Col·laboració en el llibre Gent que ha deixat petjada. Girona, Fundació Caixa de Girona, 2006 (pàg. 65)

Si l’Homenot fos un gènere ja se n’hauria escrit un o més d’un de dedicat a la figura de Josep Pallach que donava el perfil adequat per aquest tipus de peça biogràfica. Si fos gènere no caldria, és clar, que l’hagués escrit Josep Pla.

Pallach tenia una complexió sòlida, d’home de la terra; empordanès de Figueres. Amb un físic treballat, com el pagès, per les dures condicions de la intempèrie. Forjat en la lluita, en el combat, fet a la República amb el Bloc Obrer i Camperol, a l’exili, la clandestinitat i la transició incipient. Va conservar sempre en la seva indumentària, en la seva manera de vestir, la seva condició empordanesa i la seva trajectòria resistent. De resistent de la Resistència; aquells jerseis tan freqüents que destil·laven tot un tarannà i que mai no responien a una afectació.

Home de la terra, resistent, defensor dels principis i dels valors republicans, en la seva més pura essència: els valors de 1789, de la revolució francesa. Convençut dels valors de la pedagogia. Intel·lectual i home d’acció impulsor i defensor dels mestres, de l’escola pública, d’un ensenyament reglat i jerarquitzat on la llibertat i la igualtat es construeixen a partir de la universalització i la socialització del dret a l’educació. L’educació infantil, primària i secundària com a pilars fonamentals, requisits previs, d’aquest dret.

I l’ensenyament universitari i la seva necessària reforma encara pendent com a culminació d’aquells drets bàsics, no com a destil·lat sublim i elitista d’una estructura social discriminatòria.

Parlant d’aquests temes vam coincidir cinc anys a la facultat de lletres de Bellaterra i al Col·legi Universitari de Girona. I va morir cinc anys abans que jo entrés a militar activament en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En el nostre cas, el calendari va marcar les nostres coincidències i les nostres discrepàncies en un context diferent del que sempre s’ha suggerit en relació amb l’evolució del socialisme català.

Pallach era socialista. Socialista democràtic. De pedra picada, de valors i conviccions sòlids. Arrelat en les millors tradicions polítiques dels partits socialdemòcrates europeus. Amb una clara vocació europeista i federal. Socialista català i català socialista. Única manera de ser socialista a Catalunya. Amb vocació fundacional, amb capacitat per liderar i aglutinar, amb consciència que els projectes polítics es construeixen de baix cap a dalt.

Com a síntesi serveixi l’encapçalament d’un article d’evocació i anàlisi de la seva filla Antònia, publicat el 1998:

“El dimarts onze de gener de 1977, a tocar les primeres hores de la matinada, moria Josep Pallach. Catalunya perdia un polític de primera magnitud, un líder en la lluita per al reconeixement dels seus drets i de la seva llengua, i un líder i un pioner en la lluita per una societat justa i més democràtica; això que en diem avui, ja sense cap por, una socialdemocràcia”.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 11-12)