Apunts de Seguretat núm. 11. Homentage a Jaume Curbet. Departament d’Interior, Generalitat de Catalunya, novembre 2012

En Jaume Curbet va néixer a Girona el 30 de març de 1952. Després d’una vida intensa i d’un periple personal i professional per mig món hi morí el 16 de maig de 2011. El 30 de març d’enguany hauria complert seixanta anys.

En Jaume tenia una mirada brillant, neta, aguda, penetrant i sensible, amb un somriure un punt insinuat no exempt d’una benèvola ironia.

En aquest acte d’homenatge, amb amics i experts en les matèries que ell havia desenvolupat, ens hauríem interrogat plegats sobre la dimensió profunda, la càrrega històrica d’aquests nobles murs del convent de dominics de Girona.

En aquests murs, en aquestes places, en aquests altars hi ressonen brots de violència urbana, d’agitació social. Hi ressonen també discursos inflamats, al·legats virulents, desviacions de poder. La placa de l’entrada del convent ens parla de la vida d’un Inquisidor. La placa inscrita a la pedra que hi ha al claustre ens recorda la predicació del dominic Vicenç Ferrer. Amb tot plegat podríem fer un exercici retrospectiu d’història, de sociologia i d’antropologia social, i hi trobaríem elements clau sobre els comportaments de les col·lectivitats, sobre les causes profundes i reals del malestar, sobre les causes induïdes o remotes també. Fins i tot descobriríem els ressorts del poder per desviar i orientar el malestar social.

És ben conegut que els jueus de la ciutat eren una minoria. Una minoria de classe mitjana i unes poques famílies riques i clarament benestants. És més que probable que no tinguessin cap culpa de la crisi econòmica i social que es veia venir; que les causes fossin les de la carestia i la pesta, i les de la duresa de les relacions socials en una societat feudal. Però no era difícil als predicadors buscar un cap de turc. Passava abans i passa ara.

En Jaume ens havia ensenyat a discriminar les causes reals i les causes aparents, les trampes ideològiques i socials del debat sobre la seguretat.

Va tenir i ens va mostrar una trajectòria singular. De salut fràgil, però de disciplina esportiva heretada, probablement, del seu pare, impressor i futbolista. Davant de la fragilitat del cos va traslladar la gimnàstica, l’exercici físic, a la disciplina de la ment i de la intel·ligència. Ho va fer sempre amb un rigor extrem i amb total austeritat, d’actitud, de mitjans d’estil de vida, de necessitats molt limitades. Actuava i es preparava amb una exigència màxima, amb una actitud implacable, en un exercici permanent d’aprenentatge.

Com es forja una especialització? El cas d’en Jaume neix de l’atzar i d’un capteniment autodidacte. Pels que el vam conèixer, sabent que va estudiar dues carreres i no en va acabar cap, sabem que l’ofici en ell és un antídot a les cotilles i a les rigideses, a les convencions i les formalitats de la burocràcia acadèmica i administrativa.

Ell mateix va voler fer un destil·lat de la seva biografia ple d’austeritat i sense cap dada sobrera en el camp de la política i de l’especialització acadèmica.

Ell mateix explica que va ser editor de la revista Seguretat sostenible, que va impartir el màster de polítiques públiques de seguretats de la UOC, que va col·laborar amb l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Va col·laborar i assessorar la Revista latinoamericana de seguridad, va formar part del consell pedagògic de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Era integrant del consell editorial dels Cahiers de securité i durant uns anys va ser director de l’Observatori del Risc.

La seva activitat com a impressor, editor, gerent de la revista Presència, dirigent del PSC-R, socialdemòcrata convençut, el van familiaritzar molt ràpidament amb el món de l’edició i dels llibres.

Va publicar Democràcia i policia (1983), La policia del Quebec: un model per a Catalunya (1987), Una seguridad ilusoria (2003), La glocalización de la (in)seguridad (2006), Los retos globales de la seguridad urbana (2006), Temeraris atemorits. L’obsessió contemporània per la seguretat (2007), Conflictos globales, violencias locales (2007), El rey desnudo: la gobernabilidad de la seguridad ciudadana (2009), i Un món insegur. La seguretat en la societat del risc (2011).

Els actes de presentació d’aquest darrer llibre  a Barcelona i Girona van tenir una càrrega emotiva molt especial i enmig de les seves entrades i sortides dels hospitals Trueta i Santa Caterina van tenir, clarament i volgudament, ressonàncies testamentàries. La seva presentació era electritzant, però tenia una pulsió íntima d’una emotivitat altíssima.

Però com es forma un currículum així, com dèiem? Amb atzar i tossuderia. Ell mateix ha explicat que va arribar als temes de seguretat per descart de la resta del cartipàs de Girona. Sent el responsable de la negociació em vaig quedar –diu- les escorrialles de la negociació.

El xoc amb la realitat depauperada dels primers ajuntaments democràtics era un desert en matèria de seguretat. Calia formar, professionalitzar i democratitzar les policies i atorgar als cossos policials el reconeixement de policies al servei dels valors democràtics. Ho va proposar amb la definició d’un model que seria l’embrió del model policial de Catalunya i que defensaria la integració dels cossos i l’acompliment d’un marc competencial que acabés amb la subsidiarietat de les policies locals, atorgant-los-hi també responsabilitats de policia judicial. Va ser un combat desigual i en part frustrant. Les reticències venien de dalt, dels cossos de seguretat de l’Estat que no volien abandonar privilegis, i de baix, del món local mateix, on un grup d’alcaldes no volia ni sentir parlar de policia integral ni de policia molt professionalitzada. Deien: “la policia que faci de policia i les locals que es dediquin a vigilar el compliment de les ordenances municipals”.

En menys de dos anys, del 1979 al 1981, va fer el salt del pragmatisme immediat a la professionalització. De Girona a Madrid, Vitòria, Barcelona, les Canàries, Extremadura,  Canadà i Amèrica Llatina. I, en quatre anys, va fer la decisió definitiva. Polític vocacional avorria i renegava de la professionalització de la política; aterrit pel risc de perpetuar-se en càrrecs de representació va decidir abandonar la carrera política i abonar-se a la professionalització.

Va escriure els materials bàsics de l’Escola de la policia  municipal de Girona, que seria precursora de les escoles i de l’Escola de Policia de Catalunya. La policia a Catalunya, la prevenció policial i el servei de policia van ser tres llibrets que serien l’embrió de diverses activitats i d’algun llibre d’història i commemoració de la trajectòria històrica de les policies locals a Catalunya.

Predicava i practicava la idea de la modernització, professionalització i democratització. Treballava en la definició, com hem dit, d’un model de policia integral, lluitava per la dignificació tècnica i professional de l’escala policial, s’enfrontava a la permanent sensació de distància entre la idea i la realitat. S’expressava amb la insatisfacció permanent de qui sap què vol i veu que li costa d’assolir-ho. Va fer, així, el salt de la policia a la seguretat i de la trinxera a la recerca. Sabia i aprenia que el dia a dia i la pressió ambiental era un menjadits i un antídot per la tasca que s’havia proposat. Lluitava contra el tacticisme que practicàvem nascut de la immediatesa de la conjuntura. D’aquí va néixer una ideologia sobre seguretat. La seguretat no es prescriu, es construeix. És un món de seguretats físiques i de percepcions. D’aparences o d’implícits gens evidents.

La seguretat urbana és un bon laboratori. La percepció de seguretat és molt millor que la imposició de la seguretat. Els racons foscos propicien la inseguretat, però és més fàcil posar-hi llum que concentrar-hi dotacions policials. Cal evolucionar dels contextos hostils als atractius urbans. La cohesió es construeix des de l’espai urbà. La cohesió social, les polítiques d’ equitat, com el millor antídot de la violència.

Naturalment, les contradiccions de la violència social i la violència del poder, la violència d’Estat, la violència de l’exclusió, la violència de la riquesa aparatosa. La seguretat, sense llibertat, dels rics comprant seguretat a canvi d’exclusivitat. Les trampes de la seguretat, de la guerra i de la violència en un món global, insostenible i en transformació. Vet aquí els elements de reflexió i discussió que ens servia en Jaume Curbet des d’una lucidesa intel·lectual envejable.

L’exercici anònim i quotidià de la llibertat, la seguretat i la democràcia en un món en crisi.

La violència verbal i física desacredita els valors democràtics inclusius i tendeix a potenciar polítiques excloents, xenòfobes antidemocràtiques que radicalitzen els extrems i deslegitimen la democràcia, com  està passant a Europa en aquests temps de crisi.

Per acabar vull donar a conèixer un text d’en Jaume que és una mostra del seu capteniment reformista, del seu compromís amb la professionalització, de la seva superació de la conjuntura. En un context d’una gran pressió mediàtica, de l’anomenada guerra de les multes, del canvi de capteniment de la policia municipal de Girona, jo em deixava influir pel context mediàtic i ell es mostrava  inflexible i implacable en el seu capteniment reformista. Vam coincidir i vam discrepar, i vam ser amics tota la vida.

Joaquim Nadal i Farreras

 

ANNEX. INFORME CONFIDENCIAL. Destinatari exclusiu: Alcalde de Girona.

Data, 30 de gener de 1981

[2]

El procés de transformació de l’organització i les funcions del servei de la policia municipal de Girona, encetat ara fa un any i mig requereix l’adopció d’un conjunt de mesures destinades principalment a potenciar l’eficàcia operacional i a homogeneïtzar els criteris d’actuació del conjunt de la plantilla.

Les principals i més urgents mesures a prendre són:

1. A nivell d’organització

L’aprovació d’un decret de reestructuració del servei fonamentada en un atorgament de majors responsabilitats als caporals i, per tant, d’una adequada compensació econòmica que els distanciï salarialment dels guàrdies i justifiqui la seva,també, major dedicació horària (15.000-20.000 ptes/mes pel complement de destí).

Aquesta mesura vindria completada per la incorporació d’un sistema d’anotació de les dades d’interès policial, fonamentat en tres impresos bàsics (que s’adjunten com annex), que permetran assolir un doble objectiu: 1. disposar de les suficients dades i amb el tractament adequat com per a fer possible un control permanent de l’evolució del servei i 2. facilitar eines als caporals per a controlar l’actuació de cada guàrdia sotmès a la disciplina de la seva unitat.

Finalment, a nivell d’organització, es tracta d’institucionalitzar la reunió setmanal dels caporals i sergents amb el cap del servei amb la finalitat bàsica de coordinar l’actuació de les diverses unitats i els seus homes cap a uns mateixos objectius i, per tant, cap a l’adopció progressiva d’uns mateixos criteris d’actuació (també pel que fa als criteris sancionadors en matèria de denúncies d’aparcament). 

2. A nivell funcional

Es tracta de prosseguir, amb un nou impuls, l’esforç per reduir l’acció del servei a les feines de naturalesa policial com a requisit indispensable per a la seva definitiva i veritable professionalització. També a reduir la proliferació de limitacions (en matèria d’aparcament sobretot) que imposen una exigència repressiva al servei.

En aquest sentit, hi ha clares implicacions amb la resta de serveis municipals que cal acotar amb precisió:

 

  • S’ha de provar una alternativa a l’actual sistema de neteja nocturna que no carregui damunt el servei ni l’obligació de control ni l’exigència de denúncia (més de 150 denúncies cada dia).
  • Al mateix temps, el servei no es pot encarregar del control diari dels defectes de l’enllumenat per les raons ja explicitades en aquest segon enunciat.
  • S’ha de prosseguir la política de despenalització de les prohibicions d’aparcament, a partir de l’estudi exhaustiu de la distribució geogràfica de denúncies d’aparcament.
  • No es pot prosseguir, en canvi, en la creació de noves zones blaves sense haver-ho discutit a fons.
  • S’han de crear urgentment noves zones de càrrega i descàrrega.
  • S’han de mantenir les senyalitzacions horitzontals en bon estat de visibilitat de forma permanent.
  • S’han de suprimir (reduint-los a la mínima expressió) els aparcaments reservats a centres oficials o particulars. Només se’n mantindrien els mínims inexcusables.
  • Cal revisar la política d’atorgament de guals de cara a la seva limitació màxima.
  • En els carrers on l’aparcament és quinzenal, s’ha de revisar-ne la seva  utilitat i limitar-los al màxim a base de fixar-los. Alguns casos a contemplar ben aviat són: Eiximenis, Maluquer Salvador, Hortes, Joan Maragall.
  • Podem estudiar també la possibilitat de crear els vigilants d’aparcaments i les seves implicacions.

3.  A nivell polític

Fa falta, ja t’ho he dit, evitar les ingerències polítiques indegudes en l’operativitat del servei. Qualsevol problema que tinguis relacionat amb aquell m’ho dius i, si cal, el discutim fins aconseguir d’anar afinant una nova orientació global i arrelada que perduri més enllà de les intencions.

Està clar, però, que això no serà possible si no superes la desconfiança ….[3] /permanent en la meva gestió política. Encara que no t’agradi sentir-t’ho, no tens més remei polític que acceptar i assumir els trets bàsics de la meva gestió política o condemnar-los. No pots estar, com ara, alternant moixaines i desautoritzacions. Saps que això no s’aguanta i, per tant, hi has de trobar una sortida. Tu mateix.

Jaume Curbet

 

 

 

 

 



[1] Contingut en català, corregit i ampliat, de la intervenció feta en castellà a l’ homenatge a Jaume Curbet i Hereu en el IX Congrés espanyol de criminologia, celebrat a l’Aula Magna de la UDG, (església de Sant Domènec) el dia 28 de juny de 2012.

[2] Fons Joaquim Nadal i Farreras. Arxiu Municipal de Girona. Correspondència PSC.

[3] Paraula inintel·ligible del manuscrit original.