Col·laboració en el llibre Cartes a Joan Saqués. Miscel·lània d’un homenatge. Girona, Fundació Valvi, 2009 (pàg. 67-69).

La vida i la història de les ciutats i de les comunitats es fa amb les aportacions de moltes persones al llarg del temps. La història d’un país, i també la d’una ciutat o un territori, és sempre un procés acumulatiu, de sedimentació progressiva. Generació darrere generació, el pòsit de civilització és com un solatge de maduració creixent construït amb les energies de moltes persones.

Les terres de Girona, i també la ciutat de Girona, compleixen rigorosament aquest principi. Vet aquí perquè no és possible una aproximació abstracta, neutra, distanciada, freda a la vida de les ciutats. Hi ha una línia càlida, un manyoc d’emocions concentrades, de sentiments acumulats, personalitzats que ens diu moltes més coses que la matèria inert, el recipient urbà que acull tota la riquesa social d’una determinada comunitat.

Però també és veritat que els territoris, els paisatges, els entorns urbans, els entorns rurals, les planes i les valls, les profunditats pirinenques o els esquerps penya-segats de la costa marquen amb petjada profunda la personalitat de la gent.

Joan Saqués Roca necessitava aquesta introducció. Perquè en la seva corpulent presència física, la seva personalitat apassionada pel país i pel patrimoni del país, hi trobem un concentrat densíssim d’aquest pòsit que esmentàvem més amunt. Joan Saqués era directe, dur, impulsiu, apassionat, ja ho hem dit. Es bolcava en les causes que considerava justes i que sempre responien a paràmetres molt elementals i directes: el país, vull dir la nació, el seu territori amb el paisatge corresponent, la seva gent, la seva llengua i cultura, i el seu patrimoni. A aquestes qüestions dedicava amb caràcter preferent la seva projecció i el seu compromís públic.

Afable i abrupte, de veu profunda, de convenciment imperatiu, exigent i impulsiu, buscava sempre els camins per tal d’assolir els resultats més palpables en el terreny de la rehabilitació del nostre patrimoni artístic i en el terreny de la recuperació cultural i lingüística. Més dedicat a la pedra que al paper, més a les tradicions que a les novetats, més a les arrels més profundes que als brots més joves, Joan Saqués anava sempre sobre segur. On posava el seu objectiu era una proposta clara i indiscutible i hi aplicava la seva voluntat de convenciment i de materialització. Ho feia sovint d’acord amb les seves dèries i les seves preferències, també amb els seus gustos, i no s’estava mai de mostrar amb tot l’èmfasi els temes del seu grat i amb total displicència els que se situaven a les antípodes dels seus punts de vista. Era clar i directe. Trencava inèrcies quan es tractava de tirar endavant una idea i anava al gra sempre que la idea naixés del seu convenciment més íntim.

En aquest sentit, en Saqués era un personatge transparent, que mai no enganyava, que sabia i feia saber el que volia, i que hi dedicava totes les energies fins a sortir-se amb la seva. Fidel als seus principis, als seus fonaments nacionals i a les seves fidelitats fundacionals de partit, en Joan Saqués va servir sempre el país des de l’Ajuntament de Girona, des dels serveis territorials de Cultura o des de la Diputació de Girona, donant força a uns principis bàsics i elementals difícilment discutibles. Si hi havia un patrimoni per rehabilitar s’havia de rehabilitar. Dedicava tanta o més atenció als territoris de les comarques que a les grans ciutats de la demarcació i tenia una visió al detall petit dels trencacolls del territori.

Generós en la dedicació, fidel en els plantejaments, coherent amb els objectius, en Joan Saqués va escriure pàgines indiscutibles d’amor i fidelitat al país.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 28-29)