Diari de Girona

A finals de maig va morir a Girona als noranta quatre anys d’edat Joan Perich i Vilà. Una vida llarga dedicada a la seva família i a Girona.

Tothom ha ponderat els dos aspectes bàsics de la seva biografia. D’una banda, la seva condició de botiguer a la Rambla, sota els porxos, just a la cantonada amb el carrer Minali amb la Farmàcia Folch a l’altre costat. Una botiga que en realitat eren dues, una dedicada a la mainada, de joguines, i una altra més de cara a la gent gran, amb bosses, carteres i altres articles de complement. Seguint una tradició familiar, aquesta botiga la va continuar el fill gran, en Salvador, fins que fa uns anys la va traspassar a una firma de vestits de núvia. El fill segon, en Mili, es va posar pel seu compte a la plaça del Marquès de Camps, dedicat també a les joguines i amb derivacions cap a les sofisticacions dels trens elèctrics i dels cotxes, amb l’ajut dels fills i cap a la decoració amb l’empenta i la intuïció de la Neus. La filla no va continuar el negoci i se’n va anar a viure a Fornells, a can Toni Manescal, assajant des de fa molts anys amb el seu marit les possibilitats del càmping i del turisme rural quan a Girona només malvivia i tancava el ja oblidadíssim càmping de la Devesa.

Aquesta dedicació comercial va fer el senyor Perich, el senyor Joan Perich, Ramblista d’Honor, de fets i de dret, com ho acredita aquesta fotografia que reproduïm i que ja té una colla d’anys.

D’altra banda, tothom ha remarcat també la profunda dedicació del senyor Perich al GeiEG,a través de les seves afeccions a la muntanya i a l’atletisme. Un repàs al primer i únic volum, de moment, de la Història del Grup, que s’acaba l’any 1941, no fa encara prou justícia al senyor Perich tot i que en diverses fotografies deixa testimoni de la seva presència en activitats grupistes vinculades a l’excursionisme, a la font del Faig, camí del Bassegoda o camí del Costabona. Té la seva lògica i sembla prou evident que si el 1919, quan es va fundar el Grup, el senyor Perich tenia només sis anys és molt difícil que fos, com ha aparegut en alguna nota biogràfica i cronològica, soci fundador. Tampoc no apareix encara en la llista de socis de l’any 1924, que publica l’esmentada Història a la pàgina 46. Un repàs als anys més fundacionals, a través del testimoni de Josep Planes Mundet, en el seu llibre Girona i el Grup també evidencia aquest desajust cronològic. En canvi, el llibre de Salvador Martí i de Josep M. Masferrer sobre Els estadis d’atletisme de Girona, de l’any 2002, ens posa sobre la pista, mai tan ben dit, de la dedicació plena de Joan Perich a la construcció i definició del nou estadi d’atletisme de La Devesa, que sorgiria a l’empara de la Piscina Municipal que s’hi havia construït uns anys abans.

Els anys més directius del senyor Perich al GeiEG ens acosten ja molt més a la segona meitat del segle XX i a l’impuls de la iniciativa de la Pujada als Àngels, 1964, que amb el temps ha esdevingut tot un clàssic, tant de les convocatòries atlètiques de la nostra ciutat com de les tradicions excursionistes per part dels que hi participen sense l’obsessió de mirar el rellotge, o fins i tot el cronòmetre, mentre pugen.

Algú ha dit que amb el senyor Perich s’acaba una època i es posa fi a la tradició del que en Salvador Martí ha anomenat “l’esperit grupista clàssic”. Però jo penso que l’esperit es renova i que, si bé es trenca el fil de la continuïtat estricta, directament biològica, amb els anys inicials i amb el caràcter més polivalent de l’entitat, no veig, en canvi, que en pateixi ni la continuïtat generacional (a la Junta actual del Grup hi ha fills i néts de grupistes de la primeríssima hora, tant en el terreny directiu com en el terreny de la pràctica esportiva), ni la renovació d’un esperit compromès amb la ciutat, amb la cultura i amb els valors de l’esport i del contacte obert amb la natura.

Queda, això sí, el testimoni d’una època irrepetible, viscuda durant llarguíssimes dècades per en Joan Perich, activíssim en la vida grupista.

M’adono, però, de la precarietat de les dades biogràfiques de què disposem per refer el perfil dels gironins més contemporanis i com ens aniria de bé per al segle XX una continuació d’aquelles Biografías de Gerundenses, que en el seu moment va escriure Joaquim Pla i Cargol, cronista oficial de la ciutat i un altre grupista il•lustre.

A mi, però, m’interessa remarcar per damunt de tot la meva visió del senyor Joan Perich. Per a mi era més una presència que una coneixença. Una presència evident en la vida ciutadana que ens transmetia amb la seva imatge física, elegant, discreta, d’alçada, de caminador innat, amb el cos tibat, l’esquena dreta, el cabell enrere i una mica de costat. Una presència perceptible. Trobar el senyor Perich era fàcil. A la Rambla, en un recorregut per diversos itineraris urbans, camí de la vall de Sant Daniel, pujant als Àngels, pujant més tard, molt darrerament només fins a la casa de les Figues, on el temps hi ha deixat ja moltes més heures que casa. Caminador innat i impenitent tenia un caminar ferm i pausat alhora. Avançava quasi sense fer-se notar, però les seves camades tenien l’eficàcia contrastada de la seva estatura. Va fer de pujar als Àngels el seu exercici quotidià.

Quan va morir vaig trucar a en Mili i li vaig dir: “es podria ben bé dir que el vostre pare ha pujat fàcilment, com caminava, dels Àngels al cel”.

Si voleu verure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 127-129)