Josep Pallach, 100 anys. Un llegat encara actual

Per Joaquim Nadal i Farreras, Institut Català de recerca en Patrimoni Cultural-CERCA/Universitat de Girona

Publicat amb el títol “Josep Pallach i Carolà i la socialdemocràcia a Catalunya” en el llibre col·lectiu Josep Pallach, cent anys. Un llegat encara actual. Girona, Curbet edicions, 2021, p. 63-70.

Al final de la Guerra Civil espanyola Josep Pallach tenia dinou anys. Però les circumstàncies l’havien portat ja a viure una vida intensa que perfila una biografia rica d’experiències. Joan Guillamet, empordanès com ell,  ens en fa una síntesi apretada i fidel: “Ja abans de la nostra guerra el recordo ficat en les activitats polítiques de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya juntament amb d’altres companys de l’Institut. Després es va fer del Bloc Obrer i Camperol. Va venir la guerra i va ser del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Recordo haver-lo vist els primers temps de la revolució, juntament amb altres companys del seu partit, tot preocupant-se pel salvament i per la conservació d’obres d’art que poguessin estar en perill de desaparèixer. Després, el front, l’exili, els camps de concentració, la tornada clandestina, la presó, altra volta l’exili i l’aprofitament universitari per esdevenir una autoritat en el camp de la pedagogia i, després d’haver participat en la resistència francesa contra la invasió hitleriana. I tornada a la terra per a oferir-li, en el camp universitari, els fruits que havia recollit a fora i, en el camp polític, la continuïtat de la seva lluita de sempre.”

Efectivament, jove i actiu, Pallach l’any 1942 després de passar pels camps de concentració de Sant Llorenç de Cerdans, Amélie-les-Bains i Sant Cebrià torna a Catalunya després d’haver-se implicat a la Xarxa Martin de la Resistència i escapar de la pressió de la Gestapo en territori francès. A Catalunya i Espanya els temps no eren fàcils, treballà en la reconstrucció del Front de la Llibertat i el 24 de desembre de 1944  fou detingut i empresonat. Aconsegueix escapar i torna a l’exili ja per a una llarga temporada. S’implica de nou  en la resistència i comença els primers passos del Moviment Socialista de Catalunya de la mà de Manuel Serra i Moret amb qui establiria una sòlida amistat.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial inicia una etapa llarga entre 1946 i 1970 durant la qual combinarà l’acció política amb la seva formació com a pedagog que li permet incorporar-se l’any 1951 a l’escola de Montgeron on posarà en pràctica el resultat dels seus estudis i on en contacte amb estudiants farà un aprenentatge viu permanent.

A l’exili Pallach viu l’encadenament de la fi dramàtica de la Guerra Civil i la duresa extrema de la II Guerra Mundial,  amb Europa sencera amenaçada pel feixisme. El final de la segona guerra dibuixa una nova Europa. Coincidint amb el temps de Pallach a l’exili aquesta Europa que ha vençut i en molt bona mesura ha liquidat el feixisme en nom de les llibertats, es recomposa i es repensa.

Seguim un seu gran amic Heribert Barrera per conèixer les fonts d’on va beure la socialdemocràcia: “En Pallach ben encaminat per en Josep Rovira, començava ja a recórrer –i molt veloçment- la trajectòria ideològica que havia de portar-lo, des del leninisme pur i dur del POUM, a la socialdemocràcia de la postguerra. Jo compartia amb ell l’experiència directa de l’estalinisme en acció durant la Guerra Civil, però encara no m’adonava prou que, pels socialistes europeus d’aleshores, l’ortodòxia marxista i l’objectiu final de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, eren ja, de facto, antigalles absolutament superades”.

Aquesta velocitat de trànsit ràpid el convertirien als ulls de molta gent en un precursor. Anticipant-se a l’evolució dels temps, socialdemòcrata en un mar de marxisme doctrinari, de modes efímeres, de fonamentalisme rígid, avançava en la formulació dels principis pragmàtics de la socialdemocràcia aplicada a Catalunya. El 1954 ho concreta i  publica a les edicions de l’MSC el llibre El nostre combat (Acció i perspectives del socialisme a Catalunya), amb un pròleg “Dues paraules” de Manuel Serra i Moret.

Entre l’exili i l’interior Pallach és la distància més curta entre les paraules i els fets. El camí més ràpid per assumir l’experiència de la Guerra Civil, digerir el distanciament revolucionari entre els grups marxistes radicals i l’estalinisme, i assumir, des de l’exili, que lluny del centralisme democràtic, el camí únic era la fusió entre socialisme i llibertat. No hi podia haver una societat que atengués les perspectives de l’estat del benestar sense  un context democràtic. La solució: el socialisme democràtic.

Hi ha com a mínim dues menes d’exili; l’exili nostàlgic, que mira només cap a Catalunya que creu en la imminència del col.lapse del franquisme i que davant de l’evidència contrària es corseca, esdevé eixut i eixorc d’idees, destructiu. I hi ha també un exili actiu, capaç de beure i amarar-se de les fonts de la nova Europa, un exili que mira Catalunya endins i Catalunya enfora i que es disposa a fer de pont entre l’interior i l’exterior i que farà que les idees predominants a la política europea impregnin l’acció de l’oposició democràtica a l’interior.

Després d’haver fet l’aprenentatge a Europa, polític i professional, Pallach decideix de tornar a Catalunya l’any 1970 on troba acollida a la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’Escola de Mestres de Sant Cugat i al Col.legi Universitari de Girona. És un xoc. Pallach ja ha fet a fora l’aprenentatge que molts dels seus nous col.legues i companys han de fer a l’interior aprenent equivocant-se. Entra en un microcosmos, ara en diríem un ecosistema, impregnat d’autogestió d’una banda i de marxisme doctrinari de l’altra. Són temps d’hegemonia marxista i de menyspreu cap a la socialdemocràcia entesa, equivocadament, com un succedani burgès. Pallach a Catalunya ha de nedar contracorrent.

Amb tot segueix el seu designi de mantenir una opció professionalitzadora en el camp de la pedagogia i per això defensa la seva tesi de doctorat l’any 1975 buscant en la tradició dels mestres gironins de principis del segle XX unes pautes de renovació pedagògica que ell ha vist formulades, teoritzades i contrastades a la realitat al centre educatiu de Montgeron. I mentre desplega les seves idees polítiques i les seves propostes, la drecera més clara cap el socialisme, i per aquest motiu funda a Montserrat el 10 de novembre de 1974 el Reagrupament Socialista i democràtic.

L’any 1975 uns mesos abans de la mort del dictador pronuncia la conferència “El socialisme democràtic a Europa”, al col.legi d’arquitectes de Barcelona, el 22 d’abril, dins del cicle: Les terceres vies a Europa, que l’editorial Nova Terra publicaria en un llibre de referència amb totes les conferències del cicle.  És l’assaig general de la implosió de la política catalana en un sistema de partits polítics.

En aquest context escriu i publica també a Nova Terra La democràcia per fer què (1975). El fil argumental de la conferència ens posa en contacte amb el determini de Pallach i els seus plantejaments:

En el context de la fi del franquisme defineix un punt d’arrencada, el compromís programàtic, que ja no pot ser fet d’intencions, sinó que en el camí de trobar la identitat de cadascú, defineix la seva proposta dient que  “som el que fem, som el que hem fet”, posant les accions per damunt de les elucubracions.

A Europa hi ha uns models que són i fan.”I en política els partits són el que fan”. “La coherència entre les paraules, els pensaments, les actituds i les obres…”. “En el camp del socialisme democràtic, jo els invitaré a jutjar els socialistes per les seves obres, no per les seves promeses”

Els partits socialistes europeus són molt diferents entre si, però els uneix allò que els diferencia: l’arrelament en realitats nacionals i històriques. Partits del futur, ser cadascú ell mateix, sense imitar-ne cap. Socialisme a Europa és socialisme democràtic, sense límits, ni distinció.

A Europa, per matisar l’eufòria revolucionària de la revolució soviètica “els socialistes porten la democràcia; els comunistes instauren dictadures”. D’aquí que defensi l’existència de partits obrers, mesocràtics, interclassistes, amb vinculació amb el moviment sindical

La realitat dels fets a Europa: el sufragi universal, defensa dels drets sindicals, les llibertats: opcions democràtiques des de la mateixa creació de l’MSC el 1945, les llibertats articulen el socialisme democràtic a Europa. En canvi  l’exclusivisme marxista esdevé excloent i poc modèlic. Ho diu perquè hi ha a Catalunya i Espanya “una mena d’empatx d’un marxisme una mica primari”. Ara en diríem un marxisme de catecisme, doctrinari, de manuals indigestos.

Les opcions de Pallach a Catalunya no ofereixen cap mena de dubte: els socialistes a Catalunya han de ser socialistes democràtics catalans,

Amb arrels llibertàries i comunistes (el BOC). Connectant amb el Republicanisme i el federalisme. Amb poc marxisme estatalista perquè ni els socialistes espanyols ni els comunistes espanyols mai no havien jugat cap gran paper a Catalunya.

Les llibertats per damunt de tot. Sense adjectius, contra la distinció entre democràcia real i democràcia formal.

Com arribar-hi? amb l’acció sindical, l’acció política i l’acció ciutadana. Creació i conquesta d’espais de llibertat. Llibertat, igualtat i fraternitat que no ha de quedar escrita a les façanes de les cases sinó en la vida dels homes.

La societat catalana dels anys seixanta i setanta està marcada per uns canvis indubtables:El creixement econòmic, el gir de l’església, i la vinculació del  catalanisme i la lluita obrera, i la represa cultural

De tot aquest ideari emergeixen tres  idees bàsiques del pensament de Pallach en el context de la transició i que resumeix molt bé Joan Tapia: Primera, que el règim de Franco no cauria de forma revolucionària sinó per un pacte entre els demòcrates i els franquistes evolucionats disposats a integrar Espanya a Europa. “Segona, que el comunisme de l’est i les experiències cubana, vietnamita, o fins i tot del socialisme africà no només no eren vàlids per als Països d’Europa occidental sinó que eren sistemes  polític-econòmics totalitaris i profundament injustos”. I Tercera: “Que l’únic socialisme  possible a Europa occidental era la socialdemocràcia…”

Isidre Molas des d’un altre camp socialista ha apuntat a alguna de les característiques de l’evolució de la socialdemocràcia: “Per aquesta raó, possiblement, el socialisme europeu havia intentat renovar-se per esdevenir una alternativa majoritària de govern. D’una banda a Alemanya l’SPD havia fet el congrés de Bad Godesberg en la via de convertir-lo en el partit de tot el poble; de l’altra a Itàlia havia aparegut, dins del PSI, un corrent partidari de la unitat de les esquerres, i dins del PCI, els gèrmens d’allò que més tard seria l’eurocomunisme. A França, davant l’esclerosi de la Secció Francesa de la Internacional Obrera començaven a haver-hi les llavors d’un nou redreçament amb l’aparició del ‘socialisme modern’ de Pierre Mendès France, del Parti Socialiste Unifié de Michel Rocard i de la fundació del sindicat CFDT…”

Prosperava la idea de “La revolució concebuda més com un procés històric que com un acte” (I. Molas, Quan tot ens semblava possible).

Es dibuixaven així, en contrast, dues vies al socialisme a Catalunya. La deriva esquerranista d’una banda i la deriva socialdemòcrata de l’altra. Com a antídot a la febre esquerranista fins i tot el PSUC, partit hegemònic de l’oposició democràtica durant el franquisme, era més socialdemòcrata que l’ebullició grupuscular de les esquerres revolucionàries. I les diferents famílies socialistes farien una evolució de confluència precipitda en part per la mort sobtada de Pallach el dia 11 de gener de 1977.

La patacada va ser descomunal. El balanç incòmode de Jaume Curbet el 2002, des de l’orfandat política, des del racionalisme extrem que es nega a practicar el revisionisme retrospectiu, conclou molt més enllà del llegat de Josep Pallach; “En tot cas una interrogació honesta no s’hauria d’estalviar cap de les etapes d’un trajecte, tant curt com paradoxal, que s’inicia en la política viscuda com a passió per l’acompliment dels destí racional de la humanitat i s’acaba (almenys per ara) en una política maquiavèl.licament despullada de res que no sigui la lluita per la conquesta i el manteniment del Poder”.

Només que Pallach ja no hi era i si bé no podem fer de cap de les maneres el que fa la història contrafactual, si que podem assegurar que amb les dades a la mà de la biografia de Pallach aquesta drecera cap a l’individualisme desesperat en Pallach no l’hauria triada mai.

Joan Guillamet a qui hem citat només de començar va escriure en aquell llibre fundacional de la reivindicació pallaquiana escriví: “A mi em fa l’efecte que Josep Pallach ha estat la primera víctima política del postfranquisme”

Jo mateix vaig escriure evocant el dolor i tristesa dels amics i seguidors de Pallach i de molta altra gent:

“Dolor i tristesa personals, impotència política. La impotència que neix de la constatació de la pèrdua d’un líder, d’un dirigent amb capacitats fundacionals. Sense protagonismes; simplement, construint un projecte amb naturalitat, des de l’obvietat d’arrel popular, obrera, municipal, pagesa. Aportant tota l’experiència i els contactes amb els partits socialistes europeus. I amb la lliçó apresa, que aquí va costar més d’aprendre, que el combat per les llibertats i el combat pel socialisme són indestriables. No hi ha cap socialisme possible si no és en el context obert de les llibertats. Socialisme és llibertat, socialisme és pedagogia. Socialisme és igualtat en el món. Socialisme és pluralisme a Espanya, socialisme és llibertat i autogovern a Catalunya. Això és el més essencial. Pallach era socialista. Socialista democràtic. De pedra picada, de valors i conviccions sòlids. Arrelat en les millors tradicions polítiques dels partits socialdemòcrates europeus. Amb una clara vocació europeista  i federal. Socialista català i català socialista. Única manera de ser socialista a Catalunya.”

La filla de Pallach, Antònia Pallach fa aquesta evocació del seu pare que li explicava que “sí, que s’havia de lluitar per un socialisme democràtic que tingués en compte les realitats econòmiques i socials; una socialdemocràcia, com es deia aleshores amb un xic de menyspreu. A ell, els ultragauchistes del socialisme, el tractaven de socialdemòcrata, com un insult del qual ell se sentia orgullós. El temps li ha donat la raó; avui tots els socialistes són socialdemòcrates; car l’important és guanyar les eleccions per durar i fer, i no pas per perdre-les per xerrar i tranquil.litzar-se la consciència”.

En el viratge desgabellat del segle XXI ja no queda ningú, pràcticament, que no sigui socialdemòcrata. Pallach, desbordat per la seva dreta en un viatge frenètic des de l’extrema esquerra per la majoria, viuria ara una reivindicació d’una socialdemocràcia neta, culta, coherent, honesta, catalanista. Una socialdemocràcia al servei  de la reconstrucció d’uns espais polítics destrossats per “la lluita per la conquesta i el manteniment del poder” per tornar al cru diagnòstic de Jaume Curbet. En l’apogeu del descrèdit de la política la regeneració ha de venir pels camins de la lluita per les llibertats i els drets  que en la història d’Europa ha unit els homes i les dones en una lluita persistent i comuna.