El Punt Avui

“La idea de publicar unes memòries als seixanta-sis anys em provocava una certa recança” afirma Joan B. Culla però ha dissipat tots els dubtes i s’ha llençat de ple a escriure unes memòries amb tremp narratiu i una profunda component autobiogràfica. “La història viscuda. Memòries” (Pòrtic, 2019) és un llibre contingut i ponderat com el seu autor. Per començar Culla certifica que malgrat la seva joventut els canvis de paradigma, de cultura, de maneres de fer i de pensar, el descrèdit de la política i la devaluació del periodisme a ritme de piulada són arguments suficients, sobrats, per emprendre aquestes memòries.

Espectador atent, Joan B. Culla va saber des de molt jove escoltar, aprendre, preguntar, escriure, ensenyar i transmetre un pensament i una opinió madurs i contrastats. Sense cap renúncia a la recerca de les seves arrels, a l’explicació de la seva infantesa, l’autor ens transporta de forma imperceptible pel camí d’un recorregut iniciàtic. El descobriment de l’Hemeroteca de la Casa de l’Ardiaca, les intermitències acadèmiques convulses de la carrera, el desenvolupament d’una sensibilitat crítica de les joves generacions d’historiadors i les primeres eines desenvolupades dibuixen el marc de l’aprenentatge de l’adolescència.

Resseguim la sortida al món de Culla, de París a Lisboa, de Venècia a Grècia, i els contactes amb el món dels partits polítics dels anys trenta, objecte d’estudi, i la descoberta d’una època que el portaria a conèixer Max Cahner, Casanellas o Pierre Vilar, i també Josep Tarradellas a l’exili. I molts polítics Catalunya endins i Catalunya enfora.

Docència a l’Autònoma, periodisme a l’Avui a TV3 i Catalunya Ràdio, a El País amb final de ruptura, establiment de recursos de debat i de pensament catalanista, un bon coneixement d’Israel, molt acreditat, configuren el bagatge d’una experiència de vida que es llegeix amb gust i profit.