El Punt Avui

Mai no ens acabarem d’acostumar del tot al fil primíssim que separa la vida i la mort. No ens en sabem avenir que amb pocs dies es pugui passar de la lucidesa, de la claredat d’idees, d’una memòria fidel, d’una conversa fluida i serena a la mort. El càncer fa estralls malgrat els avenços de la ciència i de la medecina.

Hi he pensat quan ahir (diumenge) van començar a arribar les notícies del traspàs d’en Joan Ribas Feixas que l’any 1937 havia nascut a Girona i havia viscut al número 33 de la Rambla de la Llibertat. Aquí la seva mare va veure arribar el seu pare un cop acabada la guerra civil després que abans d’anar a casa hagués passat al carrer Nou per can Campistol per preguntar si l’endemà podia anar a treballar.

Segons explicava en Joan va viure amb els seus pares a la Rambla fins els 27 anys quan es va casar amb l’Anna Donato.

S’apilonen ara desordenadament els records i no serà fàcil ordenar-los una mica en aquesta evocació d’urgència.

Hem d’assenyalar com a elements principals de la biografia d’en Joan la família, la feina, la ciutat, el teatre i dins el teatre els Pastorets.

Des de la casa del carrer del Portal Nou, que ensenyava amb satisfacció seguint les atentes indicacions de l’Anna, compartia la passió pel teatre des del seu refugi bibliogràfic a l’altell del garatge o estenia una mirada serena per la seva vida a l’ombra dels arbres del jardí. Sabia i confessava que la vida li havia anat bé i reconeixia que ell havia estat feliç des d’una posició de màxims però que també coneixia gent que era feliç des de posicions de mínims. En una entrevista recent havia deixat clar que estava en disposició de relativitzar la importància dels diners.

Estava content del seus fills i dels gendres i jove, en reconeixia la vàlua de cadascun en el seu camp i es confessava feliç de veure’ls implicats amb la feina, cadascú amb la seva.

Havia fet un recorregut professional en algun despatx de Girona fins que primer en Josep Alvarez i després en Joan Ribas van decidir de posar-se per ells. I les coses els hi van anar bé. Diferents com són formaven un tàndem eficaç i s’esmerçaven a atendre i resoldre els problemes grans o petits del món divers i plural de les empreses petites i grans, locals i llunyanes. Empresaris d’èxit en una plaça difícil.

En Joan estava unit a Girona i a la vida de la ciutat. La ràdio, el teatre, Vida Catòlica, Presència, el Punt. Al costat de personatges com Francesc Ferrer o Narcís-Jordi Aragó amb els que l’unia una profunda amistat. Justament en la confluència entre la seva dedicació professional i la seva passió per la premsa va poder intervenir en la recuperació, el salvament i el rellançament d’algun dels mitjans del sistema de comunicació local contemporani. Sovint es trobava en els llocs de decisió o d’assessorament dels mitjans per la seva vinculació professional amb el propietari i per la seva passió personal per la comunicació. Justament per això va tenir un espai dominical on desplegava la seva visió crítica incisiva pels problemes de la ciutat o pels desajustos, jurídics i fiscals, que detectava en la legislació sobre el món empresarial.

Des dels anys de la Salle quan en els elencs teatrals no hi podien intervenir noies i un jove dissimulat havia de fer de Mare de Déu en Joan es va moure portat per una pulsió indomable per les bambolines dels teatres. I en va ser un assidu als festivals d’Avinyó, de Mèrida, d’Almagro, de Sagunt i alguna vegada d’Edimburg. Però la qüestió central era fer teatre i això és el que va fer directa o indirectament. Directament implicant-se amb el grup Proscenium i més concretament amb la programació continuada dels Pastorets i indirectament dedicant la Sala la Planeta, sota la direcció del seu gendre en Pere Puig, a les activitats teatrals.

Ahir les corts d’àngels, pastors i dimonis dels Pastorets transmetien la tristesa, el dolor i l’homenatge per l’home que per donar exemple i en els dies clau del cicle nadalenc deixava la taula encara parada per anar a preparar la representació dels grans dies. És per això que m’he permès de dir que en el cartell dels Pastorets d’enguany, el millor homenatge viu, l’Àngel del Pozo el podria tornar a dibuixar en un racó vigilant la representació.

L’havíem vist amb el seu caminar lent travessant la plaça del Vi i enfilant el Pont de Pedra cap a la feina o al carrer de les Hortes per acompanyar l’Anna a comprar i fer una entrada ràpida a la 22 o una xerrada amb en Guillem. Ara és una presència que s’esmuny i el carrer del Portal Nou serà una mica més solitari, com les glicines i les magnòlies del seu jardí.

Girona queda orfe d’una veu sòlida i potent, d’una opinió sempre lúcida i crítica, d’una dedicació apassionada a la col·lectivitat. En Joan Ribas és una memòria de vida, el testimoni d’un temps, una petjada profunda, que reviu des d’ara en la vida i les vides que va compartir.