Diari de Girona

L’arquitecte Josep M. Pla Torras havia inaugurat una nissaga d’arquitectes estesa per germans, fills i nebots. Des del cor del barri vell, al carrer Bonaventura Carreras Peralta, la família Pla es va anar desplegant. En Josep Maria, la Conxa i en Joan, fills del veterinari Joan Pla Frigola i de la Concepció Torras Salvatella han teixit lligams amb Girona, el Pla de l’Estany i la Garrotxa. De nissaga de cal ferrer de Mata i de Sant Joan les Fonts, els Pla farien cap a Girona on el pare acabaria fent-se càrrec de l’escorxador municipal i de les altres instal.lacions municipals que requerien els serveis d’un veterinari. Des d’aquell moment l’antiga Via Augusta va esdevenir l’eix vertebrador d’una família d’arquitectes tot seguint la petjada del fill gran de la casa.

El testimoni sobre l’obra i la trajectòria d’en Josep Maria, traspassat el 8 de febrer passat, es pot trobar en primera persona i amb les veus del germà i del fill al llibre d’en Valeri Pastrana sobre Arquitectes i arquitectura. Dels mestres d’obres als professionals que han projectat i construït Girona al llarg del temps ( Cassà, 2019). I per altra banda d’altres veus més autoritzades ja n’han analitzat les seves aportacions principals.

Bet Capdeferro Pla, neboda, sota l’atenta mirada d’en Josep Capdeferro Pla, al final de la cerimònia de comiat, amb veu tallada i amb l’emoció a flor de pell va subratllar un aspecte fonamental; la filiació esglaonada, per l’imperatiu de l’edat i de l’experiència, de tots els arquitectes Pla-Torras, Pla-Solà Morales i Capdeferro-Pla des del tronc principal d’en Josep Maria que va obrir el camí. Sense aquest antecedent potser la nissaga d’arquitectes no hauria existit. Va ser el reconeixement explícit d’un mestratge i d’una tutela amb l’ascendent del germà, del pare, de l’oncle. Amb alguna digressió sobre els temps que vivim, sobre la climatologia capgirada que ens envolta, sobre les floracions fora de temps i sobre el gust i el sentit de les proporcions, de la funcionalitat i de la innovació dels materials en l’arquitectura d’en Josep Maria Pla. I el valor i l’escalf de la llum enlluernadora del mar i el sentit de la intimitat i del confort del foc a terra.

Més enllà de l’obra concreta escampada per la geografia gironina, més enllà de la intimitat dels espais viscuts i compartits per la família a Girona o a l’Estartit, més enllà de la cura pels casals familiars a Mata o a Besalú i Sant Joan les Fonts sempre amb una petjada de color, de tractament i conservació, de patrimoni endreçat, hem de recordar la seva participació en el Pla Director de la Catedral i el seu seguiment reiterat, cada setmana, amb voluntat de fer de la Seu gironina també a les darreries del segle XX i en el segle actual una autèntica Obra de la Seu, un work in progress, per deixar constància que els edificis antics, per sòlids que siguin, per fortes que siguin les pedres i els fonaments no es poden deixar mai i s’han de seguir amb atenció; amb intervencions acurades, amb una rehabilitació constant, amb una adaptació intel.ligent dels usos i de les instal.lacions. La comissió de seguiment era un exemple de transversalitat intergeneracional amb arquitectes joves i grans compromesos en equip en una intervenció que mai no havia estat i no podia ser en l’actualitat l’obra d’una sola persona, l’herència d’un sol mestre. Amb respecte pels mestres del passat l’arquitecte Pla, amb tots els altres, tenia cura justament que aquella herència no ens quedés a les mans, perquè havia esdevingut una herència col.lectiva.

El recordatori del funeral amb la inscripció “Josep Maria Pla Torras, *10-9-1933/ + 8-2- 2020” incorporava a la part baixa del quadrat una part del frís d’arbres i ocells, potser coloms, o no, de ferro forjat que havia dibuixat en Titin Comadira i que presidia l’estudi d’en Mia Pla. Aquest dibuix-recordatori em va transportar justament a la cerimònia del casament d’en Josep Mª Pla. De cop s’establia un lligam, un pont, un nexe d’unió entre la Basílica del Sant Sepulcre de Palera, ara plenament recuperada, i el romànic auster i conventual del monestir de Sant Daniel. Invitació de casament i recordatori de la mort amb un mateix simbolisme de vida. En aquell casament, jove de quinze anys, hi vaig participar d’una manera directa com he explicat al meu llibre Fent tentines per la vida (Barcelona, 2013), per encàrrec directe de Mossèn Genís Baltrons, en aquells moments consiliari de l’Agrupament escolta Sant Narcís. Reprodueixo aquí el meu text perquè em sembla que recull molt bé com vaig viure aquell casament: “L’any 1963 ens van encomanar la cerimònia del casament de Josep Maria Pla i Torras amb Faustina de Solà-Morales. Es casaven el 26 d’octubre, a l’església basílica del Sant Sepulcre de Palera. Durant unes setmanes, en el mateix estudi de l’arquitecte Pla, en el darrer pis del carrer Carreras Peralta, mossèn Genis em dibuixava, pas per pas, els moviments de la cerimònia. Vaig acumular un plec gruixut de dibuixos esquemàtics que, naturalment, ja no tinc, malgrat que tinc fama de guardar-ho tot. Cop de mans, reverència, celebrant i diaca a la dreta, sotsdiaca a l’esquerra. Encens a l’altar. Benedicite pater reverende…i la naveta apunt per omplir l’encenser amb brases de la pols olorosa que s’escamparia pel temple. Volta a l’altar, encens a les imatges.Tres de dos al Sant Crist, o al Santíssim, un de dos al poble. I, així successivament, fins arribar al final de la cerimònia. Havíem preparat tot un recorregut amb torxes que assenyalava el camí als convidats. Els minyons escoltes es repartien al llarg del camí amb les torxes. Però aquell dia va caure un ruixat descomunal i tot plegat va quedar una mica passat per aigua. Els escolans i jo mateix al capdavant, a cobert, ens havíem escapat de la remullada. Després mig morts de son, amb autocar vam anar fins al casal dels Solà-Morales, al Firal d’Olot, a participar del convit de noces. De tornada estàvem morts i aigualits”.

A Sant Daniel, en canvi, lluïa el sol. L’església es va omplir de familiars i amics; fills i filles i nets. Acabada la cerimònia, al Claustre, vam compartir una copa de cava en memòria d’en Mia Pla. Les arquitectures restaurades pel seu fill ens acollien generosament i un vol d’ocells havia deixat el fris forjat de la casa i s’enlairava lliurement.