Cada any sense fallar, després de la cantada d’havaneres a les escales de la Catedral del grup Terra Endins de Girona, el mestre Josep Viader parlava, a l’hora de sopar, de “Girona m’enamora”. M’agradava veure’l entonar unes notes, marcar uns compassos i amb apassionament discret, com era ell, sentenciar: “que no ho veieu que ‘Girona m’enamora’ no és una sardana, que és un bolero!!?” Composta per Ricard Viladesau com una sardana i pensada per a cobla, és veritat que potser en podríem dir una sardana amb aires de bolero! No hi pensàvem gens en aquesta disquisició la nit del 5 de novembre de 1989, mentre sortíem del Teatre municipal entusiasmats, veient com tothom la taral·lejava després de només haver-la sentit dues vegades. La gent se l’havia fet seva del tot, potser precisament seduïts per aquests aires encomanadissos d’un bolero arrossegat.

Josep Birba més que ningú, potser fins i tot més que el mestre i compositor de la sardana, mostrava un somriure franc, darrere les seves ulleres, marcant els pòmuls i el nas amb un perfil inconfusible. De fet, ell era el responsable d’aquella sardana. Crec que puc dir que amb motiu d’un concert d’homenatge al príncep de la tenora, a Girona, Birba li va demanar expressament que compongués una sardana amb aquest títol.

Veníem de les primeres campanyes promocionals que va impulsar el regidor Francesc Pararols amb aquell eslògan: “Girona, cal anar-hi”, que avui ja ningú no recorda, però que va marcar els inicis de la promoció turística de la ciutat amb un punt d’ambició i de professionalitat. Ens semblava que calia inventar un nou eslògan i amb Joan Casanovas ens vam posar a fer llista. Una llista llarga gairebé sempre al voltant de la paraula estimar. Finalment, ens vam decidir pel “Girona m’enamora”, que va fer fortuna. Aquest eslògan i el Gi de tres colors, verd, taronja i vermell, van ser durant molt de temps una imatge icònica. Com tot el que sortia de l’Ajuntament va rebre algunes crítiques i un dia una noia, al programa “El ciutadà té la paraula” em va dir que el trobava una mica cursi. Li vaig preguntar si tenia promès i em va dir que sí. Li vaig preguntar si estava enamorada i em va dir que sí. I li vaig demanar si trobava cursi el seu amor, el seu enamorament i em va dir que NO. No calia afegir res més.

Josep Birba i Cerezo va ser, doncs, l’artífex màxim que va fer possible una sardana que ha donat la volta al món, que ha esdevingut la “millor sardana de la història dedicada a Girona” per votació popular, que és coneguda apreciada, ballada i cantada arreu i que, adaptada pel mestre Viader, s’ha incorporat al repertori dels grups d’havaneres, com hem dit. De fet, la modèstia de Josep Birba va fer que la sardana, amb tots els honors, fos dedicada per Viladesau a Girona i al seu Ajuntament, i que a través d’ella s’oficialitzés més, si calia, el nou eslògan que acabàvem de crear.

Josep Birba i Cerezo va morir ara fa un any i un mes (juliol de 2012), i d’aquí un any i un mes (novembre de 2014) farà vint-i-cinc anys de “Girona m’enamora”. M’ha semblat que avui podia establir aquest pont cronològic i sumar en una rotllana Josep Birba, Ricard Viladesau i “Girona, m’enamora”. Potser és el camí per a un homenatge merescut i per una campanya promocional que ha de donar nous fruits en el coneixement i la divulgació de Girona i de la sardana.

De fet, Josep Birba va ser tota la vida un activista sardanista. I l’any 2003, l’Obra del Ballet Popular i el GEiEG li van reconèixer amb el Premi a la Dedicació i amb la insígnia d’or, respectivament.

Vinculat al món de les colles (Contrapunt: 1944; Amunt i Crits: 1945; Amants de la Dansa i Sempre Avant :1947-1952), per finalment participar amb plenitud a les colles sardanistes del GEiEG, a partir de 1958, quan s’hi va reincorporar. Encara el 1987 crearia amb una colla d’amics la veterana Amunt i Crits. Des d’aquest món va ser impulsor dels concursos de sardanes revesses, del concurs de Fires de colles sardanistes i, naturalment, des de 1955 va ser membre de l’associació Amics de la Sardana, que havia plantejat de diverses maneres la necessitat de donar carta de naturalesa a la sardana en la vida i l’activitat de la ciutat de Girona. Més d’una vegada havíem comentat que si a Barcelona, un cop a la setmana, es ballaven sardanes al pla de la Catedral, perquè no es podia fer el mateix a la Rambla de Girona, a la plaça del Vi o a la plaça de la Constitució.

Aquest és, de fet, un dels deutes que tenim amb Josep Birba i Cerezo. En el fons, si al Museu d’Història de la Ciutat hi ha el que pot ser l’embrió d’un Museu de la Sardana, si hi ha instruments i partitures, si han existit i s’han renovat compositors i cobles, per què no ha de ser possible lligar passat, present i futur i assegurar la dignitat d’un llegat d’una banda, i la vibració humana de les ballades de l’altra? Content com estava del concert de cada any, del dia de Sant Narcís, primer al Teatre Municipal i després a l’Auditori, ell mateix sabia que amb això no n’hi havia prou i que calia treballar cada dia amb l’entusiasme que ell ho va fer. Ressonaran per sempre les notes de Ricard Viladesau en reconeixement i homenatge a ell i el seu amic Josep Birba, que ara ja ballen junts en un altre món.

Si voleu veure l’article publicat podeu clicar aquí.