Col·laboració en el llibre Joan Puigvbert. Escrits sobre cultura i educació.  Girona, Ajuntament, 1998

 Trobo a faltar en Joan. Hi penso sovint. No ens vèiem gaire, ens trobàvem. En pocs minuts en Joan situava els dos o tres temes de més actualitat o de permanent preocupació. Eren frases curtes, acompanyades d’un somriure a mig fer i un rerefons d’amable ironia. Hi posava la distància justa per aparentar fredor sense semblar indiferent. Hi tocava, hi tocava molt. Tenia una línia clara de pensament i s’hi mantenia fidel. Catalunya, l’educació, la universitat i la política espanyola, per aquest ordre, apareixien indefectiblement en les nostres converses.

En Joan Puigbert era un catalanista cartesià. Catalanista radical des de la racionalitat, molt lluny de les condescendències toves del nacionalisme oficial amb el qual era molt crític. Tant com amb el socialisme més estatalista que li produïa esgarrifances. En parlàvem, naturalment, i donada la meva situació, ell sabia que això em feia passar males estones. D’una rigorositat acadèmica total i una exigència política extrema volia veure canviar les coses en un sentit progressista i obert, des de la pluralitat i a partir dels fonaments nacionals del país.

Sense perdre el rigor de la racionalitat abandonava tota distància, retirava totes les defenses quan parlava d’educació. Dels mestres, de la Normal, dels moviments de renovació pedagògica, de les escoles d’estiu, de la recerca, de la reforma, dels alumnes, dels consells escolars, de tot. Creia en la força renovadora i reformadora de l’educació. Hi creia i s’hi implicava amb passió. Amb passió desbordant. Es mostrava sovint escèptic davant  les noves situacions i les actituds vacil·lants de les administracions a l’hora d’invertir en noves escoles i en la formació dels ensenyants. Tenia les idees molt clares i les exposava amb vehemència;  en sabia, tenia familiaritat total amb tot el que havia representat la Normal gironina i hi dedicava una bona part dels seus esforços.

Tots els textos que reproduïm ací giren al voltant d’aquestes preocupacions i mantenen tota l’actualitat i vigència. M’agraden i em semblen oportuns, frescos, clars. Necessitem un reforçament ideològic i hem de rellançar l’escola pública i tot el que representa. Els combats per l’escola pública d’en Joan són també els nostres combats i les nostres preocupacions. Només que, ara i tal com va tot, en Joan estaria molt més preocupat i esverat. Hi ha massa dimissions dels principis bàsics que han d’inspirar una política pública d’educació i hi ha massa condescendència amb un model universalista però mixt que obre l’escletxa a les desigualtats.

En els temes de la universitat i de la política espanyola coincidíem sovint tot i que, naturalment, ell des de fora em recordava insistentment que les coses no anaven prou bé i que les relacions dels partits catalans i dels partits espanyols grinyolaven massa per garantir una via adequada per al catalanisme progressista que compartíem.

En Joan, com jo,  era apassionat i geniüt. Tenia cops de geni, sempre vinculats a la seves conviccions més profundes. No podia tolerar la indolència, la incompetència, la frivolitat.

Va portar a l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Girona l’impuls d’un projecte ambiciós amb voluntat de situar la nostra ciutat en un paper rellevant en el conjunt de ciutats catalanes. Vam riure junts, vam plorar junts, vam somniar junts, i el trobem a faltar. Ens falta aquell somriure crític que era la garantia per no abaixar mai la guàrdia.

Amb aquesta edició volem donar testimoni, modestament, de la trajectòria d’en Joan a l’Ajuntament de Girona.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 129-130)