Avui

Puc opinar sobre Jordi Pujol amb un cert coneixement i familiaritat, des de la discrepància, un distanciament cortès, el reconeixement de les seves capacitats, el coneixement de les seves mancances i febleses i des d’una doble condició institucional -alcalde i parlamentari- que m’ha portat a una visió força contrastada.

Vaig conèixer Jordi Pujol quan acabava de sortir de la presó de Saragossa i va venir a viure uns mesos a Girona. Jo tenia catorze anys. Ell mateix ho certifica en la dedicatòria que em va fer el 23 de febrer de 1980 del seu llibre Construir Catalunya. On deia: “A Joaquim Nadal, el de fa 17 anys i al d’avui que és batlle de Girona. Molt d’èxit”. Constato que quan Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat jo ja feia un any que era alcalde de Girona. En aquella estada a Girona va freqüentar diversos ambients amb gent jove que més endavant serien el ferment fundador de CDC a la ciutat, algun familiar, personalitats de la vida cultural, i un grup reduït entre els quals Mn. Manuel Fuentes, el Sr. Fraga, el Dr. Pompeu Pascual i el professor Santiago Sobrequés, amb els que feia algunes passejades pels carrers de la ciutat antiga on vivia i en les que sentint-se lliures discutien de tot, comentaven l’actualitat i conspiraven a fons contra el franquisme. El fet que a la casa on Jordi Pujol vivia a Barcelona, a la ronda del general Mitre, hi tingués també un pis una germana del meu pare i el seu marit va portar Jordi Pujol un parell de cops aquell hivern de confinament a sopar a casa. La distància ideològica entre Pujol i els meus pares era considerable, però la politització conservadora de la meva família era molt poc militant i més feta en els records i vivències de la Guerra Civil que en l’efervescència del moment. Recordo sopars cordials, distesos, no gens polítics, molt d’estar per casa on l’únic element que destacava de la indiscutible personalitat de Jordi Pujol era la seva irrenunciable i explícita catalanitat, expressada en la defensa a fons de la llengua. Tots els contactes esporàdics o no, no van estalviar Jordi Pujol i la seva esposa una sensació de buit, de societat que gira l’esquena, i Girona va deixar en el matrimoni un mal record, que el temps ha anat diluint i modificant.

 Més endavant vam tornar a coincidir, poc abans de la fundació de CDC. Va venir a donar una conferència a la Cambra de Comerç i un cop acabada, l’amabilitat del aleshores president de la Cambra, Francesc Ferrer i Gironès, em va permetre el privilegi de compartir un sopar a l’hotel Fornells Park amb Jordi Pujol i una vintena de persones. En aquest sopar Pujol va fer explícita la seva voluntat de fundar un partit i tinc la impressió que és de les primeres vegades que en va parlar amb un públic heterogeni i no del tot afí. Jo tenia aleshores poc més de 22 anys i portat d’un ímpetu encara molt juvenil vaig discutir l’argumentació de Jordi Pujol des de posicions més radicals i tocades, poc o molt i de manera confosa, pel marxisme. Va ser en aquest sopar on responent al mateix Pujol, que ens demanava que ens definíssim, jo em vaig proclamar una mica innocentment marxista i en Francesc Ferrer va proclamar el seu eclecticisme. És molt probable que fos aquí on Jordi Pujol va començar a opinar que jo anava equivocat, que era un error històric i que m’havia equivocat de partit, com uns anys més tard em retrauria més d’una vegada, quasi sempre en privat però també alguna vegada en públic. Coneixent-me a mi i a la meva família, Jordi Pujol sempre ha opinat que jo m’ he equivocat de partit i que un fill de la burgesia catalana il·lustrada només podia anar a parar al seu partit.

 Després de la meva elecció com alcalde (1979) i la seva com a President (1980), el 1983, Jordi Pujol va fer la seva primera visita oficial com a President de la Generalitat a Girona. Els diaris gironins del 6 de desembre de 1983 publicaven una crida meva com alcalde titulada “Benvingut President”, on expressava la lleialtat institucional de la ciutat i el reconeixement per la col·laboració del Govern de Catalunya amb el Govern de la Ciutat. En la recepció que el Ple de l’Ajuntament li féu el dia 7 al saló de sessions vaig canviar l’estricta cordialitat per l’exigència institucional, i vaig fer un extens llistat de mancances i dèficits que reclamava que fossin abordats per la Generalitat. Però aquest joc institucional a pocs mesos de les eleccions de 1984 no va ser prou ben entès pel meu partit que va considerar que el meu article-ban era inoportú i una concessió innecessària.

 És amb aquest bagatge i aquest coneixement que el PSC em va proposar com a candidat a la Presidència de la Generalitat. La meva opció va ser plantejar una campanya subtil, de reconeixement de la tasca feta des  de la Generalitat i de major exigència per les febleses i les mancances que ja es detectaven. El meu pensament era que si totes les enquestes donaven un alt grau d’acceptació de la tasca del Govern i una altíssima valoració del President, ningú no entendria una actitud de confrontació radical. Pensava en els combats de boxa i en el boxejador que quan no es veu encara prou fort s’agafa al cos del contrincant per evitar de rebre’n les patacades i només busca la distància quan sap que podrà donar un cop segur. Aquest plantejament també em va portar algun disgust perquè en el debat de TV3 ningú no va entendre una certa condescendència meva amb Pujol i tothom esperava que el candidat del primer partit de l’oposició saltés a la jugular del President. Com que no ho vaig fer, l’endemà em vaig trobar amb la sorpresa, per a mi, no per als pocs assessors que tenia, que tota la premsa barcelonina desaprovava la meva actitud en el debat. Em va costar de refer-me i mantenir un to i dignitat durant tota la campanya. Pujol va perdre la majoria absoluta i per un moment, en el meu despatx al Parlament, es va viure la primera esquerda de l’edifici convergent que no havia sabut negociar i que es va trobar amb l’acord dels quatre partits de l’oposició per fer president del Parlament Joan Reventós. L’acord incloïa molts altres aspectes que es van quedar a la cuneta i que si s’haguessin complert la vida política i parlamentària s’hauria accelerat a Catalunya molt abans del que ho ha fet. Però tot va quedar en una tempesta en un vas d’aigua.

 Vaig acabar de fer-me una idea clara del Pujol polític en els meus quatre anys de President del grup parlamentari en els torns de control que he continuat, en part, durant aquests darrers quatre anys. Pujol no va acceptar mai la meva proposta de mantenir uns contactes periòdics al Palau i mai no ens va considerar gaire als partits de l’oposició. Venia de moltes majories absolutes, congriava algun ressentiment mal paït, es sentia fort malgrat tot, es sabia gat vell, se les sabia totes, flirtejava amb l’élite política de Madrid amb gran comoditat, compareixia en els grans fòrums mundials, i galopava per Catalunya racó a racó per fer-se omnipresent i encarnar en ell la institució i la Presidència. Aplicava en tots els actes un equilibri estrany de proximitat i distància, de familiaritat i escepticisme alhora. Practicava una proximitat sense tendresa aparent. Era la política del pragmatisme exacerbat sense expressar sentiments ni emocions. Admeto que la duresa i la fermesa de les conviccions potser havien acabat per amagar i deixar en un segon pla la possibilitat d’expressar aquestes emocions. Però Pujol ha sigut calculador sense ser fred, eficaç i pragmàtic sense abandonar un punt de distanciament cínic potser necessari per a l’estricta supervivència. Treballador incansable, observador atent, murri sovint sense sornegueria, polític fins al moll de l’os.

 Convençut de la rellevància institucional de la Generalitat ha fet sovint de la parafernàlia del poder una escenificació per afirmar aquesta rellevància, sempre però amb una cura calculada de no ferir cap susceptibilitat, com quan en tots els viatges a l’estranger procurava allotjar-se o ser rebut en les ambaixades d’Espanya de la mà de les quals havia sovint organitzat el viatge amb voluntat d’exportar la cara més moderna i presentable del país. Però sovint aquests viatges, amb gran acompanyament, eren més de consum intern que no pas d’autèntica projecció exterior.

M’hi he oposat de totes les maneres. L’he llegit i citat. Li he seguit la pista i les pistes. Em conec amb un cert detall les impagables Paraules del President,” que són el compendi de totes les virtuts i de tots els defectes del Pujol President. Del Pujol constructor hegemònic de l’autogovern de Catalunya fins ara que s’ha retirat. Només que en aquesta quasi absoluta hegemonia hi ha també algunes de les nostres principals debilitats com a país. El futur dirà i farà balanç a fons passant el sedàs. Vint-i-tres anys de Presidència tampoc no són fruit de la casualitat.

 En el meu balanç personal i de govern puc dir que en la relació política em va tractar amb deferència en algun moment de la meva època d’alcalde, com quan em va convidar a un impagable viatge a Aquisgrà, Estrasburg i Bonn, i en el moment de la negociació de la llei de política lingüística quan era del tot evident que necessitava com fos els socialistes. I també puc dir que a mesura que el jove alcalde de la dedicatòria de 1980 es va anar consolidant la condescendència en el tracte va anar disminuint.

 Però en un balanç de conjunt des de l’oposició tinc la clara impressió que ha jutjat els socialistes d’una forma esbiaixada, amb un ull hipercrític i veient alguns fantasmes personals on només hi podria trobar adversaris polítics.

(Aquest article forma part del recull  Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 227-231)