El Punt Avui

Confesso que l’espiral de preus, de pujada d’impostos, de greuges comparatius, de retallades de drets, de limitació de llibertats públiques, de pèrdua de qualitat dels serveis públics m’irrita cada dia més. No només em sembla injust sinó que em sembla del tot arriscat. Acompanyar els ciutadans cap a la plenitud de drets, viure i compartir la satisfacció de tocar amb la punta dels dits el mirall de l’estat del benestar d’altres països i, de cop, retallar-los és d’una crueltat extrema i un atemptat a la cohesió social treballada pels moviments socials i veïnals durant dècades.

Efectivament em molesta la pujada de l’IRPF, m’irrita la pujada de l’IBI, m’indigno cada vegada que vaig a omplir el dipòsit de gasolina, em molesta el preu del telèfon o el preu d’un tallat, el preu de l’aigua o el de l’electricitat. Tot em molesta i jo també voldria no pagar.

Sóc, però, conscient que els impostos s’han de pagar per garantir la solvència de les prestacions públiques i m’adono que els preus de les coses porten uns quants conceptes afegits, algun dels quals també (a l’aigua o a la gasolina) ha d’acabar servint per rebaixar la pressió que avui pateixen les finances públiques.

Em sembla, doncs, un comportament responsable pagar i voler pagar. I em sembla raonable expressar rebel·lia i rebuig davant del tracte discriminatori, davant de les injustícies, davant dels greuges comparatius.

Fins i tot em plantejo si davant d’alguna d’aquestes circumstàncies té sentit o no abonar la protesta col·lectiva, conduir els moviments socials cap a la protesta massiva, si hem d’impulsar l’objecció fiscal.

M’he format en una escola política que ha reivindicat sempre la força transformadora de la política. Que ha atribuït a l’exercici de les llibertats públiques un factor d’equilibri, de seguretat, de fermesa davant de l’adversitat. La raó, ens deien, no es guanya per la força sinó amb la convicció, amb la justícia, amb l’equitat que es desprèn de la transparència i del rigor del sistema democràtic. Fèiem bandera de la seguretat jurídica, dels principis bàsics de l’estat de dret. L’arbitratge polític primer i de la justícia després eren garantia suficient, i necessària, per a donar resposta a les expectatives col·lectives.

Aquests dies s’ha plantejat un tema concret. Els peatges de les autopistes. Usuaris indignats i alguns partits polítics han exhibit les raons de la injustícia i han encapçalat un moviment de protesta contra diversos greuges. Primer el de la penalització per anticipació. Paguem més i més que ningú pel fet d’haver-nos anticipat a d’altres territoris de l’Estat a l’hora de tenir autopistes. Pel fet de tenir autopistes (de peatge, esclar) hem tingut menys o hem deixat de tenir autovies lliures de peatge. I hem assistit al greuge inacceptable que la resta de l’Estat veia com amb generositat extrema dels pressupostos públics i comunitaris es dotava la geografia ibèrica d’una xarxa immillorable d’autovies, sovint sobredimensionades, amb relació a la demanda real.

Hi ha, doncs, una raó de fons que avalaria el moviment reivindicatiu.

No és cert, en canvi, que s’hagin donat pròrrogues de concessions i menys que això que s’hagi fet per pagar l’explotació deficitària d’altres autopistes peninsulars. La tècnica de la pròrroga de concessions es va aplicar el 2001 i no s’ha tornat a aplicar mai més. No té ara res a veure amb la limitació o eliminació d’algun dels avenços que s’havien assolit en els darrers deu anys. Ni l’Estat ni la Generalitat no han prorrogat concessions. Més aviat s’ha intentat negociar un assuaujament de l’impacte dels peatges, una discriminació positiva en funció de la recurrència, l’alta ocupació o la utilització de vehicles menys contaminants. Seguir aquest camí possibilista i no avortar-lo tenia més sentit que ara mirar cap a un altre costat.

Però jo sóc dels que penso que en el futur caldrà seguir pagant peatges més tous i de manteniment, i que ara el que cal es pagar el que es deu. Aquesta és l’obligació del Govern, que no ha entomat i ha consentit que prosperés una actitud d’insubmissió que el Govern no podrà avalar per molta comprensió que hi posi.

No és una qüestió de condescendència amb les concessionàries. El tema és un altre. En realitat si el tema es plantegés contra els concessionaris també s’estaria plantejant contra el teixit empresarial català.

El problema real és, sens dubte, la relació entre Catalunya i Espanya. El greuge és de Catalunya, tot Catalunya, amb el Govern de l’Estat que ha consentit un model desequilibrat i ha impedit que prosperés el fons de compensació que havia de servir per equilibrar el mapa. El greuge és el mapa i el model.

Si el problema és amb Espanya uns poden dir que la solució és la independència (i no pagar a les empreses de Catalunya que serien més febles quan fóssim independents), i uns altres poden dir, per no assumir el seu deure com a Govern, que la solució a les raons dels ciutadans, que el Govern entén tan bé, és el pacte fiscal.

Si el Govern es desentén del problema i ho fia tot al pacte fiscal pot acabar resultant que el tema del pacte fiscal es plantegi sobre premisses falses. Com si fos el conte de la lletera. Si tinguéssim pacte fiscal no pagaríem tants impostos, no pagaríem peatges, no tindríem dèficit, retallaríem més de pressa que ningú l’endeutament, la sanitat tornaria a l’excel·lència mundial, la recerca brillaria amb llum pròpia… i Catalunya seria el paradís terrenal.

La solució, esclar, no és ni la revolució permanent, l’objecció fiscal, l’incompliment de la llei, ni inflar les expectatives del pacte fiscal, que és necessari. La solució passa per una negociació política des de la fermesa, sense febleses, des del més alt sentit de la política.

Si no és evident que tots tenim dret a tirar pel nostre costat i practicar la resistència passiva. Si no hi ha lideratge, idees clares, propostes constructives, jo tampoc no vull pagar.

 

Si voleu veure el video cliqueu aquí.