcul de què passa aquí i què passa allà. Denunciant tot allò que creguem denunciable. Oposició implacable. No ens deixarem influir per algunes necessitats de caràcter cojuntural. Que algú pugui creure que en aquell moment es produeix un creuament d’interessos és inventar-se una cosa que en realitat no existeix. El PSC és fundacionalment catalanista, no té un sector catalanista.

Joan Ferran: “han aconseguit tapar l’obra de Govern segons quines declaracions”.

No l’he vist, no l’he llegit. Si he de jutjar per la frase aquesta, discrepo d’aquesta frase. Per molt que Maragall o Castells hagin dit coses que signifiquin discrepàncies internes, cap de les dues coses que hagin dit no podien tapar l’obra de Govern que han tapat altres coses.

Quines?

Les discrepàncies internes entre els partits que formaven la coalició, per exemple. Exemple magnífic de com són les coses: Eix Diagonal, tres pàgines a La Vanguardia. Ho ha fet el conseller Recoder això, que encara no ha ni nomenat els seus secretaris? És obra de Govern del conseller sortint. No reclamo la paternitat, és pel país tot això.

Se li reconeixeran coses ara que ja no són al Govern…

Com no es va estar de reconèixer Mas en el debat, com no tenia més remei.

Els que puguin dir o fer aquestes coses…

Tornarem a començar. No ens cansem mai. La política és alternança.

Comentari de Joan B. Culla

Conec a Culla des de fa temps. Li agraeixo aquest text, li demano que me’l dediqui i me’l regali.

Subratllant el terme corredor de temps.

Efectivament. A quina edat va ser president Miterrand? Encara no hi he arribat.

Aquest és el problema que arrosseguen els partits polítics amb tots aquests joves que fora del partit no sabrien on anar?

Joves preparadíssims, amb ganes, amb voluntat de fer coses pel país, pels pobles, per les ciutats de Catalunya. No hi ha res que passi a la política que no passi a la vida real. Fins i tot l’àmbit de  la política això no s’ho pot permetre i ha de recuperar el crèdit que ha perdut. Ha de tornar a l’olfacte per les coses que ha perdut.

Potser algunes de les normes de Sant Benet els acabaran inspirant…

Com que no hi passarem la nit no ens quedarem a les vespres.

Si voleu veure l’entrevista cliqueu aquí.