Diari de Girona

La matinada del 8 al 9 de desembre van començar a arribar les primeres notícies de la mort de Jordi Nadal Oller (Cassà de la Selva, 14/3/1929-Barcelona, 8/12/2020). L’onze de desembre ens aplegàvem al tanatori de les Corts un grup reduït de familiars i amics en una sala mig plena d’un dels auditoris per acomiadar-lo. Vam escoltar “Le deserteur” de Boris Vian, “Le Metèque” de Moustaqui en la versió en català de Marina Rossell i “Al Vent” de Raimon. Vam escoltar les reflexions del capellà i les evocacions dels nets, dels fills i dels nebots. Les cançons ens transportaven al seu caràcter rebel i indòmit, crític implacable, exigent i rigorós, sovint nedant contracorrent, a la seva educació profundament francesa i als seus anys de València marcats per l’amistat amb Joan Fuster i la coneixença i descoberta d’un estudiant d’història que començava a cantar.

Joaquim Nadal Vilallonga, de Cassà i Àngela Oller Viader, de Cassà nascuda a can Viader de Bescanó, van tenir vuit fills: el gran Josep Maria, el segon Francisco, el quart Manel (el nostre pare), el cinquè Narcís i ara el sisè Jordi, ja traspassats. Viuen la Conxita, que voreja a Cassà els cent anys, Lluís, bessó de Jordi, arquitecte, i Mariàngela la germana petita.

Jordi Nadal va ser un excel.lent professor; un seu alumne, ara destacat empresari, m’ho expressava en aquests termes: “Va ser el meu millor professor, l’únic capaç de buidar el bar i omplir l’aula”. Havia heretat el magnetisme i la seducció a les classes del seu mestre el gironí Jaume Vicens Vives. Aquest el va acollir a la seva càtedra i el feu partícip de dues obres: el famós manual d’història econòmica d’Espanya i el volum cinquè de la “Historia Social y económica de España i Amèrica” on ja li va inocular el tema de la revolució industrial.

Amb una gran capacitat d’anàlisi, de síntesi, d’interrogació dels documents, fidel a la recerca d’arxiu, va explorar diversos camins en els que va establir les bases fundacionals de la demografia històrica a Espanya i a Catalunya. Els estudis sobre la població catalana, amb Emili Giralt, dels segles XVI i XVII i el descobriment de l’impacte altíssim de la immigració francesa en feren un treball innovador publicat a Paris el 1960. Seguiria més tard (1966) el seu llibre sobre la població espanyola que esdevindria un clàssic i un referent. Després va reprendre el fil de la indústria i va publicar el famós llibre sobre el fracàs de la revolució industrial a Espanya (1975) que seria la base d’un gran debat historiogràfic entre els que, com ell, creien que el procés de modernització d’Espanya s’havia quedat a mig camí davant dels que volien defensar una visió més endolcida de l’evolució de l’Espanya contemporània. El sector tèxtil, la mineria, la indústria surotapera, el sector metal.lúrgic i la siderúrgia, les indústries mecàniques, esdevindrien camps de recerca sempre pionera per la claredat dels plantejaments i l’eficàcia de les conclusions. Els llibres que dirigí i que van esdevenir els Atles de la industrialització a Espanya (2003) i de la industrialització a Catalunya (2012) són un compendi del seu treball i de la col.laboració estreta dels seus deixebles. El seu darrer llibre sobre La Hispano Suiza (2020), mostra la seva manera de fer i el rescat per a la història d’una indústria catalana de primer nivell mundial avortada per la incompetència i la interferència de la política.

Jordi Nadal va viure a Cassà de la Selva, Reims, Perpinyà, Liverpool, Barcelona, Princeton, i va fer estades a Tolosa de Llenguadoc i Paris. En aquest recorregut i pel seu itinerari intel.lectual va assolir un altíssim reconeixement internacional que es va concretar en diversos doctorats honoris causa i en la petició de Carlo M. Cipolla de dues col.laboracions per a la “Fontana Economic History of Europe”, al volum quart (1973) per avançar els resultats del “Fracaso” i al volum sisè (1976) per explicar conjuntament amb Josep Fontana la història econòmica de l’Espanya del segle XX.

La seva vinculació gironina neix de la proximitat amb Cassà. De retorn de Reims i Perpinyà al final de la guerra civil va assistir durant dos cursos a l’institut de Girona, desplaçant-se cada dia amb el tren de Sant Feliu, i assistint esgarrifats amb els seus companys als judicis sumaríssims que es perpetraven a l’Audiència de Girona contra els republicans represaliats pel franquisme.

Allunyat durant molts anys de Girona hi va tornar de 1977 a 1981 per a fer-se càrrec de la direcció del Col.legi Universitari de Girona.

Però on va destacar més la seva aportació a la història de Girona va ser en algun dels seus treballs, molt a la francesa, on demostrava la seva capacitat d’interrogar i interpretar les fonts i on era capaç d’establir una interrelació directa entre l’àmbit local de les fonts i el caràcter general de les interpretacions.

Per aquest camí va elevar a categoria de model, de paradigma, l’evolució dels naixements de la parròquia de Sant Feliu de Girona de 1511 a 1700. El quadre i la gràfica d’aquesta evolució esdevenen la pauta interpretativa de la història demogràfica de dos segles, i així ho explica el peu del gràfic: “Evolución de los nacimientos (bautizos) en la parroquia de Sant Feliu, de Gerona. La curva señala claramente el alza demogràfica del siglo XVI (hasta 1590) y la depresión del XVII. Así, puede tomarse como símbolo de la trayectoria general de la población española bajo los Austrias”.

L’altra gran contribució a la història de Girona van ser els seus treballs sobre la fàbrica de maquinària de Planas, Flaquer i companyia al Mercadal de Girona. Sobretot l’article “Los Planas, constructores de turbinas y material eléctrico (1858-1949)”, publicat al número 1 de la “Revista de historia industrial” (1992). Els quadres acrediten la difusió per tota la geografia espanyola de les turbines fabricades al costat de la Sèquia Monar amb 407 instal.lades de 1858 a 1885 i 805 instal.lades entre 1886 i 1910. Les infografies situades sobre el mapa d’Espanya acrediten que en proporció variable no hi ha ni una sola província espanyola que per aquell període no tingués una turbina Planas instal.lada ja fos en la indústria cotonera, la indústria paperera o la indústria elèctrica.

Així fou com Girona va inspirar i animar la modernització de sectors industrials bàsics de tot Espanya i des d’aquí va difondre l’electrificació dels propis sectors industrials i també de l’enllumenat públic.

Jordi Nadal va definir l’any 1985 amb una brillant exposició al Born el concepte “Catalunya, la fàbrica d’Espanya”. Un passat brillant en un present incert que l’inquietava. I va viure inquiet de passió intel.lectual i de compromís personal fins al darrer dia.