Diari de Girona

Aquest matí (diumenge 10 d’abril) pocs minuts abans de començar el Ple Extraordinari del Parlament per commemorar els 25 anys de la restauració parlamentària he rebut un missatge de telèfon de la Carme Barceló, alcaldessa de Vila-Sacra, escuet i contundent: ”Quim, en Josep és mort”. Pocs dies abans havia provat de parlar amb ell pel mòbil, però ja no podia i vaig parlar uns moments amb la Rali, la seva esposa. Feia unes setmanes que havíem parlat, doncs, per darrer vegada, poc abans d’anar a la Clínica Teknon a una de les sessions de tractament que seguia. Encara estava optimista i amb ganes de viure, però era ja molt conscient del dolor i de la gravetat de La malaltia. Em va donar ànims pel Carmel i vam quedar que ens veuríem. Ja no podrà ser.

Ens havíem vist per darrera vegada molt a finals d’estiu. Estava a punt de tornar a Brasil i venia del Palau de la Generalitat, on s’havia entrevistat amb el President Maragall. Vam fer una xerrada llarga. Un repàs extens. Estava optimista, atlètic, content, amb un punt d’inquietud, més pel retorn que per la malaltia que, en aquells moments considerava, en bona mesura, superada. Acabava el seu segon període com a ambaixador i li tocava tornar a Espanya. Buscava, però, una destinació internacional, potser Montpeller o Perpinyà, que li permetessin estar a prop de Castelló d’Empúries i al costat de la seva mare.

Va viure la seva feina amb una gran intensitat i dedicació. En aquest aspecte jo voldria destacar diversos moments de la seva trajectòria professional. Primer, al costat del President Adolfo Suárez, amb aquell equip potent i jove que va conduir des de la Moncloa els moments més culminants de la transició. Des d’aquí, encara molt jove, va viure, des de la maquinària de l’Estat, moments de gran transcendència per a la nostra història contemporània. El servei al president Suárez el va portar durant un temps curt al Govern civil de Barcelona, des d’on va viure i vam compartir alguns dels moments culminants del cop d’estat del 23-F. Però passada l’etapa de gabinet va voler tornar a la seva carrera i al servei exterior pel qual estava format excel•lentment. Després de diversos càrrecs en ambaixades va tenir durant un temps l’encàrrec, que va complir a plena satisfacció, de dirigir l’Escola Diplomàtica i, finalment, obtingué els encàrrecs, primer de l’Ambaixada d’Espanya a Bulgària i, en segon lloc, i després d’un episodi peculiar de recusació, com a ambaixador a Cuba fou nomenat ambaixador al Brasil. Aquí va poder desenvolupar totes les seves arts diplomàtiques i va atendre les més altes magistratures de l’Estat i de la Generalitat fins a culminar amb la més recent visita del president Zapatero a Brasil, de la qual se sentia especialment satisfet. El cos i el cap li van permetre i quasi diria que li van demanar d’aguantar fins a aquesta darrera visita, que era com un colofó de la seva carrera.

Després, a finals de l’any passat, ja va tornar. Em va avisar el cap de protocol de la Delegació del Govern a Catalunya, l’amic Fornells, a qui he vist plorar aquest matí quan li he comunicat la notícia.

A Bulgària va trobar temps i diners, que treia de sota les pedres per ajudar un orfenat i aquí també va trobar, després de molts anys de solter empedreït, la Rali, que seria poc després la seva muller en una cerimònia solemne a la Catedral de la vila comtal de Castelló d’Empúries.

Alt, elegant, moreno, estilitzat, distingit, discret, “guapo”, era molt amic d’en Ma (en Martí Manel Díaz) i, amb tots dos, havíem compartit sovint l’oportunitat de repassar displicentment el panorama polític del nostre país i del món. Mentre en Ma va viure fèiem a vegades plans per escapar-nos a veure’l a alguna de les seves destinacions, i en Ma ho va fer, però jo no vaig poder i em reca. Amb molt pocs anys de distància han fet un procés paral·lel en la malaltia, massa joves tots dos per deixar injustament aquest món.

Avui, en un dia lluminós i clar, d’horitzons nets amb la plana empordanesa batuda pel vent, ha mort aquell jove prim i alt que vaig conèixer ara fa més de quaranta cinc anys al Collell. D’arrel gironina incombustible, com els seus pares i germanes, va optar per una vida cosmopolita i viatgera que li agradava, sempre que pogués tornar cada any a l’estiu o per Nadal a trepitjar la terra que el va veure néixer, i a retrobar per uns dies els amics que havia anat fent al llarg d’una vida curta, però fructífera.

No ho he volgut passar per alt perquè em sembla que hem perdut un dels gironins de més projecció dels darrers temps i a vegades els silencis són injustos.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 265-267)