Diari de Girona

Dimarts passat 13 de novembre a dos quarts de nou del matí tres canonges de la Catedral a la plaça dels Apòstols em van dir “avui a les sis de la matinada ha mort mossèn Joan Busquets”. Vaig quedar entristit; ens havíem vist a la residència “bisbe Sivilla” mesos enrere i m’havia deixat per a un meu treball la correspondència del seu pare Lluis Busquets Mollera que havia mort a primers de 1938 quan en Joan només tenia quatre anys. La mare Isabel Dalmau tingué cura sola d’en Joan i d’en Lluís.

Dimecres 14 de novembre a les quatre de la tarda es va fer el funeral a l’església del Mercadal de Girona on ell per poc temps havia estat vicari. Presidia la cerimònia el bisbe de Girona Francesc Pardo acompanyat del bisbe d’Urgell Joan-Enric Vives i del bisbe emèrit Carles Soler Perdigó amb més de cinquanta preveres de la diòcesi de Girona i de d’altres diócesis de la Tarraconense. Joan Busquets en la seva condició de rector del seminari de Girona, rector del seminari  interdiocesà de Catalunya, professor de teologia i d’història de l’església, de ponent de la conferència episcopal tarraconense, havia iradiat el seu mestratge per tot Catalunya. Home bo i humil, d’una discreció absoluta, va ser estimat per tothom.

Aquests són els aspectes principals de la biografia que s’han destacat en les notes necrològiques d’urgència i en la majoria dels casos han passat per alt o han tractat molt de passada la condició d’historiador de Joan Busquets.

L’evocació d’aquesta dimensió era imprescindible i era suggerida per l’indret de la mateixa cerimònia de comiat. L’església del Mercadal va ser enderrocada en els primers mesos de la Guerra Civil conjuntament amb el convent de les Bernardes i l’altar major, un bloc de pedra fenomenal, havia estat la taula de l’altar de l’església del convent de Sant Domènec ara aula magna de la Universitat de Girona en la que en Joan Busquets havia impartit docència. Precisament la destrucció d’esglésies i les morts de capellans durant la guerra a la diòcesi havia estat objecte d’un seu treball  publicat a la Revista de Girona (116, 1986) i un altre específicament dedicat a “La destrucció d’esglésies a la ciutat de Girona el 1936 i les seves excepcions” (1986), en els Quaderns del Cercle.  Al voltant d’aquest període havia publicat també el 2010 a la Miscel.lània d’homenatge a mossèn Josep M. Marquès un treball dedicat a “Església i Segona República. Antoni Vilaplana, canonge i arxipreste de Girona, diplomàtic del Vaticà i col.laborador de Vidal i Barraquer” posant al descobert una faceta força desconeguda i especialmente interessant d’un canonge de la Catedral.

L’any 1975 i amb voluntat instrumental vam publicar plegats Les possibilitats de la demografia històrica a les comarques  Gironines: Inventari dels arxius parroquials de la diòcesi (Institut d’Estudis Gironins, monografies 4, 1975), que era el resultat de les nostres classes al Col.legi Universitari de Girona i al Seminari i de les pràctiqes en arxiu que fèiem fer als nostres estudiants.

Però el camp d’especialització i recerca de mossèn Joan Busquets era un altre concentrat al segle XVII i a l’època del Barroc. Quan èrem molt joves i ens vam embrancar en l’aventura dels Treballs d’Història,  (Girona, 1976), una publicació farcida de joves promeses, en Joan Busquets ens va regalar amb un article que ens va entusiasmar sobre “Revolta popular i religiositat barroca: l’excomunió de l’exèrcit espanyol a la catedral de Girona el 1640”. En realitat la seva bibliografía té mostres abundants d’articles sobre Catalunya en el temps de la Guerra dels Segadors, sobre el paper de l’Església i dels bisbes en aquest conflicte, tots formant part del laboratori de recerca que l’havia de dur a culminar la seva tesi doctoral (UAB, 1990). La tesi esdevindria el llibre La Catalunya del Barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683) (Barcelona, 1994)  que és un document de primera mà i un estudi rigorós que culminava tota una carrera d’investigador. Precisament un any abans havia publicat amb el professor Antoni Simon el volum sobre Girona al segle XVII dels Quaderns d’Història de Girona (Girona, 1993).

Més vinculat a la seva dedicació a la Història de l’església no podem oblidar el seu treball sobre Martí Luter. Valoració actual de la reforma (Barcelona, 1986) i els seus treballs biogràfics sobre els papes del Concili Vaticà II, Joan XXIII i sobretot Pau VI per qui tenia una especial predilecció.

Una especial rellevància té un dels seus darrers llibres dedicat a Mossèn Damià Estela, mestre i testimoni (Besalú, 2011) que ens mostra sense abandonar el rigor de l’historiador el respecte i admiració devota que molts seminaristes van tenir pel que va ser durant molts anys rector del Seminari Diocesà.

M’ha semblat que calia completar el reconeixement a la dimensió pastoral i eclesial de la vida i de l’obra de mossèn Joan Busquets amb un repàs breu, i evidentment no exhaustiu, de la seva obra d’historiador, que acredita una professionalitat i un  coneixement del segle XVII català forjat en una època en què els estudis sobre aquest período de la Història de Catalunya no abundaven.

Mestre i amic de molts gironins se n’ha anat discretament sense cap enrenou, però n’hem de fer memòria I homenatge per justícia i mereixement.