Diari de Girona

Diumenge passat va morir a Girona, a 95 anys d’edat, l’arquitecte Ribot. Dilluns d’aquesta setmana, a primera hora de la tarda, es va fer el funeral a l’església del Mercadal. S´hi va congregar una nodrida representació de la societat gironina: els amics i companys arquitectes, els amics, la família sobretot. Planava un ambient de serena tristesa, de pau, de bondat. Són els valors que al costat del treball, de la passió per les coses petites, per la grandesa de la insignificança, configuren la personalitat de Joan Maria de Ribot. Les seves conviccions religioses, ponderades en la cerimònia, corresponen a l’esfera de la llibertat personal, d’una opció de vida.

Però és evident que ningú no sabria, ni podria separar, aquestes conviccions d’una part molt rellevant i significativa de la seva dedicació professional a la rehabilitació de monuments religiosos i a la seva visió moderna de la litúrgia renovada, des dels anys vint, sota l’impuls de professionals que vinculaven la seva feina i la seva visió de les cerimònies de la religió.

El fèretre estava cobert per un domàs que els companys i amics arquitectes havien volgut que l’acompanyés en la seva darrera visita al Mercadal. Com si fos, alhora, una visita interior, íntima, i també una visita d’obres. Es tracta del domàs funerari que, l’any 1903, va dissenyar Bonaventura Bassegoda i Amigó per a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Uns anys abans, una colla d’arquitectes de l’Associació, entre els quals hi havia els dos germans Bassegoda Amigó, Bonaventura i Joaquim, van fer, “en la mañana del 23 de octubre de 1887”, una visita a la Catedral de Girona. Precisament Joaquim, que va ser director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va ser l’encarregat d’explicar la Catedral als seus companys, amb uns apunts que va publicar més tard, l’any 1889, amb el títol La Catedral de Gerona. Apuntes para una monografia de este monumento por D. Joaquin Bassegoda, leidos en la excursión verificada a dicha santa Iglesia, por la asociación en 23 de octubre de 1887.

La connexió entre el domàs i Bonaventura Bassegoda, i entre la Catedral i Joaquim Bassegoda, estableix un pont inequívoc, un fil de continuïtat entre els arquitectes del canvi de segle i Joan Maria de Ribot, arquitecte gironí del segle XX. Un arquitecte que era un dels principals animadors del grup d’arquitectes que van treballar el Pla director de la Catedral, i a qui tots els components del grup professaven devoció i respecte. Joan Maria de Ribot va veure desfilar davant seu els monuments més remarcables de la ciutat, i de la província, i va tractar-los tots amb professionalitat i cura. Amb atenció i rigor d’arqueòleg i d’historiador abans d’emprendre les reformes que pertocaven. Sant Nicolau, Sant Pere de Galligants, la Catedral, can Pau Birol, les Torres de Palau i la Fontana d’Or expressen la seva sensibilitat, a la ciutat de Girona. Materials molt nobles i molt sòlids, contorns amables i confort. En algun moment, com en el cas de la Fontana d’Or, algú potser va trobar que la distància entre les preexistències i la restauració havia portat les coses massa enllà; però el punt d’excés en la fusta i la pedra s’acompanyaven de l’eficaç confortabilitat que hi aportava. Potser tot era massa nou, però era segur que per nou era més habitable. Va mantenir pels monuments una passió visual que quan li va fallar la vista va suplir amb el tacte; amb pas lent i insegur, amb la vista limitada, Ribot no s’estava de fer d’arquitecte, ja molt gran. Pujava escales, s’enfilava a les bastides, volia viure, veure o intuir, la dimensió real del monument abordat.

No cal dir que aquesta passió per l’obra acabada, per les motllures dels bastiments, pels vidres, la ceràmica, la pedra, que molts hem viscut en les seves intervencions es va estendre, també, a un catàleg més que remarcable d’arquitectura civil, de cases unifamiliars o de grans blocs de pisos, d’establiments comercials i equipaments. Arran del seu traspàs s’han recordat el Col·legi dels Maristes, l’Hotel Alga, el garatge Forné o la fàbrica Optimus.

Precisament un anterior president de la delegació de Girona, del Col·legi d’Arquitectes, em va adreçar, fa temps, un escrit suggerint la possibilitat de dedicar la singularitat del garatge Forné, de la carretera de Barcelona, amb les seves rampes, en un futur Centre d’Art Contemporani, a Girona. La idea tenia el seu atractiu i el valor afegit de tractar de salvar la contradicció entre la jurisprudència dels tribunals, sobre les obres que figuren en els catàlegs municipals, i la disminució dels aprofitaments per part dels seus propietaris, que els tribunals obliguen a compensar. Però tenia també, sobretot, el valor de reconèixer una aportació de Joan Maria de Ribot al patrimoni arquitectònic contemporani de la ciutat. Un bon motiu de reflexió.

L’any 2003, la delegació de Girona del COAC, li va dedicar un dels seus “Inventaris d’arquitectura” amb el títol del seu nom, un repertori molt ampli i molt complet pels anys que emmarquen l’edició, amb bones il·lustracions i fotografies.

Després de la tradició dels Masó, Sureda, Giralt, Blanch, i tants d’altres que havien marcat els anys trenta, va venir l’aportació dels Claret i Bosch, a cavall de dos moments històrics, per deixar pas als Ribot, Masramon, Duixans, Masgrau, i d’altres que precediren els arquitectes de les diverses generacions de la Girona més contemporània.

Al funeral, Duixans i Masgrau eren el testimoni viu de l’empremta de la generació de Joan Maria de Ribot i de Balle, i encapçalaven una nodrida representació de companys i companyes de totes les edats amb la mirada perduda i una mica més orfes. Alguns potser ja no esmorzaran cada dimarts (em sembla que era els dimarts…), i si ho fan, amb la Catedral de tema recurrent repetiran una vegada i una altra una escena que en Joan Maria de Ribot animava.