Diari de Girona

A primers de juliol d’enguany es va defensar a la Universitat de Girona la tesi doctoral de Maria Àngels Miquel Vilanova sobre El restaurador Joan Sutrà Viñas (1898-1981) i la seva aportació a la conservació del patrimoni artístic, que va dirigir l’enyorat Gabriel Alcalde. Coneixem la trajectòria de Joan Subias des de fa uns anys per la meva biografia Joan Subias Galter (1897-1984), dues vides i una guerra (Barcelona, 2016). Dos figuerencs interessats i dedicats al món de la cultura i dues vides que es trobarien i es tocarien diverses vegades. Subias preferentment dedicat al salvament i la catalogació i inventari del patrimoni històric i artístic i a la gestió cultural i patrimonial com a servidor públic; Sutrà per la seva banda assessorant en matèria patrimonial al Bisbat de Girona i estudiant a l’estranger les tècniques de restauració i dedicant a la restauració i rehabilitació de taules i retaules la part més important de la seva activitat.

La Guerra civil va produir entre els dos personatges figuerencs una fractura, un trencament. Josep M. Bernils i Mach explica com Sutrà que s’havia exiliat el 1937 va entrar a terres empordaneses com agent franquista del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. Quan Sutrà entrava, Subias acabava de sortir-ne el 7 de febrer de 1939. Subias va retornar el maig de 1939 després de passar tres mesos d’exili al castell de La Redorte (Aude) passant la muntanya amb la seva dona i els seus tres fills fins a can Barris primer (un mas amb terres a banda i banda de la frontera) a can Palau després i finalment a Figueres tancat a la casa Subias del carrer de l’estació, molt perjudicada pels bombardeigs sobre la ciutat, i esperant el moment propici per tractar de refer la seva vida.

Bernils i Mach (Darnius, Quaderns de la Revista de Girona, 2003) explica com, des del final de la Guerra Civil, Subias i Sutrà no es van dirigir més la paraula fins que en un sopar a Figueres el 1954 “mútuament es van tractar d’amics i es fongueren en una cordial abraçada”. En la Figueres dels anys cinquanta es tornaven a teixir relacions entre persones del franquisme i de la tradició republicana. Frederic Marés, per exemple, va ser un gran defensor i protector de Subias. Eduard Rodeja, Ramon Reig, Joan Sutrà, o Manuel Brunet, vigatà empordanitzat, franquistes declarats, però cultes i crítics, uns més que altres,  coexistien amb la lenta recuperació de la tradició republicana que havia sobreviscut a l’exili com en el cas d’Alexandre Deulofeu, farmacèutic i científic conspicu, i alcalde durant la guerra de Figueres, un cop retornat. Deulofeu, per exemple freqüentà Manuel Brunet, Salvador Dalí i Carles Fages de Climent.

Subias que havia estat un servidor fidel de la República i de la Generalitat, en la millor tradició de la funció pública, estava ben connectat amb la societat benestant i conservadora de Figueres perquè estava casat amb Conxita Fages Neyra de Gorgot. Fou la tia de l’esposa de Subias, Àngeles López Neyra de Gorgot casada amb el propietari del castell de la Redorte, Gustave Bruguière, qui els va acollir. I fou el pare de l’esposa de Subias qui li va procurar els papers per normalitzar la seva situació a Espanya malgrat haver estat uns mesos fora. Abans que Subias va ser Joan Sutrà qui va freqüentar el castell de La Redorte, acollit també pels senyors del castell, per solidaritat figuerenca i a canvi d’alguns treballs de restauració que Sutrà va fer al castell. L’exili conservador de Sutrà va ser facilitat i propiciat per conspicus republicans com Jaume Miravitlles Sutrà, cosí de Sutrà, per Jaume Miravitlles Navarra, comissari de propaganda de la Generalitat i per familiars de Josep Puig Pujades i el mateix Puig Pujades cònsol a Perpinyà.

No hi ha cap dubte que la fractura de la guerra fou profunda però també que el teixit social figuerenc tenia mecanismes de solidaritat i d’interconnexió entre les diferents tendències polítiques fent valdre per damunt de les diferències ideològiques una certa solidaritat territorial i de classe. Malgrat tot, això no va estalviar a Subias la depuració i la suspensió de sou i feina i la necessitat d’anar a viure a Barcelona, fer treballs editorials diversos, i refer la seva vida amb l’ajut de Marés com a catedràtic de Llotja.

Abans de la guerra, i durant la guerra, Joan Subias uns anys més gran que Sutrà va assumir responsabilitats importants en el terreny de la gestió cultural, la protecció del patrimoni, i la gestió del sistema públic de biblioteques, primer (1927-1931) des de la direcció dels serveis de cultura de la Diputació de Girona i més endavant amb diversos càrrecs al servei de la Comissaria de la Generalitat a Girona, i directament de la Conselleria de Cultura. Durant la guerra va participar a Girona del salvament del patrimoni a través de la Comissió del patrimoni artístic i arqueològic i més endavant nomenat cap del servei de Museus de la Generalitat es va fer càrrec dels moviments de les obres d’art des d’Olot i Barcelona a Darnius i Agullana, on en va tenir cura fins al final de la guerra vivint a can Descals. Des dels diversos càrrecs va promoure la declaració de Monument Artístic Nacional de Sant Pere de Roda i Santa Maria de Vilabertran, va estudiar les taules gòtiques de Castelló d’Empúries i va gestionar la restauració de jaciments i monuments o la descoberta de pintures a Canapost, Cruïlles, Bellcaire, la vil.la romana de Tossa de Mar, Sant Quirze de Colera, Sant Feliu de Boada, Sant Martí d’Empúries, Ullastret, els Banys Àrabs de Girona, can Pau Birol de Girona, Segueró o Castelló d’Empúries entre d’altres.

En alguna de les seves actuacions Subias va acudir a Joan Sutrà i li va encarregar per compte de la Diputació la restauració de diversos retaules entre els quals el de la Verge de la Llet de Canapost i el de Cruïlles, i entre 1928 i 1931 la majoria dels retaules gironins en els quals intervingué el restaurador si bé finalment el seu àmbit d’actuació s’extengué a tot Catalunya.

Joan Sutrà per la seva banda va emprendre un procés d’estudi i especialització en la restauració i malgrat que, com Subias, no tenia cap titulació superior, va acabar connectant a Itàlia i a París amb les millors tradicions de restauració de l’època. A Itàlia sobretot a Roma, Vaticà inclòs de la mà de preveres catalans, i a Nàpols i a França al Laboratoire de Recherche des musées de France, l’any 1934. A Paris va fer algun contacte que no va fructificar per a fer una exposició d’art català que impulsava Francesc Cambó. Les necessitats de la guerra ressucitarien, però amb promotors i  conceptes diferents, la idea d’una exposició d’art medieval català a París. Sutrà es va especialitzar en la restauració de retaules i en la valoració i identificació de l’autoria i es va formar per defensar la idea de la conservació preventiva i la restauració del patrimoni amb les tècniques més avançades de l’època i amb voluntat de fer avançar la restauració cap a la professionalització. Una gran quantitat d’obres d’art catalanes van passar per les seves mans, per a estudi o restauració, i destaquen els retaules de Castelló d’Empúries, de Cornellà de Terri, les taules de Segueró, el retaule de la Mare de Déu del Mont, l’any 1933 els retaules de Santa Tecla i Sant Sebastià del claustre de la catedral de Barcelona, el de la Mare de Déu de Solivella de la Catedral de Tarragona, el retaule de la Transfiguració de la Catedral de Barcelona o les taules dels Sants Joans del retaule de l’església de Vinaixa. Acabada la guerra la intensitat de la seva activitat restauradora va baixar, es va dedicar preferentment a la decoració d’esglésies de la diòcesi de Girona i va promoure la recuperació del Monestir de Sant Martí del Canigó.

De la tesi de la Maria Àngels Miquel se’n desprenen diverses qüestions: l’oportunitat i la necessitat d’una edició d’aquesta tesi un cop revisada i actualitzada per a la publicació, d’una banda i la importància i l’interès de l’arxiu documental i fotogràfic de Joan Sutrà, ordenat, netejat, sanejat i catalogat per la Dra. Miquel, encara en mans de la família; aquest arxiu té interès general i estaria bé que s’arribés a algun acord per tal de situar-lo en algun arxiu públic, com més a prop millor de la terra de Sutrà.

Per altra banda la lliçó de les vides creuades de Joan Subias i Joan Sutrà és una bona mostra de la complexitat del conflicte ideològic i polític de la Guerra Civil i de les dramàtiques implicacions socials i ciutadanes. Sabent però que amb el temps el judici de la història posa en relleu els camins de la reconciliació com predicava l’oposició democràtica, sense caure però, ans el contrari, en polítiques de silenci i d’oblit.